Clasificado en:

13. Sunshine Coast. El final d'Amèrica

Feia més d’un mes que havíem sortit de Nova York rumb a l’oest. Havíem recorregut els Apalatxes i travessat les Smoky Mountains. Havíem conduït per Tennessee i Arkansas per anar a trobar la Ruta 66 a Tulsa, Oklahoma. Acompanyats per la llegenda de la carretera havíem creuat Texas, New Mexico i Arizona. Las Vegas ens havia acollit tres dies i el Death Valley ens havia donat la benvinguda a California. Faltava poc per completar el coast to coast: el Pacífic ens esperava després de 8000km.

La costa de Califòrnia ens rebia amb temperatures suaus i cel blau. Altra vegada amb pobles aptes per passejar, petites botigues i acollidors cafès. Amb gent corrent per les platges i els surfistes a l’aigua, esperant l’onada. Per tercera, quarta, potser cinquena vegada, entràvem en una Amèrica nova i desconeguda per nosaltres. Després de tres mesos conduïnt i coneixent Estats Units, potser aquesta era la característica que més ens agradava d’aquest país-continent. Nova Anglaterra res tenia a veure amb Arizona. Pennsylvania, Virgínia, North Carolina semblaven en un país diferent d’Oklahoma o Arkansas. Nova York res té a veure amb res i, tot i que encara no ho sabíem, San Francisco tampoc s’assembla a res.

Califòrnia ens rebia amb tots els seus tòpics que –com a Manhattan- vistos en directe prenien tot el seu encant. Al nostre cap un últim destí: la Highway 1 de Morro Bay a San Francisco.

M’agraden aquestes carreteres que no serveixen per anar d’un lloc a l’altre. Aquestes rutes més llargues, més lentes, que donen més voltes i que desafien la lògica de google maps. Aquests trajectes que ignoren una alternativa més directa, per arribar més ràpid en menys quilòmetres. M’agraden perquè, quan viatjo, sovint no vull arribar al meu destí.

La HW1 entre Cambria y Monterey és el Big Sur. Una carretera sinuosa que avança, en un carril per sentit, per la vessant de Los Padres National Forest que s’enfonsa a l’oceà. A estones penjada sobre els penya segats. A vegades arran de platges de llargues i arrodonides onades. Un tram deshabitat, sense gaire serveis, que es fa pel plaer de conduir, acompanyat per l’oceà Pacífic. Són uns 150km que es poden fer en dues hores però que nosaltres vam trigar dos dies a recòrrer. Així vam tenir l’excusa perfecte per passar la nit en un dels càmpings estatals que hi ha al llarg de la carretera. Càmpings petits, sense electricitat ni aigua potable, situats en indrets meravellosos, alguns amb vistes espectaculars sobre l’oceà i imponents postes de sol.  

Sortint del Big Sur ens separem uns quilòmetres de la costa per anar a Salinas. Hem de retre un petit homenatge a John Steinbeck, al seu gos Charley i a Rocinante, la caravana que els va acompanyar durant el seu viatge sense rumb per Amèrica relatat a “Viatges amb Charley”. Aquesta manera de viatjar és la que a nosaltres també ens agrada: sense presses, sense itineraris fixats, intentant descobrir –en la nostra mesura- trossos de vida quotidiana de la gent amb qui ens creuem. Així ens anem fent la nostra idea d’EUA, que ara ja podem afirmar que més que un país, és un continent.

Deixem Salinas per tornar a aquesta costa oest on s’acaba Amèrica i resseguir-la cap al nord, destí San Francisco. Per primera vegada des de l’inici del viatge –a l’agost, a Montreal- veiem com se n’acosta el final. Ens queda però una última etapa, també amb referent literari: descobrir San Francisco, el Frisco de Jack Kerouac. Per arribar-hi des de Nova York, ell necessitava pocs dies. Nosaltres n’hem trigat més de trenta.   

14-21 de desembre

Imagen de mCamprubi

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.