102. Prudhoe Bay: Oleoductes sobre el gel

Quan s’analitza la complexitat de la construcció de l’oleoducte d’Alaska, es veu de seguida per què és considerat un dels èxits tecnològics més importants de la història. Per a entendre totes les dificultats amb què van haver d’enfrontar-se els enginyers que el van dissenyar i els operaris que el van construir, l’exposició de l’Alyeska Pipeline View prop de Fairbanks hi ajuda molt. Són uns quants cartells i plafons situats al voltant d’un tram accessible de l’oleoducte, que es pot contemplar i tocar.

Trans Alaska Pipe Line, Alyeska, Jordi Canal-Soler

Un cop vaig dur fins a Prudhoe Bay un dels enginyers que la va dissenyar –ens explica la Peggy Buchannan, la nostra guia i xòfer, una dona d’uns cinquanta anys que ha fet la ruta gairebé tres cents cops. Feia vint-i-cinc anys que no venia a Alaska i la volia ensenyar a la seva família. Vam parar a la Pipe View i a l’home, amb vuitanta anys, li ploraven els ulls de l’emoció.

El permafrost del sòl d’Alaska va ser un dels principals factors a tenir en compte en la seva construcció. L’oleoducte el forma un tub d’acer continu de mitja polzada de gruix i 48 polzades de diàmetre interior (122 cm). S’ha calculat que tot l’interior té una capacitat per a nou milions de barrils de petroli. Aquest tub d’acer està a la vegada protegit per un aïllament de quatre polzades de fibra de vidre i una xapa de metall que eviten que el petroli es congeli durant l’hivern. Tot i aquest gruixut aïllament, el petroli que entra a l’oleoducte a 63ºC en surt a la terminal a 39ºC.

Normalment els oleoductes van enterrats sota terra, on estan més protegits i són menys impactants mediambientalment. En el cas de l’oleoducte d’Alaska, però, només es va poder enterrar en un total de 610 quilòmetres (677 són per sobre terra) per a deixar pas al trànsit o formar els 554 passos d’animals especialment construïts. I és que només es podia enterrar als trams on el permafrost no era present, ja que l’elevada temperatura del petroli interior el podria fondre i desestabilitzar el terreny. De fet, quan neva sobre els trams enterrats, aquesta temperatura és suficient per a fondre la neu que es diposita al damunt, deixant un ample camí lliure de neu.

En alguns trams concrets on era obligatori soterrar-lo tot i haver-hi permafrost, es va haver d’idear un sistema per a mantenir-lo refrigerat artificialment. Quan es troba per sobre del permafrost, l’oleoducte el subjecten prop de 78.000 suports transversals clavats al gel en pilars d’acer, que deixen l’oleoducte a uns dos metres sobre terra. Per tal que la radiació del sol no pugui transmetre calor a l’extrem enterrat dels pilars, aquests estan refrigerats amb anhídrid d’amoni, i els seus extrems superiors acaben amb uns radiadors d’alumini que en faciliten la pèrdua de calor. L’anhídrid d’amoni s’evapora un grau per sobre de la temperatura de congelació de l’aigua. Quan fa calor a la part soterrada del suport, doncs, s’evapora i passa a la zona superior, on transmet la calor als radiadors d’alumini. En perdre calor es liqua altre cop i baixa a la part soterrada, en un cicle que permet mantenir el permafrost en el seu estat gelat.

La inestabilitat derivada de la fusió del permafrost no és l’únic perill que van haver de contemplar els enginyers. Alaska es troba al mig d’una de les zones del planeta amb més activitat sísmica. El 1964, Alaska va patir el segon terratrèmol més fort registrat mai al món, valorat amb una magnitud de 9.2, i petits terratrèmols són gairebé diaris en un punt o altre de l’Estat. Per a adaptar-se als terratrèmols i a les dilatacions dels materials causades pels contrastos tèrmics (estius de fins a 30ºC i hiverns de -60ºC), l’oleoducte segueix una forma de ziga-zaga i va muntat sense fixacions sobre els suports transversals. Aquests travessers són recoberts de Teflon per a facilitar el lliscament de l’oleoducte amb un moviment lateral en cas de terratrèmol.

La Peggy ens ensenya uns números escrits amb guix sobre un dels travessers d’acer. Marquen unes posicions a la biga, abans i després d’un terratrèmol de magnitud 7.9 que hi va haver el novembre del 2002. Tot i que l’epicentre va ser sota mateix de l’oleoducte, no es va vessar ni una gota de petroli, però la marca està moguda gairebé un pam sobre el travesser.

Teòricament l’oleoducte pot aguantar un terratrèmol de magnitud 8.5.

Aguantar-ne un de magnitud 9.2 és impossible, així que més val creuar els dits...

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.