Clasificado en:

DE PROP: BON VIATGE RUBIANES.

“Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa”.*

*D’un poema escrit sobre la mort des d’Etiòpia que va fer servir en l’epíleg del seu llibre.

“Me voy”; semblava una premonició. “Me voy”; no creia ser veritat. “Me voy”; encara molts no s’en fan del tot la idea. Quan el 18 d’abril de 2007, -immersos de ple en les prèvies de Sant Jordi-, l’actor Pepe Rubianes presentava el seu darrer llibre “Me voy” a Barcelona, pocs o crec que quasi ningú, s’adonava o creia que el desenllaç que arribaria a produïr-se seria el que ha succeït.
El diumenge 1 de març en Rubianes s’acomiadava dels seus estimats, dels teatres, de la televisió, dels seus incondicionals, de la seva gent en definitiva; s’acomiadava de persones que com ell creien, pensaven i opinaven lliurement i sense embuts. Però també s’acomiadava de la seva manera de fer i transmetre valors; s’acomiadava d’una tasca molt gratificant i humana que darrerament estava duent a terme i tanmateix deia l’últim adéu a una terra, una societat, una cultura, un continent que l’havia fascinat i captivat per sempre: Àfrica. En Rubianes aquell diumenge ens deia “Me voy” i deixava aquesta terra per iniciar un nou viatge.

I em refereixo amb tot el meu efecte a ell amb aquestes paraules ja que a banda de la seva extraordinària capacitat com actor i profesional, en Rubianes era un gran viatger que sabia empendre el camí i ser feliç amb la descoberta i les noves maneres de viure que el fet de viatjar li podien facilitar. En el seu llibre l’actor feia una reflexió sobre la seva carrera teatral, la seva vida i la polèmica lligada sempre a la seva afil•ladissima, punyent i concisa llengua. Declarava, -sobre aquesta qüestió-, al costat del seu editor Ernest Folch d’Ara Llibres i Now Books, “no he querido centrar el libro en toda esta mierda, puesto que estoy de ella hasta los cojones”.

Defensor com era de la llengua catalana i Catalunya, havia fet grans al•liats i amics així com també enemics i detractors. Sempre reconeixia que com a fill de la emigració gallega dels 50 mai havia tingut problemes a Catalunya per qüestions de llengua; i acostumava a declarar quan era entrevistat que de fet el seu triomf a Barcelona havia estat parlant, justament, el castellà.
En aquest llibre ens dóna uns capítols on parla, -sota la seva particular visió-, d’una Espanya en concret, que com ell mateix reafirma “…no tengo ningún desprecio hacia España, pero si estoy en contra de los que alientan el boicoteo hacia los catalanes…”; i també es referia “…a aquella España que mató a Federico García Lorca, que envió a Antonio Machado al exilio o que encarceló a Miguel Hernández. Con esta España yo no quiero saber nada y me avergüenza que fuera de aquí, como español, me relacionen con ella…”.

Amb aquest artícle vull recordar amb un modest homenatge a Rubianes la seva faceta de viatger. La majoria de les seves experiències pel continent africà es recullen en aquest llibre on explica amb gran dosi d’humor els seus periples viscuts des que trepitjà aquesta terra tant especial per primera vegada el 1980. De fet, dedica la obra als seus amics Gil Losada pel seu treball a favor de la reinserció social de nens d’Etiòpia i al missioner Juan González, també en ajut d’aquestes terres. Rubianes s’implicava de ple amb la realitat social i es plantejava acabar els seus dies com actor ensenyant teatre a Addis Abeba. De fet ja feia un temps que venia treballant en un muntatge amb la actriu Cristina Dilla sobre la seva experiència africana que portava el títol provisional de “Africa en el corazón”; i estàva compromès amb la productora MediaPro per editar una sèrie de 13 documentals centrats en països africans. Tanmateix quan se li va declarar el càncer de pulmó tenia enllestit i ja en programa per al Teatre Capitol “La sonrisa etíope”.

Ell era un actor amb una extraordinària capacitat de paraula que podía arribar al fons dels sentits de l’espectador amb tan sols l’ús de la paraula i l’expressió. Era difícil trobar algú com ell que tingués les qualitats de ser actor i manipul•lar l’humor mitjançant el monòleg amb l’alçada i el nivell amb que acosumava a fer-ho. Sortia a l’escenàri curt i ras, tot negre i ho omplia tot de sàtira, crítica i reflexió. Realment ens arribava; molt encertat era el títol “Rubianes solamente”. En Rubianes era en Rubianes. Des de sempre acostumava a marxar de tot i de tothom, ell mateix deia fins i tot que “…se me va la olla…”. De fet el títol del seu llibre és fruit de l’anècdota que sempre que el trucava l’editor per fer alguna cosa ell responia: “Ahora no puedo, que me voy”. Segurament, el seu esperit lliure el feien una persona de referent i poc avinguda als lligams. Ell mateix afirmava que marxar constantment a Àfrica el feia oblidar-se de qui era.
Ara ja no et tornarem a tenir al davant; has iniciat un nou i llarg viatge potser a l’Àfrica altra vegada, o potser pels racons de la “teva” Barceloneta. Sigui com sigui ens hem de resignar a parlar de tú en passat, “pues vaya mierda”, com tu diries. Ens has deixat a molts la riquesa de saber enruire-se’n de la vida i les impostures d’una societat, -la nostra-, més preocupada pel què diràn que no pas per les coses realment boniques i que ens dónen felicitat, allà on et trobis donant la tabarra i fent riure a tort i a dret, guarda’ns un lloc per quan ens toqui seguir trencant-nos el pit de riure amb tu.

 

Òscar Ortiz i Mirabent

Imagen de tribuAltaïr

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.