5. NORTH ATLANTIC COAST

COASTAL MAINE

Tinc debilitat pels llocs de mar. Millor si són ben escarpats i sobretot si no són gaire turístics o hi puc anar fora de temporada. Per tant, si us diuen que m’he perdut per Estats Units és molt probable que sigui a la costa de Maine.

És difícil veure el mar a Maine. Els boscos arriben arran d’aigua i la costa és tan sinuosa que la carretera principal, per mantenir certa rectitud, sovint se n’allunya. Cal desviar-se per les carreteres secundàries que entren a les estretes penínsules i conduir-les fins al final. És així com finalment pots veure l’oceà i descobrir els petits pobles de pescadors i els magnífics fars. Bass Harbor i l’Acadia National Park, Stonington, Owls Head, Marshall Point, Pemaquid Point, Boothbar Harbor, Ocean Point i tants d’altres. Aquí, més que en cap altre lloc, pots tardar tres hores o tres dies en anar d’un lloc a l’altre. Tot depèn de les ganes de descoberta.

A Maine, la proximitat de l’Oceà Atlàntic suavitza el clima, però pels dies més freds i humits tenen un remei infalible que es diu Clam Chowder. Es tracta d’una sopa espessa de peix i/o marisc cuinada amb llet o nata i servida dins d’un pa rodó foradat i buidat per la part superior. Es serveix molt calenta i s’hi ha d’anar sucant el mateix pa que serveix de recipient. És un plat típic de tota la costa de Nova Anglaterra documentat des del s.XVIII, tot i que actualment s’ofereix també a altres zones de costa. En vam prendre a diversos llocs, però, com passa sovint, cap com la primera al Gilbert’s Chowder House de Portland, la capital de l’estat.

CAPE COD (MASSACHUSETTS)

Costejant cap al sud vam arribar a Plymouth punt estretègic entre Boston i Cape Cod. Aquest poble té un paper primordial en la història d’Estats Units perquè va ser aquí on l’any 1620, després de creuar l’Atlàntic amb el Myflower, es va establir la primera colònia d’anglesos a Nova Anglaterra i la segona d’Amèrica. El Dia d’Acció de Gràcies, la festa familiar més important d’Estats Units, té el seu origen en aquesta colònia. Es pot visitar una reproducció del poblat, el vaixell restaurat i el Plymouth Rock, el punt exacte on va tocar terra el Myflower. També exactament en aquest lloc vam quedar amb el David i la Bet, amics de Barcelona que eren de viatge per visitar Boston, Nova York i Chicago. Amb ells vam anar cap a Cape Cod.

Només mirant Cape Cod al mapa ja intueixes que ha de ser un lloc bonic. Una península que s’endinsa a l’oceà i, al final, un estret arc de terra de 180º que deixa l’últim poble mirant cap a la costa i crea una badia d’aigua tranquila i més calenta. A diferència de la costa de Maine, aquí el relleu és suau i dóna lloc a llargues platges de sorra. Amb aquestes característiques i la proximitat de Boston i Nova York no és difícil imaginar perquè la zona s’ha convertit en un destí turístic de nivell. Tot i que el turisme més exclusiu prefereix qualsevol de les dues illes pròximes: Martha’s Vineyard i Nantucket.

Hi vam anar l’últim cap de setmana d’octubre que és, per tradició, el final de temporada. A Provincetown feia sol i bona temparatura i es respirava un ambient relaxat. Al restaurant on dinàvem era l’últim dia abans de vacances i tota la carta estava a meitat de preu. Ja estàvem acabant quan un dels cuiners va sortir de la cuina portant un cartell com qui porta una pancarta. Tots els treballadors es van posar a aplaudir i cridar i els comensals, encomanats per la il·lusió, ens hi vam afegir. El cuiner va atrevessar tot el local, va obrir la porta del carrer i va penjar, solemnament, el cartell. “Closed for the season. Reopening Spring 2010”. La geladeria també tancava. Els gelats els cobraven a la voluntat.

