Cuaderno de jMestres

Ahir a la nit vaig veure un arbre florit sense fulles. Al cim de les branques hi havien esclatat unes flors grogues. Esplèndides i enormes flors grogues. Ja era negra nit quan vaig fer la foto. Em va semblar que damunt les flors lluïa una estrella. Doncs no, al veure la imatge per la pantalla del portàtil vaig adonar-me que era un planeta. Un...

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.

Bona nit, Enric. Sóc a Sakon Nakhon, a uns 700 kms al nord-est de Bangkok. Acabat de connectar-me entra el teu missatge nadalenc. Si et tinc present és perquè m’agrada el què escrius. T’envejo: amb l’experiència que tinc, amb la de coses que observo i em passen, només que arribés a tenir engrunes del teu talent escriuria les millors pàgines de viatges i experiències de la història. Per què la naturalesa és tan injusta?

El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits.

I Kadek Adi Mahendra és un ballarí que conec des que era infant. Viu al vilatge Abianbase, a Gianyar. De molt menut el seu pare va començar a portar-lo al Museu de les Arts Agung Rai (ARMA) de Padangtegal, Ubud. Pak Agung Rai, el propietari del museu i esplèndid centre cultural, és un mecenes balinès que consagra la seva vida a l’art i la cultura de Bali.

En Krieng em demana si trobant-me tant de temps fora i lluny de casa no enyoro el meu país. Responc que entès com a concepte no l’enyoro perquè el país és inherent a mi: allà on vaig el porto. Del país físic, el què seria la pell -gent i territori- enyoro alguns aspectes.

Les imatges són fetes en diferents llocs d’Ubud (Bali) i dels entorns, en dies també distints. A la primera fotografia veiem dos nens ballant conjuntament el Baris, o dansa del Guerrer. L’actuació és al temple Pura Dalem, de Pengosekan. La segona fotografia mostra un fragment de la dansa del príncep durant un Janger al jardí del palau de Peliatan...

Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local...

Bon dia, Pepe. Els efectes destructors dels aiguats creixen. De fet ja no plou, però l’aigua no es drena i continua envaïnt les planes centrals, flueix imparable en direcció al sud i guanya terreny a Bangkok. A hores d’ara la macrociutat és un embassament descomunal, amb el segon aeroport del país tancat i el riu que travessa la capital, el Chao Praià, a un pas de desbordar-se. Les inundacions han llevat vides i provocat enormes perjudicis a infinitat de persones.

Luzon és l’illa més gran i muntanyosa de Filipines. Als natius que habiten les serralades centrals se’ls coneix genèricament com igorots. A causa de l’abrupta orografia i, sobretot, pel fet que en èpoques passades fossin talladors de caps, els espanyols mai no van poder sotmetre’ls. Que en aquesta zona de Filipines encara s’hi puguin trobar cultures autòctones, gairebé impol·lutes, és un esquer pels caçadors d’ànimes.