Clasificado en:

COM NO ENS LA PINTEM A L'OLI, L'ANACONDA...

“Els ancians latuama recorden que en la llunyania dels temps mítics, els seus avantpassats van baixar pels rius navegant en el ventre-canoa de la Gran Anaconda...”

Amb aquestes paraules, evocant el suggeridor  mite dels latuama, s’iniciava cada setmana un nova emissió de “Els Viatgers de la Gran Anaconda”,  l’enyorat  programa radiofònic d’en Toni Arbonès.
 
    Navegant a lloms de l’Anaconda els oients podien desplaçar-se ben lluny de les fronteres dels  seus receptors per anar a raure --literalment—a qualsevol racó del món .
 
Van ser tants i tants els quilòmetres de viatge acumulats amb el pas del temps   que, sumats, haurien completat un munt marejant de voltes al planeta.

Però, què hi farem!. A tot li arriba, tard o d’hora, la fi.

 De manera que, malgrat  la fidel  audiència i els diferents premis amb que el programa va ser guardonat al llarg dels anys, la direcció de Catalunya Ràdio, desprès d’anar arraconant l’Anaconda en franges horàries cada cop més extravagants, va acabar fent-la fora de la graella de programació.

En fi, cal admetre-ho: Una anaconda no resulta fàcil de gestionar com animal domèstic i potser no, que l’animaló no va fer bé d’intentar escanyar amb els seus anells l’honorable director de l’emissora capdavantera del país. Tan desagradable temptativa  va produir-se quan es confirmà  que en Toni, els ancians latuama, i tots els que la gran serp-nau s’havia avingut a transportar de franc i de bon grat, eren convidats a emprendre un viatge sense retorn, enllà  dels estudis de Catalunya Ràdio a la Diagonal de Barcelona .

Fou així que, els decebuts navegants ens vam quedar, tots plegats, amb un pam de nassos i sense Anaconda.

 En Toni, no cal dir-ho, ho va sentir més que ningú,  sobretot a partir del moment que l’Anaconda, potser farta de viure precariament instal·lada  a la banyera de ca n’Arbonès, es decidí a emprendre un viatge de vint mil llegues de viatge submarí, bo i esmunyint-se a través d’una  propera boca de la xarxa barcelonina de clavegueram.

 

On deu parar, hores d’ara, l’Anaconda? Ningú podria dir-ho amb certitud. 

 En tot cas, en Toni no ha deixat mai  d’enyorar-la, i els que, hi solíem viatjar al capdamunt, tampoc.

 “Molt em sembla que no hi ha res a fer” –vaig dir-li a en Toni un dia que compartíem taula-- que com no ens la pintem a l’oli, l’Anaconda ja no la tornarem a veure més”

I ,ves per on, aquesta darrera frase em va quedar cosida en algun plec de la memòria  preparada a reaparèixer en la meva consciència quan arribés el moment oportú..

I el moment arribà el dia que, des de la meva condició de membre de la A.P.D.T.,(Associació de Pintors de Diumenge a la Tarda,) em va passar pel cap la idea de pintar-me --de pintar-nos a tots-- una Anaconda a l’oli.

Potser aconseguiria de revifar sobre la tela el record del nostre enyorat  rèptil.

 Espero que, més enllà de qualsevol consideració artística , entengueu la pintura com una mostra d’afecte adreçada a en Toni en particular i també a tots els que, en una o altra ocasió, vam gaudir del plaer de viatjar acollits com polissons a la coberta de la Gran Anaconda.         
 

Imagen de mFletcher

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.