La Tailàndia musulmana / El Liverpool FC, el monjo i el rei

La-Ngu és una població de a penes vint mil ànimes.
Pertany a la província de Satun, que és per on em moc aquests dies. Poca estona
hi passo a La-Ngu. De fet, hi estic de pas. Durant el parell d’hores que hi sóc
trepitjo solament el carrer principal. Carrer que a la vegada és carretera. Les
meves passes van de l’oficina on despatxen bitlles pels minibusos que es
dirigeixen a Hat Yai i a Satun a l’altra banda del carrer-carretera; concretament,
a la comissaria de policia. Entro a la comissaria per anar a orinar. A falta
d’un altre lloc, la comissaria també fa de lavabo públic. Sortint-ne, traspasso
el carrer amb la intenció de dirigir-me al 7-Eleven. És tot anant al 7-Eleven
que topo amb unes paradetes de menjars. M’hi aturo per dinar. Menjo un plat d’arròs
fregit amb gambes entaulat sota una gàbia que empresona un ocell cantaire. La
gàbia, de fusta, té l’aire i l’estil d’una pagoda. És bonica, com gairebé totes
les que durant les hores de llum s’arrengleren sota els tendals dels pobles i
ciutats més meridionals de Tailàndia. Les gàbies són palauets de barrots per
bèsties presoneres. Malgrat el seu captiveri, els ocells s’esgargamellen
cantant. En general, un humà que canta és un home o una dona feliç. No sé si
pels ocells la transposició seria vàlida. De ser-ho, les aus probablement
siguin les úniques espècies animals que es mostren contentes estant
empresonades. Cantar, per les aus, deu ser el mateix que parlar per les
persones. Vés a saber, doncs, què expressen els seus cants.

Cap dels policies que he vist a la comissaria no
era d’ètnia malaia. En canvi, la família que em serveix el dinar ho són tots.
Malais i musulmans. Tant la noia que cuina com la que posa el plat a taula es
cobreixen el cap amb el vel musulmà. Els escolto quan parlen. Ho fan en tailandès.
Aquesta és la part naturalment malaia de Tailàndia on la colonització tai ha
reexit. Els malais de la província de Satun han estat gairebé assimilats per la
cultura tai. Però no per la religió. Els musulmans segueixen essent majoria a la
província de Satun. Un 68% de musulmans per un 32% de budistes. Les coses de
l’ànima costa més de canviar-les que els costums. Fins i tot més que les
parles. Però, no són també els parlars una altra expressió de l’ànima?

La dona que despatxa els bitllets pels minibusos és
una gran afeccionada al club de futbol Liverpool. Te n’adones així que entres a
l’oficina. Darrere el taulell hi ha un gran televisor. L’aparell emet a tothora
partits de l’equip de Liverpool. Sempre que no despatxa tenim la grassa
senyora, rodona i xata com una carbassa, escarxofada al sofà d’escai mirant les
peripècies dels seus ídols sobre la gespa. Es mira el futbol amb passió, patint
i fruint de les jugades. És clar que no són partits en directe. Són cintes, o
devedés, que l’aficionada col·lecciona. Me les ensenya. En té un fotimer. També
té una bon nombre de pòsters del seu equip favorit. El pòster que li agrada més
és el que ha clavat a la paret, a sobre el sofà on s’asseu a mirar la tele. És
un fotomuntatge on es veuen els jugadors del Liverpool conduint vespes
vermelles. És divertit. A la dona li encanta. Què no pagaria per veure’ls jugar
de veres!

A Liverpool no hi ha estat mai, però d’aquí uns
mesos pensa volar a Luang Prabang, al nord de Laos. Concretament, al desembre. L’excursió
a Luang Prabang forma part de les visites que fa a diferents temples budistes
de renom. Ha estat als principals monestirs tailandesos. S’ha fet beneir pels
monjos més reputats i més poderosos de Tailàndia. Quan li mostro la foto de
Luang Pho Kun que porto al bitlleter, s’agafa al taulell per no caure a terra.
Li he tocat ben bé la fibra. I més quan li explico que he estat dues vegades al
monestir on viu. I que les dues vegades he dinat amb ell. I que m’ha beneït i
m’ha imposat les mans al cap i totes les coses que ja se sap que fan els monjos
amb poders. S’emociona tant que es queda muda. Desapareix. No entenc què passa.
L’hauré ofès? Al cap de poca estona reapareix amb una gran fotografia emmarcada
sobre un plafó de fusta. La porta amb solemnitat. És clar, a la foto hi ha els
reis de Tailàndia. Se’ls veu en primer terme, saludant des del balcó del palau
reial, a Bangkok, una onada de gent vestida amb samarretes grogues, el color de
la monarquia. Doncs sí, marc i foto són per a mi. Accepto el regal que tan
gustosament em fa l’emocionada senyora, gran fan del Liverpool, dels reis i
dels monjos famosos. Amb el regal de l’enorme fotografia, dos pams per un i
mig, inclou el trajecte amb el minibús fins a Satun. De cap manera no
me’l vol cobrar. A més, em fa seure al davant del vehicle, al seient del costat
del conductor. Deu ser perquè el rei ha de viatjar a preferència.

Un cop arribat a Satun, al moment que busco la clau
que ha d’obrir la porta de casa, pel carrer s’acosta un venedor de gelats.
Porta la parada amb rodes enganxada a la moto. Així que veu la foto dels reis,
l’home adopta un posat solemne i acciona el resort que engega la música. No és
la marxa reial, no la du al repertori, sinó una sonsònia musical per atraure
clientela. Tant se val, d’alguna manera bé s’han d’honorar figures tan egrègies. Ni que sigui amb la sintonia de vendre gelats.