MIGUEL GIL MORENO, el primer d’arribar i l’últim de marxar.

“les victimes d’aquestes tragèdies tenen, si més no, un dret: que la resta del món sàpiga el que els passa”.
*Miguel Gil Moreno, pronunciades en una entrevista a la BBC

Hi ha vides com tantes persones hi ha. Hi ha vides anònimes que porten rutines i camins a un futur anònim sense mai saber del tot el que els espera o els pot succeïr. Però la vida segueix i cada dia que passa n’acumulen un i un altre sense en molts casos poder canviar la sort del seu futur. Quan veus a milers i milers de persones patint en països i zones en conflicte només pots pensar amb impotencia: perquè aquest és el preu que cal pagar per uns bruts i foscos interessos que beneficien a pocs privilegiats i no dònen res productiu globalment?
Davant les pantalles dels televisors, pàgines dels diaris, o d’altres mitjans no hi ha dia que es parli de guerra o conflicte armat. Aquesta actual realitat, ens arriba de la mà d’agències d’informació o de molts homes i dònes que desenvolupen l’ofici del periodisme des del freelance com a corresponsals de guerra. En aquest món hi ha persones que pensen que la seva vida està encarrilada i dirigida cap a un punt fix; creuen anar pel camí correcte i definitiu del seu esdevenir fins que arriba un dia en el que alguna cosa ho capgira tot. Aquest va ser el cas d’en Miguel Gil Moreno, de qui vull exposar-ne la seva manera d’entendre la vida i els problemes i la seva gran necessitat d’ajudar als desvalguts. En Miguel, -com així el citen els seus familiars i amics-, era un home amb un carácter i una filosofía de vida sanament envejable. Segons diuen els seus familiars i amics, en Miguel, -com jo també hem permetré amb tota la bona intenció de citar en el text-, tenia un tarannà especial com a persona. Obert sempre a escoltar, conèixer, aprendre, ajudar i col·laborar, va centrar la seva curta vida a cobrir conflictes armats com a càmera. Sempre creía una gran injusticia alló que poguès estar-li passant a gent innocent i completament indefensa i que els fets que patien quedèssin amagats i silenciats sense que ningú pogués fer-hi res per a ells, ni s’acabèssin denunciant.
Nascut a Barcelona el 21 de juny de 1967 va viure la seva infància en un mas prop de Poblet fins que va morir el seu pare. La seva infància al camp i l’educació en escoles religioses van forjar la seva personalitat. Ja més gran va fer seves ciutats com Tarragona i Barcelona; en aquesta última estudià Dret. En finalitzar la carrera va treballar en un bufet de la ciutat tot i saber que no s’hi dedicaria sempre. La plàcida i segura vida que duïa va canviar quan un dia d’estiu de 1993 unes imatges per la televisió el van trasvalsar. Per aquells temps els Balcans es trobaven en plena guerra i en una espiral de violencia i atrocitats; i en Miguel va sentir la forta necessitat d’anar-hi a ajudar i mostrar a tot el món els horrors que la Comunitat Internacional semblava ignorar. Veure les imatges d’una familia bosniana atacada i ferida per franctiradors mentre enterràven als seus estimats el va fer reaccionar. Va agafar la seva moto i va creuar Europa en el que va ser el seu viatge més llarg, fins arribar a Split. Un cop allí va espavilar-se per a exercir com a corresponsal. Primer va aconseguir una acreditació de la revista Solo Moto i va començar amb una vella màquina d’escriure a fer cròniques per a diaris locals i regionals. Però al cap de poc va començar a enviar reportatges a el Mundo i la Cadena SER fins que finalment va aconseguir material i va saber-s’ho fer per acabar convertit en càmera. Els altres periodistes en el conflicte de Bòsnia que van tenir la ocasió de conèixe’l deien que el bon carácter, entusiasme, energía, coratge i predisposició a ajudar va fer d’en Miguel que semblés un veterà més dels professionals destinats a Sarajevo. Va ser a la guerra de Bòsnia on va forjar la seva imatge i tarannà amb que s’el recorda. El seu treball no va ser altra cosa que la prol·longació de la seva personalitat a la feina.
Quan més m’endinso en conèixer la vida i labor d’en Miguel, més fascinat hem quedo de la seva persona. És molt interessant l’exposició que al Palau Robert li dediquen des de “la vitrina del fotògraf” fins el 30 de novembre. El material exposat mostra molt bé la vocació pels altres que tenia. En el documental projectat a la sala del Palau Robert en Miguel hi surt entrevistat en anglès per a la BBC. En ella diu que estimava el seu treball i que si calguès ho faria de franc. Ell era, amb força, la veu dels qui no podien cridar els horrors que patien. I es que les imatges que enregistrava no deixàven indiferent a ningú. En vàries ocasions posava en perill la seva vida per arribar a llocs remots i perillosos on poder filmar la realitat més horrible i descartar així la possibilitat de no treure a la llum el que era cert.
Instal·lat força temps a Sarajevo, va viure el cruent i brutal setge dels sèrbis sobre la ciutat que només podía trencar-se a través d’un túnel sota l’aeroport i per la muntanya d’Igman. Per aquesta última via, agafava la seva moto i recorría la línea de foc sèrbia per anar a recollir medicines i aliment. Vellugant-se pels camps i boscos va poder descobrir algunes fòsses de la massàcre de Srebrenica. Les imatges filmades d’en Miguel han donat la volta al món. A Pristina (Kosovo) va denunciar amb la seva càmara la deportació massiva més gran que s’havia fet des de la Segona Guerra Mundial i l’angústia dels albano-kosovars a mans dels sèrbis. Aquestes imatges van provocar que l’OTAN realitzès una ofensiva aérea sense comptar amb l’aprovació de l’ONU. Ell i dos més van ser els únics periodistes occidentals que van quedar-se a la ciutat durant aquest atac aèri. Amb tot plegat, aquesta acció, va suposar-li el Premi Rory Peck en reconeixement a la seva tasca informativa. També a Kosovo va conviure amb l’exèrcit d’alliberament per demostrar que no es tractava d’un grup terrorista sinó de civils que es veien obligats a defensar la seva familia i pobles. També va entrar a Txetxènia, hermética com una caixa de ferro en aquells moments de guerra. Ell i dos corresponsals francesos van caminar durant 30 dies a través de les muntanyes nevades fins entrar a Grozny i ensenyar les mentides que deien des del Kremlin. Quatre setmanes de fred, gana, dormir al ras, ofensives de bombardejos de l’exèrcit rús i el perill constant en territori hostil el va fer escriure que “…van ser els moments que més por he sentit de la meva vida”.
Amb aquesta trajectòria va rebre el 2000, el premi de la Royal Television Society al millor cámara i productor. Però no n’hi havia prou i va seguir amb el conflicte de Sierra Leona. El 24 de maig de 2000, una envoscada guerrillera va acabar amb la seva vida i amb la del seu company de feina Kurt Schork. Aquesta valerosa trajectòria ha fet que otorguèssin a títol pòstum el premi Mohamed Amin, en reconeixement a la tasca informativa i el premi Luka Brajnovic per la trajectòria profesional.

