Clasificado en:

3. CASCADES DEL NIÀGARA (i com intentar que els turistes es quedin uns quants dies)

A finals de setembre va arribar l’hora de deixar Quebec, casa nostra durant els dos últims mesos, i emprendre la ruta amb la nostra nova autocaravana. Una fantàstica Ford Glendale del 1989, 7 metres de llargada, 160.000km al seu motor i velocitat punta de 80km/h.

Teníem clar que volíem veure i viure la tardor a Nova Anglaterra, però quedava el dubte de si valia la pena fer una volta de 1000km per anar a conèixer les cascades del Niàgara. Teníem temps (el bé més preuat a l’hora de viatjar), érem a prop (tenint en compte que el destí final era San Francisco) i ens va poder la curiositat. Així que vam posar rumb a l’oest vorejant el llac Ontario fins a Niagara Falls.

Quan es va al costat canadenc de les cascades del Niàgara es coneixen, inevitablement, dues cares absolutament antagòniques d’una matixa moneda: les cascades com a fenòmen natural i el poble de Niagara Falls.

Les cascades pròpiament dites són realment espectaculars. No especialment altes (ocupen el lloc 50 a nivell mundial), però són les que més volum d’aigua deixen caure. Passejant per River Road tens unes vistes espectaculars de les Bridal Veil Falls (a l’altra riba, ja a Estats Units) i de les Horsehoe Falls, la meravellosa ferradura des d’on es precipiten milions de litres per segon i que tens realment a tocar.

De les diverses propostes per visitar les cascades, recomano especialment el Maid of the Mist, les barques que s’apropen fins gairabé sota mateix de la caiguda d’aigua. Pot ser que en un primer moment, la mecànica típicament americana faci dubtar: cua per comprar tiquet, cua per fer una fotografia en un plató i que et vendran retocada posant les cascades darrere, regal de l’impermeable i cua per pujar.

Però realment val la pena. La barca s’acosta molt a la base de la cascada i, mentres aguantes la dutxa, gaudeixes d’unes vistes i sensacions espectaculars.

Però el passeig i les activitats proposades per visitar les cascades donen per un dia de visita, o per dos si s’està disposat a gastar molts diners i apuntar-se a diverses activitats. Però clar, si algú ha aconseguit que vinguessis fins aqui no es qüestió de deixar-te escapar tan fàcilment al cap de 12 hores. És per això que existeix Niagara Falls. Un poble dedicat a fer el possible perquè no marxis una vegada has disfrutat de les cascades. Les propostes son inacabables i van del kitsch a l’hortera més descarat. Amb algunes excepcions.

Només els 400 metres que té Clifton Hill road, el carrer principal, concentren més de 35 propostes, totes basades en el cartó pedra. És difícil triar entre portar els fills al Ghost Blasters Dark Ride, al The haunted house o al Dinosaur Park mini golf. O visitar el Ripley’s Museum believe it or not o el museu dels Records Guinness. I a quin nightclub acabem la nit: al Rumours o al Dragonfly? I si us queden ànims per més no patiu: Marineland, Imax, museu de cera, casinos, bolera, sopars espectacles i totes les franquícies de menjar ràpid conegudes i unes quantes de desconegudes. I centenars de botigues amb centenars de records on és tot un repte trobar alguna cosa que t’agradi. Tot és family fun, the best attraction, open daily 24h i limited time offer.

Però ja us he dit que hi ha excepcions. Capítol a part mereix el Daredevil Museum. Pel que s’hi explica, el contingut hauria de causar admiració i en alguns casos tristesa, però jo no vaig poder evitar somriure davant d’algunes de les històries. El museu està dedicat a tots aquells homes i dones que han decidit tirar-se cascades avall i conté relats, fotografies i alguns dels artefactes usats.

Annie Taylor, ja el 1901, va tenir la idea de saltar avall entaforada dins d’un barril hermèticament tancat amb l’esperança de no morir i de fer-se famosa i rica. No va morir en l’intent, però va morir pobre. Al llarg dels anys, altres ho van intentar amb conseqüències físiques diverses, però no va ser fins el 1984 que el primer canadenc, Karel Soucek, es va decidir. Va fer servir el mètode barril, tot i que el barril ja no era de fusta, sinó construit especialment per a l’ocasió. Va sobreviure i es va fer força famós. Malauradament, anys després va voler recrear el seu salt en un espectacle amb públic a l’Astrodome de Houston convertit en una gran cascada artificial. El barril va topar amb la vora de la piscina i va morir.

El 1989 es va fer el primer salt en parella, el 1993 John “Super Dave” Mundayva ser el primer en tirar-se per segona vegada, el 1995 el primer salt mixte. També el 1995 Robert Overcracker decideix saltar agafant velocitat amb una moto d’aigua i equipat amb un paracaigudes... que no es va obrir.

Finalment el 22 d’octubre de 2003, el ciutadà de Michigan Kirk Jones decideix tirar-se riu avall sense cap accessori artificial i li demana a un bon amic que ho gravi. Per pujar els ànims fan unes cerveses. Tot seguit en Kirk entra a l’aigua a un centenar de metres del salt i neda amb força cap al precipici. Després de 54 metres de caiguda i 8 segons d’incertesa surt a la superfície i aconsegueix nadar fins a la riba. Proesa increïble aconseguida! Si el vídeo ha quedat bé serà la bomba! Serà famós!

Però el vídeo no ha quedat bé. De fet no ha quedat. L’amic d’en Kirk, sembla que degut a un excés de cervesa, s’equivoca de botó i la seqüència no es grava. Kirik és expulsat de Canadà amb alguns cops i hematomes menors, una multa de 2300$ i la prohibició de tornar a entrar al país en tota la seva vida.

En resum, que podríeu passar una setmana sencera a Niagara Falls sense parar ni un moment i sense veure les cascades que, total, només és aigua que cau riu avall.

Imagen de mCamprubi

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.