 

BOSTON (MASSACHUSSETS)

Vam arribar a Boston després de 25 dies i 4.000km de donar voltes per les carreteres de Nova Anglaterra. Moltes voltes, tenint en compte que havíem sortit de Montreal, només a 500km, una distància que es pot fer bé amb un sol dia. Havíem evitat les autopistes expressament i, sense voler-ho, també les ciutats més grans. Dia a dia ens havíem anat decidint per descobrir carreteres secundàries i pobles petits. Al cap d’una setmana teníem un apartament llogat a Nova York.

Boston va ser un punt mig perfecte entre la ruralia i la megalòpolis. La introducció idònea al que ens esperava. Una ciutat de 600.000 habitants amb un centre que es pot descobrir caminant. La capital de Massachussets és, històricament i també en l’actualitat, una de les ciutats amb més prestigi d’EUA. Aquí es va fundar la primera escola pública i la primera universitat, Harvard, el 1636. També va ser pioner el sindicat de la ciutat i va ser la primera en tenir metro. Avui, l’oferta universitària i els centres d’investigació, amb el MIT (Massachussets Institute of Technology) com a punta de llança, són un referent a nivell mundial.

Però encara hi ha dues institucions més a Boston que són especialment importants. Per història, popularitat i prestigi, els Boston Celitcs i els Boston Red Sox són, també, l’orgull de la ciutat.

Els Boston Celtics es van fundar l’any 1946 coincidint amb el naixement de l’Associació Americana de Bàsquet, l’actual NBA. És l’equip que més campionats ha guanyat, l’últim fa dos anys, i en aquests moments encara és viu en la lluita pel títol d'aquesta temporada que ja s'acaba. Grans personatges han jugat i entrenat l’equip, però la llegenda que més ha perdurat ha estat la del parquet de la seva pista. L’any de la fundació, en plena 2ona Guerra Mundial, la falta de fusta era gran, però el creador dels Celtics va aconseguir 247 panells petits de bona fusta per posar-los a terra del pavelló on començava a jugar el seu equip, el Boston Arena. La pista, una quadrícula amb tots els tons del marró barrejats, va quedar amb una imatge tan característica que ja no s’oblidaria mai més. Pocs anys després, l’equip es va mudar al seu nou pavelló i també es va traslladar tot el parquet. Així començava la llegenda del Boston Garden, el camp que durant 43 anys va acollir els Boston Celtics.

Quan l’any 1995 l’equip es va tornar a mudar, ja a la seva pista actual, el parquet el va tornar a seguir, encara que el reglament de l’NBA obligava als equips a jugar en pistes de material sintètic. Finalment, l’any 1999 el vell parquet va desaparèixer. Tota la pista va ser ocupada per materials moderns. Tota? No! Infiltrats entre el nou terra s’hi van posar algunes petites parts del parquet original. I és que com deien els rivals dels Celtics, aquell parquet donava un bot diferent a la pilota, més irregular, més impredictible i acusaven als entrenadors (sobretot al gran “Red Auerbach” guanyador de 9 campionats) d’ensenyar als seus jugadors tots els trucs de la pista.

Els Boston Red Sox, l’equip de bèisbol, encara té una historia més llegendària. Van ser fundats l’any 1893 i afincats a Boston el 1900, any de creació de la Lliga Americana. Des del 1912 juguen al mateix estadi, Fenway Park, veritable joia histórica de la ciutat i del país. Després de guanyar cinc campionats durant els primers dotze anys d’història, l’equip va ser víctima d’una terrible maledicció, causada pel traspàs de la seva estrella Babe Ruth a l’etern rival, els Yankees de Nova York. A partir d’aquell any 1918 i durant 86 temporades, l’equip no va guanyar cap campionat. Finalment, l’any 2004 i també el 2007, els Boston Red Sox van guanyar les Sèries Mundials i van tornar a l’èlit del bèisbol.

Conservar elements dels estadis, no traspassar jugadors importants, tenir entrenadors que van ser antics jugadors, mantenir l’essència dels equips… Unes característiques que a Boston donen grans resultats, i a 5867km a l’est també.

20 – 29 d’octubre de 2009

Imagen de mCamprubi

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.