Clasificado en:

100. Fairbanks: Retorn a la carretera

 Te quedarás a comer, ¿verdad? Yo no como mucho, pero pensaba preparar una ensalada variada de papas y un poco de pollo a la plancha.

Em quedo a dinar agraït, perquè en realitat ja tinc gana.

Para beber yo me preparo un batido de frutas riquísimo que me mantiene en forma: plátano, naranja y blueberries [nabius].

Com per a provar-me que el seu beuratge és realment efectiu, es treu les ulleres i, tot i la seva seixantena llarga d’anys, s’enfila sobre un aparell de barres que ja té preparat per a l’ocasió i hi fa una vertical perfecta que manté durant deu segons. Satisfet, torna a terra i afegeix:

Es mi trademark. Tengo muchas fotos hechas en esta posición sobre las cisternas de camiones.

Carlos Palavecino, Alaska, Fairbanks, Jordi Canal-Soler

El negoci de soldador a Alaska anava molt buscat quan Carlos Palavecino va arribar-hi el 1973 des d’Argentina. Va estar treballant en la construcció de l’oleoducte de la Trans-Alaska Pipeline, i com molts altres soldadors, es guanyava uns quants diners de més, a part del generós sou que ja tenia, venent siluetes de l’Estat d’Alaska fetes amb planxa sobrant dels tubs de quaranta-vuit polzades de l’oleoducte. Una d’aquestes siluetes és dels pocs objectes decoratius que encara queden a la casa. La té sobre la llar de foc, i és tan gran com un plat de pizza. Un cop acabada la construcció de l’oleoducte el seu títol de soldador de cisternes per a productes explosius i la seva habilitat i intel·ligència li van permetre crear el seu propi taller, Carlos’ Fabrications and Welding Shop, i dedicar-se a la seva passió de l’aeronàutica que el va dur a la construcció de l’hovercraft pseudo plat volador que vaig veure al museu.

Lo más difícil fue encontrar la tela de goma adecuada para la cortinilla inferior. Tenía que ser suficientemente rígida para que no se escapara el aire pero también flexible para poder dirigirla m’explica repassant unes fotografies del procés de creació.

A l’àlbum també hi ha les fotografies del viatge que el va portar fins a Fairbanks. Des dels tretze anys que tenia el somni de viatjar de Terra del Foc a Alaska, però fins als vint-i-vuit anys no el va poder veure complert. Es va treure el diploma de Tecnologia Industrial i va començar a treballar com a mecànic. Durant més de tres anys va estar reconstruint i modificant un camió Chevrolet de l’exèrcit canadenc del 1941 que va convertir en una autocaravana. Una de les modificacions més importants va ser canviar de cantó el volant i tota la direcció i passar-la a l’esquerra. Es va finançar el viatge amb la publicitat dels components mecànics del camió i amb les cròniques del periple que enviava a diferents diaris sud-americans. El viatge, a través principalment de la carretera Panamericana, no va estar exempt d’incidents, entre els quals hi va haver una caiguda dins un riu que el va tenir parat quaranta dies entre hospitals i tallers, i el canvi sencer del motor a Veneçuela. Acompanyat només d’una gossa de pastor alemany que va morir durant el viatge, va trigar prop de dos anys per a recórrer vuitanta mil quilòmetres fins que no va arribar a Fairbanks el 1968. Com que a aquella època no existia la carretera fins a Prudhoe Bay, Fairbanks era el punt més al nord on es podia arribar en automòbil. El més increïble de tot és que això ho va fer sense saber anglès i parant a treballar on fos quan se li acabaven els recursos.

M’ensenya una fotografia d’ell abans de sortir cap a l’aventura, davant del camió, amb la seva gossa, i un gros cartell sobre la cabina que anuncia el «Raid José Ingenieros. Casi desde el Polo Sur al Polo Norte». Va batejar el raid amb el nom de José Ingenieros en homenatge a l’autor d’El hombre mediocre, el llibre que més el va impactar a la seva joventut i que va animar-lo a perseguir el seu somni.

Un cop completada la seva gesta va tornar a Argentina, on es va casar, però vista la situació política del país en aquella època, va decidir emigrar als EUA, i anar a viure a Fairbanks, d’on en guardava molt bon record. D’aquí a uns mesos, però, quan hagi venut la casa agafarà una altra autocaravana, aquesta més moderna, i marxarà cap al sud.

Será como los viejos tiempos. Yo y mi camión solos por la carretera. A lo mejor llego hasta Florida. Y dentro de unos años, quién sabe, hasta voy a conocer a mi familia de Italia y España.

No m’estranyaria que d’aquí a uns anys llegíssim als diaris que Carlos Palavecino, jubilat argentí, prepara una expedició de punta a punta d’Europa en un camió transformat. 

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.