Bali. Ngurugan (I)

Circulo amb moto per la
carretera de Tegallalang. Em dirigeixo al nord. Passo per Pande. M’admira la
bellesa del paisatge. I la tranquil·litat de la ruta. És un plaer circular per
aquesta carretera amb a penes trànsit. En arribar a un revolt m’adono que hi ha
un moviment inusual de gent. Quan a Bali trobes més de cinc persones juntes és
que es cou alguna cosa important. Per la manera com vesteixen diria que van
a un ritual funerari. Una cremació, o ngaben,
no pot ser, doncs enlloc no veig lembuh. Els lembuh són els toros de fusta on introdueixen els cadàvers per
incinerar. M’aturo i pregunto a un parell de dones a quina mena de cerimònia es
dirigeixen. Responen que van a un ngurugan. El ngurugan és un ritual que es fa per purificar l’esperit i
encarrilar el camí de l’ànima d’algú que va morir fa poc. Aquests rituals se
celebren a l’entorn de la tomba del difunt trenta dies després del traspàs. Aturo
la moto i l’aparco al voral de la carretera. Obro la bossa. De dins trec la
roba necessària per participar de l’acte. Em lligo el kàmen a la cintura i em poso al cap el déstar adequat, en aquest cas un de tons blancs i negres. Mentre em
vesteixo veig baixar la processó per la petita carretera. Quan arriba a la meva
alçada m’afegeixo a la corrua.

Arribem al cementiri. La
cerimònia que viuré és una de les de més interès
que he vist a Bali. No té res a veure amb les cremacions, tan espectaculars,
multitudinàries i acolorides. El ngurugan
és un ritus relacionat amb la mort, sí, però és una altra cosa. A mesura que la
gent va congregant-se va seient a terra. Es formen grups de persones per les
zones menys irregulars del terreny. El cementiri està ubicat en un camp obert,
fresc, envoltat d’arbres grandiosos, algun cocoter i arrossars al voltant. No
té tanques, ni nínxols, ni panteons. El terra és totalment tapat per l’herba.
Al primer cop d’ull les tombes passen desapercebudes. És quan t’hi fixes que
t’adones dels túmuls que les marquen. Els balinesos hinduistes enterren els
morts transitòriament. Els colguen per un període de sis mesos, transcorreguts
els quals els familiars els desenterren per procedir amb els rituals que
precedeixen la cremació de les despulles. El més significatiu d’aquest ritus és
la neteja dels ossos del finat. Potser perquè tenen aquest aire de
provisionalitat els cementiris hinduistes de Bali no són tenebrosos. Una altra
cosa és quan te’ls trobes ocupats per desenes de persones desenterrant cadàvers.
Aquesta és una visió, com a mínim, inquietant. Esborrona veure els fills
extraient el cos mig descompost de la mare, per exemple. Les vegades que he
viscut aquesta experiència, que comença hores abans de l’alba, he sentit sempre
un calfred. Emoció o esgarrifança?