Clasificado en:

88. Top of the world: La crema del bosc

Un quart d’hora després de deixar el poble de Chicken en Richard, el conductor del taxi, para en un mirador des d’on es veu, fins on abasta la vista, un mar de pícees calcinades. Sobre el verd esclatant del sotabosc, els troncs ennegrits i sense fulles destaquen com socarrimades agulles de cosir clavades en un coixí d’herba.

Alaska fires

–Tota aquesta regió va cremar-se en diversos focs ara fa sis anys –ens explica–. Van cremar en total més de 24.000 quilòmetres quadrats, entre Boundary i Tok. Els bombers van haver d’evacuar tres pobles i no van poder fer res per a apagar-lo. Només quan el vent es va calmar, el foc va remetre i es va apagar ell tot sol. Va ser el segon foc més extens de la història d’Alaska (almenys que es tingui constància). El més extens va ser a mitjans dels anys 1990 i va afectar a més de 28.000 quilòmetres quadrats.

–I tot això en un simple foc? –li pregunto.

–Un o diversos.

Normalment els causen els llamps de les tempestes elèctriques. Els bombers tenen disposats per tot l’Estat sensors que detecten la ionització causada per un llamp i poden enviar un avió ràpidament per a veure si ha iniciat un foc o no. A més, quan preveuen que hi haurà tempesta de seguida envien avions amb bombers paracaigudistes i avions apagafocs a prop per si de cas. És clar que si el foc és massa gran o té diferents fronts causats per diversos llamps, els bombers no poden fer res més que esperar que alguna tempesta de pluja l’apagui. Però cadascú ha de fer el que pugui.

–Jo tinc una cabana al bosc –continua en Richard–, i l’Estat em demana que en un radi de deu metres no hi tingui res que pugui cremar. Vaig haver de canviar la teulada per un material no ignífug i fins i tot vaig haver de comprar un generador per a poder bombejar aigua d’una bassa propera quan fos necessari.

L’herba ja ha començat a créixer entre els arbres, i fins i tot s’intueixen ja uns quants arbres començant a brotar de nou. La fauna també ha començat a tornar al bosc. Pocs quilòmetres més enllà trobem una col•lecció de sis o set pick-ups aparcats al costat de la carretera.

–Són caçadors –explica en Richard–. A les caixes del darrera hi porten quads per a perseguir molt més eficientment als caribús que volen caçar per terreny accidentat.

–No és una mica un contrasentit que d’una banda s’estigui buscant la manera de protegir el ramat de caribús de Fortymile i per l’altra s’estigui permetent aquestes caceres? –pregunto.

–Oh, no! Està totalment regulat! Necessites un permís per a poder-los caçar, i només en deixen matar un número determinat cada any.

El que és més curiós és que el preu varia si ets nadiu: el permís val vint-i-cinc dòlars per a un americà (i entre dos-cents i tres-cents per a un canadenc), però les persones amb un ingrés inferior a deu mil dòlars anuals (que acostumen a ser els indis nadius), poden tenir una llicència de subsistència. Tot el que cacin, pesquin o atrapin els costa només un dòlar. Una ganga...

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.