Clasificado en:

Passejant per FITUR

Sona el despertador. Deixo anar a la mà i l’aturo. Mig adormit aconsegueixo aixecar-me i em dirigeixo cap al lavabo per iniciar el ritual de cada matí. Mentres em vesteixo poso el televisor i miro les notícies. Com tots aquests darrers dies, entre totes elles, en destaca una per sobre de cap, Haití. Es curiós i alhora surrealista, però la cançó que tinc posada en el mòbil per llevar-me es la de “Viva la Vida” dels Coldplay. Quan estic llest, agafo l’acreditació per tal de poder entrar a la fira de turisme (FITUR) de Madrid, surto a esmorzar i agafo el metro. Durant el recorregut es fa difícil treure’t del cap aquella sèrie d’imatges de saquejos, baralles, cases enfonsades, corredisses per tal de poder aconseguir alguna de les poques provisions que van arribant... 

Uns quaranta minuts més tard em trobo a l’estand acabant de preparar les coses. Des de la meva ubicació puc veure clarament imatges de les platges de Croàcia, cap a la dreta veig un enorme anunci de Calàbria. Estirant una mica el coll arribo a intuir el color verd d’Irlanda, molt a prop seu el País de Gal·les, Escòcia i Anglaterra. A l’altra banda apareix Eslovènia. I al fons de tot s’entreveu l’enormitat de Turquia. Sense voler-ho es pot arribar a sentir les olors d’Egipte o Palestina, aquesta última sota l’atenta mirada d’Israel. Jordània, Abu Dhabi (aquest es el seu primer any), Algèria, Marroc, o Líbia són altres amb els que ha tocat compartir espai.
Després de dinar aprofito per anar a estirar una mica les cames. Em deixo caure pels pavellons destinats a Espanya. Tant la Comunitat d’Andalusia com la Valenciana disposen d’un de sol per cada una d’elles. Sembla ser que aquest any els valencians “només” s’han gastat uns 800.000 € en promocionar la seva terra. Al costat estaria la resta de l’Estat espanyol i Catalunya. Travesso el carrer central i vaig a acabar de fer un tomb per la resta d’Europa. El primer que em trobo es a la gent de Portugal, justament estan fent un “pase” de models. Això si que es una bona manera de fomentar el turisme i que segur que triomfa veient el gran nombre de gent concentrada que hi ha, tot s’ha de dir, un 95 % es del sexe masculí. Continuo pel passadís i em trobo a una Heidi reivindicant el seu país, al seu costat Dinamarca, els Països Bàltics i Sèrbia. Dono mitja volta i me’n vaig cap a Àfrica. Aquí trobo una altra de les debutants, Uganda, flanquejada per les Kenya, Cap Verd, Sud-àfrica, Angola... Suposo que seguint una mica el seu tarannà, estan a l’expectativa del que pugui sol·licitar el possible client, i amb un somriure i una gran amabilitat actuen segons cap a on vagi el guió. Però en aquest pavelló no estan sols, els hi toca compartir amb les amèriques. Aquests si que saben de cridar l’atenció, de fet no paren ni un moment de donar-li a la cúmbia, salsa i altres derivacions musicals. En el que tampoc reparen es en els seus espectaculars i enormes estands, suposo que després de tant de gasto es deu veure reflectit en les visites al país, si no que m’ho expliquin.
Entro al lloc on es troba ubicada Àsia, i el primer que em trobo es la Xina. Pregunto pel Tibet, i amb una cara que esbossa un somriure una mica forçat em diu que li sap greu però se’ls hi ha acabat tota la informació que tenien, una mica sospitós ja que tot just portem tres dies de fira i encara no ha arribat el gran públic, aquell que ve amb els carros i que no reparen en res alhora d’agafar qualsevol cosa que se’ls hi posi al davant. Un xic més enllà esta el Japó, Corea, Índia, Mongòlia, el Sud Est Asiàtic també esta representat. Cap el final del pavelló trobo Austràlia i Nova Zelanda, suposo que ja no quedava cap més lloc on posar-los i de fet per la seva posició geogràfica potser es el millor dels llocs.
Passa la resta de la tarda i ja es hora de plegar per avui.

Me’n torno cap al metro. Al carrer fa fred. Entro a l’hotel. Un cop a l’habitació torno a posar de nou el televisor i després de quatre anuncis, comencen de nou els informatius. Novament em trobo cara a cara em la realitat. Segueixo veient aquelles cares de por, de ràbia resignada, la gent crida, de tan en tan se sent algun tret per poder dissuadir als saquejadors. Apago l’aparell i surto a fer un vol. A vegades ens pensem que podem tenim el do de l’evasió parcial o total, i no es així, tard o d’hora ens hi hem d’afrontar, ens agradi o no.

David Torres Bosque
 

Imagen de tribuAltaïr

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.