Clasificado en:

10. RUTA 66: LA MARE DE TOTES LES CARRETERES

Què t’haurien de donar perquè fessis un trajecte de 3.800km per carretera? Què t’haurien d’oferir per renunciar a fer el trajecte en avió, molt més ràpid i barat? A part de temps i diners per mantenir-te, què més demanaries?

Jo ho tinc clar: que la ruta fos interessant, divertida, sorprenent. Que et fes viure el recorregut. Això, exactament, és la Ruta 66.   

Si la Ruta 66 no hagués existit mai, caldria inventar-la per tenir una alternativa a les monòtones autopistes que creuen EUA d’est a oest. I en certa manera ha estat així, perquè després de passar temps en l’oblit, a partir de principis dels ’90 hi ha hagut un moviment popular molt potent que n’ha recuperat la memòria i l’ha “reinventat” per posar-la a disposició dels viatgers. I és un autèntic plaer. Probablement la millor manera de creuar EUA.

Al llarg de 2.500km vam recòrrer Oklahoma, Texas, New Mexico i Arizona per la Ruta 66: la mare de totes les carreteres i el carrer principal d’Amèrica.

OKLAHOMA

Oklahoma és l’estat que conserva més quilòmetres del traçat original de la ruta i també és el que dóna més i millor informació. Segurament perquè també és l’estat que té menys a oferir i ha trobat en la recuperació de la Ruta un atractiu molt interessant. Així és fàcil trobar alguns exemples del que és la Ruta 66 actualment: murals, gasolineres abandonades en runes i d’altres restaurades, el Rock Cafè vivint una segona joventut, el Hilibilliee’s Bed & Breakfast Inn abandonat però demanat a crits que algú el recuperi abans no sigui massa tard, el Round Barn, antic graner circular transformat en museu i botiga, o el Pops, nova construcció de disseny avantguardista que inclou gasolinera, botiga de souvenirs i restaurant sense cap relació aparent amb la Ruta 66 però que, des de la seva modernitat, ha sabut fer-se un lloc en aquest lloc que mitifica l’antic.

Hi ha tanta Ruta 66 a Oklahoma que n’hi ha que ni saben que en formen part. És el cas de la família vietnamita que regenta el minúscul local Braum’s, inaugurat el 1930,ara transformat en forn franco-vietnamita.

D’altres però, en són ben conscients i dediquen la seva vida a preservar, recuperar i donar a conèixer la Ruta 66. El Harley i l’Annabelle són la parella hippie propietària de l’antic City Meat Market de la ciutat d’Erik. Al seu local s’hi barreja tot l’imaginable, i part del que no es pot imaginar, sobre la Ruta 66. No és una botiga, ni un museu... més aviat s’assembla a unes golfes que conviden a remenar i fer el curiós mentre ells t’expliquen la seva vida en un anglès incomprensible i et demanen la teva màquina per fer-te fotos. Es guanyen la vida fent actuacions al seu propi local o a les trobades de motards que es fan a la Ruta 66. En una d’aquestes actuacions van inspirar als creadors de la pel·lícula Cars per incloure’ls al film en forma de dibuix animat.

TEXAS

L’immens estat de Texas té un queixal que li sobresurt pel nord i queda encaixat entre Oklahoma i New Mexic. És precisament per aquí per on passa, o més ben dit passava, la Ruta 66. Són 287km que han desaparegut sota l’autopista 40. També en aquest tram desapareixen els arbres i els turons, els revolts i les pujades i les baixades. Només queda una llarga recta de tres carrils per banda, encarada a l’oest i una plana desèrtica infinita. Som al centre dels EUA.

Per seguir la Ruta 66 en aquest tram cal sortir de l’autopista a cada poble i afinar els dots d’investigador. Cal demanar informació, preguntar i buscar per, finalment trobar el que queda de la vella ruta que es troba barrejat amb tot el que ha vingut després. Seguint aquest sistema, la recepcionista del càmping d’Amarillo ens va fer una recomanació que no tenia res a veure amb el que nosaltres buscàvem: anar a la subhasta de bestiar. Naturalment li vam fer cas, tot i que vam estar a punt de desisitir diverses vegades després de perdre’ns pels afores de la ciutat. Finalment, creuant les vies del tren ens va semblar que arribàvem a lloc. L’aparcament era ple de pick up i camions de bestiar, entre els quals vam aparcar l’autocaravana. L’edifici no tenia cap rètol a l’entrada i només una petita porta hi donava accés. Al costat, tancats amb vedells, vaques i braus i alguns cavalls. Just a l’altre banda de la porta un passadís i unes velles i austeres oficines amb dos empleats. Seguint la màxima de “tu entra, que si està prohibit ja et faran fora” vam enfilar cap a l’esquerra darrere un cowboy: botes camperes, texans, camisa de quadres i barret d’ala ample. Seria un figurant? La subhasta era una atracció turística? Vam pujar unes escales i, sempre seguint el nostre cowboy, vam entrar en una gran sala en forma d’amfiteatre, amb graderies i un escenari amb dos vedells com a protagonistes. Immediatament vam saber dues coses: 1. els cowboys existeixen en el sentit més literal de la paraula i, tret de les pistoles al cinturó, és tal com els hem vist a les pel·lícules. 2. Allò no era una atracció turística. En pocs segons desenes d’ulls ens van repassar de dalt a baix intentant desxifrar d’on havien aparegut aquella família de guiris. La subasta continuava el seu curs de forma incomprensible per a nosaltres, però vam voler celebrar aquella troballa inesperada esmorzant al bar de l’edifici. Un currentbreakfast: dos ous, una hamburguesa, bacon, patates fregides i, per conservar la línia, amanida.

Dues atraccions ben diferents es disputen el premi de “més autèntic” del tram texà de la Ruta 66: Cadillac Ranch i Big Texan Steak Ranch.

El primer surt a totes les guies de la Ruta 66 com un dels llocs de parada obligatòria. Es tracta de deu cotxes cadillac amb el morro enterrat enmig d’un camp i pintats a cop d’esprai per centenars d’anònims que peregrinen fins aquí. Es considera art i tinc la sensació que és l’atracció guanyadora entre el públic europeu.

El segon és un restaurant especialitzat en carn i guanya al Cadillac Ranch en la categoria de visitants nacionals per golejada. És el paradigma del que agrada a molts americans: un local gran pintat de groc cridaner amb un aparcament gran. Una bota de cowboy gran, dues grans vaques i una entrada flanquejada per les banderes de Texas et donen la benvinguda. L’interior del local és gran i les racions i acompanyaments molt generoses. Sobretot la del bistec de 72 onces (2kg) que té una gran particularitat. Si te l’acabes en menys d’una hora –amb guarnició inclosa i cronòmetre sobre la taula- et surt gratuït. Si no, cal pagar 50$. 

Per si després de l’àpat no et veus amb cor d’agafar el cotxe t’ofereixen dues solucions: un motel o un servei de limusines que et venen a buscar i et porten a l’hotel.

Cal dir que entre les dues atraccions jo vaig trobar que no hi havia color, però també és cert que l’art d’avantguarda sempre m’ha costat una mica i en canvi un bon filet m’entra d’allò més bé.      

Continuarà... (New Mexico i Arizona)

29 de novembre – 8 de desembre

Imagen de mCamprubi

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.