Clasificado en:

83. Top of the World: Fum i crestes

Per a passar del Yukon a Alaska ho he de fer en una furgoneta d’una empresa privada de transport. Per a aquest recorregut no gaire freqüentat no hi ha servei públic. El conductor es diu Richard i la vella camioneta és una Ford Aerostar de color xampany.

A un quart de deu iniciem el viatge cap a Fairbanks enfilant-nos ràpidament per la carretera que es dirigeix cap a la frontera amb Alaska. Al cap de pocs minuts som prou amunt com per a poder veure tot Dawson i, gairebé a l’horitzó per sobre la ciutat podem veure el perfil arrodonit del King Solomon Dome, la muntanya  que domina els camps aurífers del Klondike.

Top of the World Highway, Jordi Canal-Soler

La frontera amb Alaska queda a poc més de cent quilòmetres de distància, però amb les parades constants que anem fent triguem més de dues hores a arribar-hi. En Richard és molt parlador i no para de xerrar. No té una hora d’arribada concreta a Fairbanks i li agrada de parar-se a la vora de la carretera per a deixar-nos contemplar a mi i a l’altre passatger, el paisatge per on circulem. La Top of the World Highway que seguim és l’evolució de diverses carreteres. Va començar com una ruta per a trineus que comunicava Dawson amb les regions mineres de Sixtymile, ja a l’inici de la Febre de l’Or. Als anys trenta ja s’havia allargat fins a la frontera i des d’aquesta fins als pobles de Jack Wade i Chicken, ja a Alaska.

Però no va ser fins als anys quaranta en què la construcció de l’Alaska Highway, que corre més al sud, i la ramificació d’aquesta a través de la Taylor Highway, que aquestes comunitats no van començar a tenir bones comunicacions.

Mentre correm a 80 Km/h pel primer tram de la Top of the World entenc per què van anomenar-la inicialment la Carretera de la Cresta. Hem guanyat altitud pujant fins a uns 1.200 metres per sobre el nivell del mar i durant uns quants quilòmetres anem mantenint aquesta altitud, recorrent la cresta d’una llarga serralada de muntanyes arrodonides amb les faldes recobertes de pícees i els cims folrats de líquens i vegetació baixa de tundra. Tot i ser a principis d’agost, la vegetació d’aquí dalt ja ha pres els colors de la tardor i una catifa immensa de vermells, ocres, marrons i beix s’estén a banda i banda de la carretera de la cresta. Hi ha moments en que sembla que volem en una catifa màgica per sobre el terreny ondulat.

Un fum blavós emboirina les valls a l’horitzó, donant-los un aspecte tenebrós que, més endavant, quan el sol és més amunt i la concentració del fum ha disminuït, desapareix i es mostra d’allò més majestuós: fins on abasta la vista, que és força lluny tot i la boirina, es succeeixen un rera l’altre turons i pujols arrodonits, amb amples boscos de pícees, més esparses als vessants nord, més compactes als vessants sud.

En Richard ens explica que el fum prové d’un foc que crema prop d’Eagle, el primer poble a la riba del Yukon que ja es troba a Alaska. Ara entenc el color vermell dels núvols que vaig veure cap a aquesta direcció ahir a la nit en anar dormir.

La carretera no és asfaltada però l’estan arreglant constantment, de manera que el paviment de terra és ferm i compacte com el gel del permafrost que hi ha a sota. Les màquines que l’arreglen funcionen cada dia i les parades per a deixar-les passar són força constants.

–Si no fos per ells –ens explica en Richard–, no hi podríem circular per aquesta carretera. Hi hauria massa forats. El cicle de fusió i congelació del permafrost superficial, encara que hi posin una gruixuda capa de grava per sobre, fa que no estigui mai del tot aïllat i constantment s’estan formant forats.

–No és una despesa massa important per tant poc trànsit? –li pregunto–. Fa estona que no veiem cap altre cotxe ni d’anada ni de tornada. 

–Sí, segur que ni el Canadà ni Alaska no hi guanyen gaire mantenint-la oberta, però és l’única manera d’accedir a pobles com Jack Wade, Chicken o Eagle. A Eagle també s’hi pot arribar seguint el riu, però actualment surt molt més barat el transport per camió que per riu. I això que a l’hivern la carretera queda tallada per la neu i el gel, i a l’estiu, quan hi ha incendis massa a prop, tanquen la frontera si no hi veuen a més de cinc metres.

–O sigui que encara tenim sort que estigui oberta, oi?

–Exacte. Tenen més o menys controlat el foc a Eagle, però actualment no s’hi pot arribar en cotxe. Només amb avioneta.

En Richard fixa la vista davant del volant, com intentant percebre l’horitzó més enllà del fum que omple l’atmosfera, i al cap de poc afegeix:

–I amb el fum que hi ha, jo no m’arriscaria en anar-hi amb avioneta... 

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.