Cuaderno de jMestres

Surto amb la idea d’anar a fotografiar les pintures murals del Wat Muang Noi*. L’Skytrain entra a Wongwian Yai abans de dos quarts de 9 del matí. Al capdavall de l’escala, a peu de carrer, hi ha els taximotoristes. Demano que em portin al temple. Durant uns centenars de metres la moto ressegueix la via de la línia Mahachai. Atrapem un tren que va a Samut Sakhon. Sembla que fem una cursa. Deixat passar el comboi el motorista traspassa la via i es fica per uns carrerons plens de giragonses. Fan poc més d’un metre d’amplada.

En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza.

“No he arribat enlloc per mi mateix. No he descobert res ni ningú jo sol. Sempre ha estat a través de la influència dels altres”. (Miquel Colomer, professor i articulista). Fa 30 anys vaig empassar-me Demian, El llop estepari, Siddhartha i companyia. En aquella època era el què tocava. El món de la literatura, i el de les lectures, també és un món de modes.

Al cor de la medina vella de la ciutat marroquina d’Essaouira es preserven algunes relíquies d’arquitectura tradicional. Contràriament al que ha passat amb el barri jueu o mellah, que ha estat gairebé destruït i en algunes parts fins i tot arranat, edificis populars com la fonda que mostra el vídeo es mantenen. Des que el 2001 la Unesco va proclamar Essaouira Patrimoni de la Humanitat, la conservació de l’antiga medina és un fet incontestable.

Malgrat viure en una illa als balinesos no els agrada el mar. El temen. El fons marí és el cau de tenebroses criatures, l’amagatall d’éssers pèrfids i inferiors. El nivell del mar és la línia que separa l’inframón del món dels homes i dels déus. Com més amunt pugem, més ens acostem a la puresa. Els homes, amb els peus tocant a terra, freguen perillosament el reialme inquietant de l’ombra.

Un taxi se m’enduu del centre. Fa camí a la Terminal, l’estació d’autobusos als afores orientals de Cartagena de Indias. Ja és de matinada, però encara no s’hi veu. Passem per una zona de lleure que és un festival de llumenetes de colors, màquines de joc, ruletes, futbolins, billars, tómboles, parades de tir, vallenatos a tort i a dret i cantines plenes. Enorme presència d’homes visiblement borratxos.

En la meva memòria viatgera hi ha un calaix que diu “Colòmbia”. Cadascuna de les lletres que conformen la paraula té un color i una forma diferents. Els colors són vius i els caràcters divertits. Davant aquest calaix flaquejo tant que sovint un impuls m’anima a obrir-lo. Les aromes que desprèn m’emborratxen de records. En un instant, començo a voleiar a cavall de la memòria.

Si és certa la llegenda no és estrany que soldats de l’exèrcit d’Alexandre decidissin establir-se a Hunza un cop van haver explorat la vall. Per la generositat de la terra, la benevolença del clima i la bellesa natural, als macedonis els deuria semblar una nova Arcàdia.

Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.

Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire.