Cuaderno de jMestres

Els divendres al migdia les tripes de la Mare del
Món s’estremeixen amb els cants dels muetzins. Les pregàries baixen del cel del
Caire i es filtren sota terra. Els altaveus són els fils que les transmeten pel
sistema de túnels, talment reguerots de pólvora que encenen els cors dels
fidels. Entra un comboi a l’estació i s’atura. Baixen passatgers i en pugen de
nous. Dels llavis surten oracions no dites però sentides. En canvi, el

Molts diuen que l’essència
de Bali és a Ubud. També és cert que el visitant que cerca tranquil·litat, a
Ubud la troba. Ubud és el lloc indicat per observar la vida rural balinesa, i
per fruir de les danses i del teatre tradicional d’ombres. Ubud és el bressol
artístic i l’ànima cultural de Bali.

Marihuana, dones i
rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van
a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta
buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el
significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una
exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums,
io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador

Claven quatre canyes a
terra, una a cada límit de la sepultura. Al capdamunt, de canya a canya, hi
lliguen una tela blanca. Han bastit un dosser sobre la tomba. L’aire oreja el
drap immaculat, o cal pensar que és un esperit que l’anima? El braman segueix amb la litúrgia
fúnebre del ngurugan. Ara retira el
recipient cònic de ràfia que tapa l’olla de terrissa. Conté aigua beneïda de
Tempaksiring, la deu més sagrada de Bali. Posa dins l’olla un manat de branques

Arriba el jero mangku, el braman que oficiarà el
ritual litúrgic. És un vell menut; un home un xic contrafet, de cos vinclat. Va
vestit amb roba blanca. El veig al capdamunt del túmul més elevat del cementiri. Prega amb el cap lleugerament cot. De tant en tant, llença pètals de
flors i espargeix l’aigua beneïta del bol de vidre que sosté amb la mà
esquerra. L’aigua sagrada neteja l’indret de mals esperits i foragita dimonis. Darrere

Haig de parar atenció per
no trepitjar les tombes. Observo un parell dels túmuls que les assenyalen. Veig
que estan marcats amb unes senzilles plaques de pedra on hi ha escrit el nom del
difunt i la data del decés. Avui són més fàcils de distingir perquè algú ha col·locat sobre l’herba una petita estesa d’ofrenes. Damunt fulles de bananer de
forma més o menys quadrangular, tallades a trossos de pam, hi han dipositat

Circulo amb moto per la
carretera de Tegallalang. Em dirigeixo al nord. Passo per Pande. M’admira la
bellesa del paisatge. I la tranquil·litat de la ruta. És un plaer circular per
aquesta carretera amb a penes trànsit. En arribar a un revolt m’adono que hi ha
un moviment inusual de gent. Quan a Bali trobes més de cinc persones juntes és
que es cou alguna cosa important. Per la manera com vesteixen diria que van
a un ritual funerari. Una cremació, o ngaben,

Intentar integrar-se no escau al viatger. El llast de la pròpia cultura és massa sòlid perquè es pugui diluir, en un temps limitat, en una altra de nova on només s’és de passada. Per més que ens hi immergim, la boia del què en essència som reflota. No es pot tenir tot.

El viatger és l’ésser aliè
que s’ha ficat en un ambient que no domina, els habitants del qual no l’han
cridat. El viatger en traurà més o menys partit d’on es trobi segons el
grau de respecte i la seva adaptabilitat al lloc on ha ancorat. Si és capaç
d’assumir la teranyina de mirades sovint incomprensibles, d’encaixar paraules,
actituds i gestos que no sap què volen dir, té molt de guanyat. I he dit