- |
- |
- |
- |
- |
JordiMiro
Viaja, que algo queda
“Yo, que atravesé Turquía, la Pequeña y la Gran Armenia, Tartaria, Persia, Siria, Arabia, el Alto y Bajo Egipto, Libia, Gran parte de Etiopía, Caldea, Amazonia, India la Mayor, así como la Menor y la Mediana, las islas que rodean a la India, donde moran muchos pueblos, con religiones y costumbres tan diversas, voy a hacer un largo relato para describir sólo una parte de lo que he visto y pueda acordarme.” (Jehan de Mandeville (?- 1372), El Libro de las Maravillas del Mundo, proemio) “Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es tiempo de morir” (De Blade Runner, naturalmente)
- Biografia:
Ya sé que no es muy original, pero yo también me inicié con Tintín. En aquellos tiempos, debía de tener doce o trece años, devoraba sus aventuras por medio mundo. Era como un ritual. Los leía en versión original, en francés, como debe ser y como buen alumno practicante del Liceo Francés que era. Como me gustaba situar sus aventuras en el mapa, me aficioné a los atlas. Que yo recuerde, Tintín fue mi primer acto premeditado de evasión.
Entre 1974 y 1979 cursé la licenciatura en Prehistoria e Historia Antigua. Me presenté a oposiciones de Profesor de Secundaria, especialidad de Francés. Así fue como me convertí en funcionario, lo que conllevaba, entre otras ventajas, que podría permitirme viajar los dos meses de verano.
En 1979, creo recordar, conocí la primers librería Altaïr, en la calle Riera Alta. Eran Albert y Pep, Clara, un gato y algunos libros de antropología, arqueología y viajes. Fue mi lugar de culto preferido de aquellos años, y cómo no, de continuación de cultura viajera.
La década prodigiosa de los 80 vio mis primeros viajes a países lejanos y exóticos, al mismo tiempo que perfeccionaba mi formación arqueológica “por libre” en excavaciones, primero “terrestres”, después submarinas. De estos años son también las primeras investigaciones y varias publicaciones en el campo del comercio marítimo en la antigüedad. Fruto de estos años es una veintena de artículos y un par de libros, entre ellos mi tesis doctoral dedicada a la producción y exportación de vino de la Cataluña romana, redactada en parte en Francia, donde residí dos años.
A mi primera evasión tintinera siguió la de los galeones del Caribe, amén de los viajes veraniegos en busca del otro, de mí mismo o de vaya usted a saber qué por cuatro continentes. En especial sentía una irresistible atracción por la Ruta de la Seda, así como por las grandes exploraciones y descubrimientos, que reseguía en mapas y atlas que iba coleccionando, lo más antiguos y raros posible. Cuando en ellos visitaba lagos, ríos, montañas o tribus de nombres extraños, aparecían de vez en cuando zonas marcadas como “terra incognita” y me preguntaba por qué permanecía aquella tierra incógnita y que algo había que hacer para que dejara de serlo. También me interesé por las ciudades perdidas y encontradas, o no, depende, y por las islas que aparecían y desaparecían alegremente en los mapas como si tal cosa.
El paso siguiente sería combinar trabajo y viajes, por lo que, opté por una plaza de docente en el extranjero del Ministerio de Educación. En 1999 obtuve la de Alhucemas, hasta 2005. Fueron seis años muy aprovechados y la oportunidad única de viajar por Marruecos, y sobre todo, de vivir el país y su gente. La organización de cursos y la publicación de una decena de artículos sobre la Acción Educativa Española en el Exterior son el complemento casi obligado de estas actividades.
Después, otros dos años en Sao Paulo, en situación de excedencia, durante los cuales he podido efectuar alguna que otra escapada viajera, y de nuevo, el regreso a Barcelona a mi trabajo y vicios habituales.
BIOGRAFIA EN CATALÀ
Sí, ja sé que no és gaire original, però jo també em vaig iniciar amb en Tintin. En aquells temps, devia de tenir dotze o tretze anys, devorava les seves aventures per mig món. El llegia en versió original, en francès, com ha de ser i com bon alumne practicant del Liceu Francès. Com que m’agradava situar les seves aventures en el mapa, em vaig aficionar als atles. Que jo recordi, en Tintin va ser el meu primer acte premeditat d’evasió.
Entre 1974 y 1979 vaig fer la llicenciatura en Prehistòria i Història Antiga. Em vaig presentar a les oposicions de Professor de Secundària, especialitat de Francès. I Així va ser com vaig convertir en funcionari, la qual cosa duia, entre d’altres avantatges, la de permetre’m viatjar els dos mesos de l’estiu.
L’any 1979, crec recordar, vaig conèixer la primera llibreria Altaïr, al carrer Riera Alta. Eren l’Albert, en Pep, la Clara, un gat i alguns llibres d’antropologia, arqueologia i viatges. Va ser el meu lloc de culte preferit d’aquells anys, i evidentment, de continuació de cultura viatgera.
La dècada prodigiosa dels 80 va veure els meus primers viatges a països llunyans i exòtics, al mateix temps que perfeccionava la meva formació arqueològica “per lliure” en excavacions, primer “terrestres” després submarines. D’aquest anys són també les primeres recerques i diverses publicacions en el terreny del comerç marítim a l’antiguitat. Fruit d’aquests anys és una vintena d’articles i un parell de llibres, entre ells la meva tesi doctoral dedicada a la producció i exportació de vi de la Catalunya romana, redactada en part a França, on vaig residir durant dos anys.
A la meva primera evasió tintinera seguí doncs la dels galions del Carib, a més dels viatges estiuencs tot cercant l’altre, un mateix o vés a saber qui. Per quatre continents. Sentia en especial una atracció per la Ruta de la Seda i també per les grans exploracions i descobertes, que resseguia en mapes i atles que anava col.leccionant, el més antics i estranys possible. Quan hi visitava llacs, rius, muntanyes o tribus de noms estranys, hi apareixien de tant en tant zones assenyalades com “terra incògnita” i em demanava perquè aquella terra estava “incògnita” i que s’hauria de fer quelcom perquè deixés de ser-ho. També em vaig interessar per les ciutats perdudes i trobades, o no, depèn, i per les illes que apareixien i desapareixien alegrement dels mapes com si res.
El pas següent va ser unir treball i viatges, per la qual cosa vaig optar per una plaça de docent a l’estranger del Ministeri d’Educació. L’any 1999 vaig obtenir la d’Alhucemas, fins el 2005. Varen ser sis anys ben aprofitats i l’oportunitat única de viatjar pel Marroc i sobre tot, de viure el país i la seva gent. L’organització de cursos i la publicació d’una desena d’articles sobre l’Acció Educativa Espanyola a l’Exterior són el complement quasi obligat d’aquestes activitats.
Després, altres dos anys a Sao Paulo, en situació d’excedència, durant els quals he pogut fer alguna escapada viatgera i de nou el retorn a Barcelona, a la meva feina i vicis habituals.
- Participa en el blog desde hace
- 1 año 37 semanas


