Clasificado en:

Ulldeter, Cent anys de refugis

La nostra actual societat, -massa acostumada avui dia a dur un ritme de vida ple d’estrès, presses i auto exigències que ens imposem creient aconseguir estar al nivell més alt de les coses-, pateix un gran síndrome de gaudir de l’aire lliure. Cerquem incansablement i per tots els medis la fórmula per estar al aire lliure. Hi ha qui ho fa a les terrasses, els carrers, les platges,… i també hi ha qui ho fem –i molt sovint- pujant a les muntanyes. En aquest grup pot incloure’s-hi un servidor que sempre que puc m’hi escapo no tant per gaudir de l’aire lliure –que també-, sinó per buscar-hi refugi. La muntanya ben entesa i si agrada, pot donar-nos uns moments, vivències, records i amistats molt bones. També pot ser un espai on retrobar la calma, pau i fins i tot podria dir fe que requereixen alguns moments de la nostra vida. A mi personalment m’agrada molt practicar la muntanya i pujar-hi sovint ha representat trobar-hi refugi per al meu cos i l’ànima.
En aquest article, vull parlar de refugis, però dels que constitueixen un element d’importància dins el món i la cultura excursionista. I encara més concretament vull parlar del refugi d’Ulldeter que assoleix els 100 anys de servei als excursionistes. No m’explicaré sobre el què és un refugi ni quins tipus existeixen, això és una informació que podem trobar en els diferents llibres, manuals i etc… que trobem editats al mercat. Ara bé, això si, el que vull demanar en aquestes modestes línies és posar en valor una construcció que ens trobarem al vell mig de la muntanya en la nostra ruta i que depèn d’una gent que ha de dur a terme, - en moltes ocasions-, una feina dura i amb unes circumstàncies diferents i especials a les de molts treballs que ens poden venir ara mateix al cap. Un refugi és on l’alpinista i l’excursionista poden trobar un lloc on descansar i menjar després d’una jornada d’esforços dedicats a superar desnivells, rocs i dificultats que trobem en el camí. Els refugis acullen a la gent que ens moguem per la muntanya; ens poden protegir de les violentes turmentes que acostumen a originar-se a les tardes dels dies d’estiu i ens donen calor quan els dies són freds i boirosos a l’hivern i la neu ho envaeix tot convertint-se en un medi més perillós i a tenir respecte. Avui dia els refugis estan de mode i fins i tot hi ha múltiples rutes de travessa senderista que uneixen refugis en xarxa. Se’n poden xifrar d’alguns amb molts bons serveis per tractar-se del que es tracten. Tot i això no ens enganyem i tinguem la falsa sensació i/o idea de que són hotels; són refugis. Malauradament i segons el meu entendre, n’hi ha molts que tendeixen als models d’hotels o albergs perdent així, crec, la seva gràcia i idiosincràsia que els caracteritza. És molt còmode que t’ho facin tot, però un refugi per ser bo ha de donar acollida per dormir, aliment per recuperar força, un mínim de confort per refer-se i companyia per si cal guiar.
Ja des de sempre l’ésser humà, en totes les civilitzacions i races, ha emprat refugis segons l’època. Els caçadors com els del Neolític, pujaven a les muntanyes a caçar i s’instal·laven en abrics, bivacs i coves que els servien com refugi. Avui dia encara pastors i recol·lectors com els pobles nòmades o els berebers i d’altres, fan servir cabanes i d’altres com a refugi. Com l’home neolític, els pioners de l’alpinisme també feien com aquests últims. Al nostre Pirineus, els primers excursionistes feien servir les cabanes dels pastors per passar-hi la nit, però sovint aquestes quedaven lluny del seu objectiu i de la ruta a seguir. Un d’aquests fets primitius el protagonitzà el mític Henry Russell, -qui deia que la cova és l’autèntica casa de l’alpinista-, que en la seva lluita per assolir el Mont Perdut passava les nits a les cavitats de la Brecha de Rolando. Va ser ell qui va condicionar les covetes que avui encara serveixen de bivac al Pic de Bazillac, la cabana del Mont Perdut al sud del Cilindro de Marboré (1877), les balmes Bellavista del Vignemale, tres coves al Coll de Cerbillona al límit superior de la glacera i la balma Paraíso (1892) a poca distància ja del cim d’aquest últim.
En la història de l’excursionisme català el nom més destacat per història és el del refugi d’Ulldeter, el primer en ser construït i que tot just enguany celebra el seu centenari. D’estructura atrevida per l’època en el seu origen, va ser aixecat a l’inici del pla que hi ha sota el Coll de la Marrana, entre els pics del Bastiments i el Grà de Fajol i va ser promogut pel Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Era el primer equipament d’aquestes característiques als Pirineus català i espanyol i va ser el tret de sortida a d’altres accions com la construcció de La Renclusa a l’Aneto (1916), el Vallferrera a la Pica d’Estats (1935) o el Lluís Estasen al Pedraforca (1946). El proper 25 de juliol és un d’aquells dies que s’han de marcar amb vermell en el particular calendari de les efemèrides de l’excursionisme. El centenari d’Ulldeter compta amb un interessant programa d’actes que pot ser consultat a la web del refugi i que ha estat ideat conjuntament amb la gent d’aquest, el CEC, el Consell Comarcal del Ripollès, els ajuntaments de Setcases i Camprodon i el Grup de Muntanya de la Vall de Camprodon. Aquest inclou actes els dies 24 i 25 que van des d’excursions familiars a les més exigents, dinars populars o exposicions. A banda de les webs del refugi (www.ulldeter.net) i la de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (www.feec.org), també pot trobar-se molta mes informació a la revista de muntanya Vèrtex número 223.
Els refugis, com es celebra ara amb Ulldeter, tenen una història i un passat, però són present i futur de la muntanya. La prioritat en aquesta matèria és l’adaptació de les construccions en l’entorn per malmetre’l el mínim, complint les normatives d’habitabilitat, salubritat i residus. No amb tot els refugis, tot i ser molt útils, han estat també motiu de polèmica per generar major afluència de persones a les muntanyes i per conseqüència més degradació. Ara bé aquests són necessaris per vetllar per les persones i dolent és confondre’ls amb un negoci de l’hosteleria. La clau està en nosaltres mateixos, usuaris dels refugis que si estimem la muntanya sabrem comportar-nos adequadament i tenir una consciència de conservació i respecte. Per molts anys Ulldeter i els altres refugis; i també felicitats a tots els guardes per la seva valuosa tasca al capdavant d’ells.
 

Óscar Ortiz i Mirabent - anskari78@yahoo.es

Imagen de tribuAltaïr

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.