Clasificado en:

89. Top of the world: Ants

El paisatge és més muntanyós cap al sud, on comença l’Alaska Range. Aquí els cims són més alts, i alguns presenten crestes rocoses o fins i tot alguna congesta de neu. Aquí l’ambient és més agrest, més salvatge, que el que acabem de deixar enrere. Com per a confirmar aquesta impressió, passem pel costat d’un rètol d’advertència sobre el possible pas d’ants per la carretera.

Ants, alces, mooses Alaska

–Mira! Ants! –crida en Richard.

–On! –pregunto.

–Aquí a l’esquerra, aquí mateix!

Miro a la distància. Entre la carretera i el bosc de pícea negra hi ha un tros d’herba alta. Els busco al fons, cap al bosc.

–No els veig!

–Però si són aquí mateix, a tocar de la carretera!

Aleshores un dels ants aixeca el cap i el distingeixo perfectament. És una femella sense banyes, que recordaria a una euga si no fos pel musell massa ample i allargat i una gepa peluda a l’esquena. A pocs metres d’on està menjant l’herba hi ha una cria.

–Té uns dos anys –explica en Richard.

Tenen les orelles ben dretes, però els dos mengen tranquil•lament, aparentment inconscients que a només dos metres d’on estan menjant passen els cotxes i camions a gran velocitat. Durant uns minuts els observem absorts. Quan una autocaravana s’atura darrera nostre per a fotografiar els dos ants, en Richard decideix que és hora de marxar.

–Perillosos, els ants –comenta en Richard, sense dirigir el comentari a ningú en particular–. Si haguéssim baixat del cotxe segurament ens hauria atacat per a defensar la seva cria, i potser no ho semblava des del cotxe, però aquest animal era més alt que un cavall.

Amb la visió dels dos ants, a en Richard li ve a la memòria una anècdota que li va succeir el 1991 i com que és un narrador inesgotable, ens l’explica:

–Jo aleshores era repartidor del Daily News-Miner, i em tocava la zona entre Fairbanks i Delta Junction. Era un matí a primera hora d’un dia d’hivern. Començava a clarejar i la llum dels focus es reflectia al paviment humit. En tombar una corba seguida d’un tram força recte, amb cases a banda i banda, vaig veure que al fons de tot hi havia una taca marró al costat de la carretera. En apropar-m’hi vaig distingir que es tractava d’un enorme ant mascle, amb unes banyes tan grans com antenes parabòliques, que estava menjant herba del jardí d’una de les cases. Va aixecar el coll per ensumar i va veure la camioneta que jo conduïa. No sé si va ser per tenir els llums encesos, pel color de la carrosseria o simplement perquè estava boig, però l’ant va sortir del jardí, va entrar a la carretera i va començar una cursa frenètica cap on venia jo amb la camioneta. A l’últim moment va abaixar les enormes banyes per a envestir-me, però vaig reaccionar a temps i vaig poder esquivar-lo... en part. Un moviment de cap de l’ant va trencar-me el retrovisor, va abonyegar-me la porta i va fer donar a la camioneta una volta de 360º sobre si mateix sobre l’asfalt gelat.

Em quedo parat amb aquesta revelació. I nosaltres que fotografiàvem tan despreocupadament la mare i la cria!

–Què li va passar a l’ant? –pregunto.

–Va quedar atrapat entre les rodes i va morir esclafat, el pobre. Realment perillosos, els ants. M’hauria pogut matar aquell dia...

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.