Bali. Ngurugan (i V)

Estenen l’uniforme de
mestra damunt la terra que ha quedat humida pels efectes dels líquids vessats.
La part superior del vestit reposa al capdamunt de la tomba, el lloc on se
suposa que ha d’haver-hi el crani i el pit. Sobre la bata hi van posant la roba
tradicional de la dona balinesa. És un procés lent, carregat de simbologia i sentiment.
Als peus, hi col·loquen un kàmen; una
faixa groga, o senteng, al nivell de
la cintura i una preciosa brusa transparent, vermella, la kebaya, a l’altura del pit. Damunt aquestes peces encara hi posen
més roba, com ara una flassada prima i una tovallola blava a dalt de tot. Cada
un dels objectes pertanyia a la mestra traspassada. La pastilla de sabó que han
utilitzat per netejar el terra de la sepultura ara la posen al costat de la
roba; també veig que hi dipositen un raspall de dents. La dona que s’ha
encarregat de parar l’eixovar, ara perfuma la roba i els altres objectes
dipositats sobre la tomba amb un aerosol. Quan el sacerdot acaba les seves
funcions litúrgiques desapareix d’escena. Ha arribat l’hora de restablir les
coses com estaven. El que succeeix seguidament transcorre amb gran celeritat.
Retiren de pressa els vestits i artefactes dipositats sobre la sepultura. No hi
fa res que amb les presses s’hi quedi l’esprai de la colònia. Un home amb una
aixada remou la terra del voltant i la va estenent damunt el lloc on s’ha
oficiat el ritual. Abans d’extreure el tub de bambú que connecta el món de fora
amb la gola de la morta, el vidu es treu ràpidament uns diners de la butxaca de
la jaqueta i els introdueix a dins. El fill també hi entafora alguna altra cosa,
dins el tub. Seguidament arrenquen el bambú de la terra i el llencen. La planta
espinosa que a l’inici de la cerimònia tapava l’orifici de la canya, ara la
planten exactament al mateix lloc on hi havia clavat el bambú. Deu ser que les
arrels han d’unir-se amb l’ànima. S’acosten uns homes amb un tancat fet amb
llistons. Amb extrema celeritat alcen un clos a l’entorn de la tomba. Abans que
el tanquin apareix una dona amb una panera dins la qual hi veig pastes d’arròs
de coloraines i un pollastre empalat, badat i fumat. Deixa l’ofrena damunt el
túmul de terra fresca. Els homes asseguren la cleda amb estaques i lliguen els
angles amb cordes vegetals. La cleda de bambú assenyala el lloc on reposa el
cadàver, alhora que el protegeix dels prededors. El cactus que ha encastat el
fill gran a la terra i el pollastre fumat són conjurs màgics per emparar la
mortalla de monstres espantosos i fantasmes voraços que ronden de nit. De no
haver-hi el vegetal punxut i els altres elements protectors, ogres i esperits
malvats no s’aturarien fins sadollar-se de les despulles mortals.

La cerimònia ngurugan
evidencia que els balinesos són menys hinduistes del què proclamen i el comú de
la gent creu. La closca de la seva religió té molt de vèdica: la carcassa, el
panteó, litúrgies, rituals. Però el nucli, el que seria el moll de l’os, oscil·la
entre la màgia i l’animisme.

Surto del cementiri
barrejat amb els balinesos. No tinc humor per anar de convidat en cap casa. La
cerimònia en certa manera m’ha trasbalsat. Em disculpo. Arribat a la moto, em
trec el déstar i el kàmen i m’assec al seient. Avanço les
persones que es dirigeixen carretera amunt a poc a poc, no tant per evitar
algun accident com per respecte. Ara mateix m’agradaria que el motor emmudís.
Però no, per avançar hi ha d’haver fressa.