103. PRUDHOE BAY: PERMAFROST I TAIGA

Mica a mica, el bosc de salzes, bedolls, trèmols i àlbers que hem travessat al principi prop de Fairbanks, a la carretera cap a Prudhoe Bay, es va transformant en un bosc de pícea negra (Picea mariana). Aquesta és l’única espècie arbòria que pot viure sobre el permafrost i són, per tant, uns infalibles indicadors de la presència de gel sota terra.

Taiga, Permafrost, Black Spruce, Jordi Canal-Soler, Alaska, Prudhoe Bay

Hi ha tres tipus de permafrost: el continu (que té una profunditat de fins a dos quilòmetres i mig i que s’estén des de l’Oceà Àrtic fins al Brooks Range, amb una frontera que segueix si fa no fa el Cercle Polar Àrtic), el discontinu (amb una profunditat de fins a cent cinquanta metres) i que va del Brooks Range fins a l’Alaska Range, i per últim l’espontani, que no té gaire profunditat i es troba des de l’Alaska Range fins al Sud.

Quan hi ha permafrost discontinu, es veu molt fàcilment perquè els arbres tenen sobtadament mides diferents. El gel alenteix el creixement dels arbres, i un arbre petit sobre el permafrost pot ser molt més vell que un arbre que el dobla en alçada just al costat. Els anells de creixement dels arbres que creixen sobre permafrost estan tan junts que es necessita una lupa per a distingir-los.

Quan el permafrost es fon i es torna a congelar sovint afecta les pícees, que tenen arrels només superficials i per tant són poc estables. Aleshores els troncs es veuen inclinats com agulles mal clavades en un coixí de cosir. Els americans l’anomenen per això drunken forest (bosc borratxo), però el nom que ha quedat arreu del món per a definir les llargues extensions de pícees és taigà, que en rus significa «terra de petits pals».

Estudis científics indiquen que el permafrost (considerat com a terra que com a mínim hagi estat congelada dos anys seguits) és present en una cinquena part de la superfície terrestre del planeta. Les temperatures fredes de l’Àrtic impedeixen que els arbres i les plantes del bosc boreal o la tundra creixin ràpidament, però quan aquestes moren, a causa del mateix fred, la matèria no es pot descompondre i passa a formar part del permafrost, de manera que el carboni que emmagatzema no passa a l’atmosfera en forma de CO2. Un clima mundial més càlid podria fondre aquest permafrost i alliberar el CO2 retingut durant mil·lennis, augmentant d’aquesta manera l’efecte hivernacle. Es calcula que el primer metre sota terra àrtica conté prop de 450 milions de tones de carboni, més del que els homes han alliberat mai i comparable a dues terceres parts del carboni de l’atmosfera.

I el problema s’alimenta a si mateix: a més escalfor del planeta, més fusió del permafrost, més alliberament de gasos d’efecte hivernacle i encara més esalfament...

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

 

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.