82. Dawson: Good bye Dawson

És tard i torno a l’alberg on m’allotjo, a l’altra vora del riu Yukon, per a sopar i dormir. Al Bonanza Market hi trobo un bon tall de salmó de carn rosada i una etiqueta ben clara que hi diu que ha estat pescat al Yukon el dia anterior. Més fresc impossible. Per a fer-ho encara més festiu em permeto el luxe de comprar-me unes grosses olives en pot de vidre. No sé per què, però m’han vingut unes ganes terribles de menjar-ne només de veure-les. Deu ser que trobo a faltar el mediterrani.

Yukon River, Dawson City, Jordi Canal-Soler

Sopo tard i sol. Tothom a l’alberg ja dorm. El salmó no resulta tan bo com esperava. No té res a veure amb el de Noruega o Escòcia, que és salmó de l’Atlàntic. De fet, les sis espècies del Pacífic no són ni tan sols del mateix gènere que el seu cosí llunyà de l’Atlàntic. Algú va dir una vegada que el gust del salmó és un gust adquirit. A l’espècimen que tinc al plat encara li falta adquirir-lo. És més aviat insípid i la consistència gelatinosa com el d’una llaminadura de sucre no ajuden a fer-lo agradable al paladar.

Me’n vaig al llit amb gana. Abans no dormo em vénen al cap les imatges i les històries dels homes que van arribar a la fantàstica ciutat que demà deixaré enrera. Mentre intento conciliar el son amb l’estómac buit, em ve a la memòria la descripció que fa Jack London en un dels seus contes, “Els cercadors d’or del nord”, de les penalitats a què van haver de fer front els primers aventurers que van arribar al Yukon: «Es van oblidar del món i els seus costums, així com el món es va oblidar d’ells. S’alimentaven de caça quan la trobaven, menjaven fins a afartar-se’n en temps d’abundància i passaven gana en temps d’escassetat, en la seva incessant cerca del tresor groc. Van creuar la terra en totes les direccions. Van travessar innumerables rius desconeguts en precàries canoes d’escorça, i amb raquetes de neu i gossos van obrir camins per milers de milles de silenci blanc, on mai abans havia caminat un home. Avançaven difícilment, sota l’aurora boreal o el sol de mitjanit, amb temperatures que oscil·laven entre els 38 i els -70ºC, vivint, en el sever humor de la terra, de petjades de conill i budells de salmó».

Puc haver-me quedat amb gana, però el petit patiment que això em pugui comportar no és res comparat amb les penúries que van haver de suportar aquells homes i dones que van sentir la crida del Klondike. Abans no se m’acaben de tancar els ulls, gomboldat pel proper zumzeig del motor del ferri que torna, em vénen al cap uns versos que he vist pintats en una paret en un dels edificis del poble. És una estrofa d’una de les poesies més famoses de Robert Service, i possiblement és la que millor expressa tot el sentiment del que hi va haver darrera la voluntat d’aquells homes:

 

I wanted the gold, and I sought it;

I scrabbled and mucked like a slave.

Was it famine or scurvy - I fought it;

I hurled my youth into a grave.

I wanted the gold and I got it,

came out with a fortune last fall.

Yet somehow life’s not what I thought it,

And somehow the gold isn’t at all.

Gold, Gold, Gold.

 

[Volia l’or i el vaig buscar,

Vaig remenar i embrutir-me com un esclau.

Fos la fam o l’escorbut, els vaig combatre,

Vaig llençar la meva joventut a la tomba.

Volia l’or i el vaig tenir,

Va sortir-ne una fortuna a la tardor.

Però la vida no és com pensava,

I l’or encara ho és menys.

Or, Or, Or.]

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.