Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

Entre d'altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa.El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies.De vegades els actor

Imagen de jMestres

Topeng (màscara de fusta)

Al temple d’un vilatge se'm presenta l’oportunitat de veure l’ànima de Bali. En el transcurs d’unes cerimònies que duren uns quants dies els feligresos ofrenen el millor pel benestar dels esperits. Topeng -que significa màscara de fusta- és una de les danses més sagrades. El gran ballarí I Made Karyana es deixa posseir per una ànima sàvia. L’esperit d’un traspassat s’apodera del seu cos i el manipula. El que veiem és màgia.

Imagen de jMestres

La bassa i el talent

El noi de la fotografia té un talent superlatiu però és pobre. Duu una existència tan necessitada que els monjos d’un monestir l’han acollit. Vaig conèixer-lo mentre visitava la pagoda វត្ត ព្រះពន្លា (Wat Preah Ponleas), al nord-oest de Cambodja. En aturar-me davant un pavelló va aparèixer en Sovanna. Se’m va adreçar en un anglès perfecte. Amb poca estona de conversa vaig adonar-me que els seus coneixements transcendeixen el simple articulat d’un idioma.

Imagen de jMestres

Cambodja. Un dia dels grans

Ahir -11 de febrer de 2014- va ser un dia dels grans. Un dia per escriure en majúscules. Sens dubte un dels importants en la meva dilatada història viatgera, que ja es remunta a quatre dècades. L’experiència l’he viscuda a Cambodja. Amb aquest país es veu que hi tinc alguna predisposició perquè me’n passin de grosses.

Imagen de jMestres

Surakarta. Teatre d’humans imitant titelles

Gedung Wayang Orang és una forma de teatre en què la manera d’actuar de les persones s’acosta al moviment dels titelles. El Wayang Orang és originari de l’illa de Java. Va néixer als palaus per entretenir el soldà i la cort. Les representacions es basen en episodis del Mahabharata i el Ramayana, les dues grans narracions èpiques de l’hinduisme. Actualment a l’illa de Java solament queden dos soldanats, l’un és a Jogyakarta i, l’altre, a Surakarta o Solo.

Imagen de jMestres

Recreació d'un genocidi

Entre octubre de 1965 i els primers mesos de 1966, sota el pretext d'una purga anticomunista, el règim militar indonesi va instigar una cacera que es va saldar amb centenars de milers d'assassinats. Amb l’excusa de perseguir membres del Partit Comunista Indonesi (PKI) l’exèrcit va acarnissar-se amb ciutadans d'ètnia xinesa.

Imagen de jMestres

3. Cozumel

L’illa de Cozumel -terra d’orenetes, en maia- és al mar Carib, a tocar de la península de Yucatán. Malgrat tenir una superfície inferior a Menorca és l’illa més gran de Mèxic. El ferri que agafo a Playa del Carmen em deixa en a penes una hora al moll de la capital, San Miguel. Resseguint com un cordó la línia de la costa s’estén un llarguíssim bulevard ple de botigues, restaurants i pubs.

Imagen de jMestres

2. Isla Mujeres

Als seients del meu darrere a l’autobús que em porta a Puerto Juárez sento que algú parla en català. És una parella de Sant Cugat, l’Aurora i el Joan. També es dirigeixen a l’embarcador del ferri per anar a Isla Mujeres. Fem junts la curta travessa marítima a l’illa. Els meus companys acaben de fer en tres setmanes el circuit clàssic conegut com Ruta Maia.

Imagen de jMestres

1. Volant a Mèxic

En un vol procedent de Madrid arribo a Cancún, al sud oriental de Mèxic. Cancún és un asèptic megacentre turístic situat a la costa caribenya, a l’extrem de la península de Yucatán. Durant les prop d’onze hores de vol hi ha hagut temps per fer quasi de tot, a l’avió. Llegir, menjar i mirar un parell de les darreres produccions més comercials de Hollywood han estat els meus entreteniments. També dormir, malgrat que el sol ha lluït sempre intensament.

Imagen de jMestres

Montpedrós prehistòric

Al costat occidental del delta del riu Llobregat s’eleva una modesta serralada amb conreus de secà als vessants i replecs. Oliveres, ametllers i cirerers s’alternen amb alzinars i boscos de pi blanc. A l’extrem meridional s’imposa la mola de a penes 300 metres d’altura del Montbaig, conegut popularment com muntanya de Sant Ramon per l’ermita homònima constuïda al cim el 1887.

Imagen de jMestres
Distribuir contenido Suscribirse a Cuaderno de jMestres