El corresponsal de guerra és un periodista que exerceix la seva professió d’una manera molt diferent a la resta dels seus col·legues d’ofici. Amb un pròpi i especial amor i dedicació a la seva feina, són professionals que passen sovint llargues temporades lluny dels seus familiars i estimats, posant en perill la seva vida per cobrir zones en conflicte. En Miguel va sentir amb força la necessitat de ser corresponsal, però ho va ser amb molta consciència i compromís actiu. Qui el van conèixer, -corresponsals com ell-, el recorden com un gran exemple de persona, bondat i humiltat. La seva mort va ser trasvalsadora i 70 companys seus van decidir unir-se per escriure “Els ulls de la Guerra”, un llibre sobre la seva trajectòria de compromís.
Va ser tant forta la petja que va deixar que a banda del llibre, els seus familiars van crear la fundació que du el seu nom. Aquesta s’estructura sobre 2 pilars bàsics: suport a periodistes i projectes humanitàris. Entre els seus objectius s’hi compten: vetllar per la seguretat dels periodistes independents en guerra, assistència als familiars dels periodistes morts, projectes per protegir els drets humans i fer que aquesta societat global sigui més humana recordant la genial figura de qui va ser en Miguel Gil Moreno.

Òscar Ortiz i Mirabent,
anskari78@yahoo.es