Cuaderno de jCanal

Quan em trec la motxilla de l’esquena i la repenjo contra el tronc d’un avet a la vora de Bare Loon Lake, puc respirar finalment amb profunditat. S’ha acabat la jornada d’avui, i per fi puc parar a descansar. Per fi un lloc sec on plantar la tenda i seure amb tranquil·litat i un lloc amb arbres on poder tensar un fil i penjar-hi la roba molla.

Entre les grans roques arrodonides de granit que conformen el terreny d’aquest campament, hi he trobat un lloc ideal, al costat de l’aigua del llac, entre pícees odoríferes i el terra ple d’una bona massa tova de pinassa. Hi planto la tenda i la deixo ben oberta, perquè se’n vagi d’una vegada per totes l’olor d’humitat que impregna l’interior.

El cel és gris i encara plovisqueja quatre gotes quan trec el cap de la tenda que he plantat a Happy Camp per a passar-hi la nit. He pogut descansar força bé de la dura etapa d’ahir i avui la ruta serà més relaxada. Contemplo la jornada amb optimisme: tot va de baixada i hauré de fer menys quilòmetres...

Fora del refugi, ja a la Colúmbia Britànica canadenca, les congestes són més grans, com si aquí l’estiu hagués trigat més a arribar. Segueixo les petjades a la neu, en direcció a Crater Lake. El camí hi passa per la dreta, i des d’ell no puc veure l’altra ribera a causa de la boira. Ni tampoc les restes del final de la línia del telefèric. Al punt àlgid de la febre de l’or, el consorci de telefèrics abocava nou tones de càrrega per hora, vint-i-quatre hores al dia, al Crater Lake. A partir d’aquí i fins a Lindeman Lake, catorze quilòmetres més avall, ja no hi havia cap sistema mecànic de transport, i els cercadors d’or havien de traginar totes les provisions a peu o si tenien la sort de ser allà al juny, quan el gel es trencava i desapareixia dels llacs, podien embarcar-se al ferri de Crater Lake fins a Deep Lake una profunda gorja al final del llac impedia seguir fins a Lindeman.

Un suau vent que puja del mar hauria d’empènyer una mica la boira, però aquesta s’entesta a quedar-se enganxada al coll de muntanya, i quan arribo dalt del Chilkoot Pass, ho faig sense saber on sóc. Les congestes de neu són més grans i més nombroses, i la boira hi és més espessa que mai. Des d’un pal taronja no veig el següent, i l’única manera de no perdre el camí és seguir les petjades que els excursionistes anteriors han deixat a la neu.

Al 1898, quan els aventurers pujaven pel Chilkoot Pass seguint la febre de l’or, un d’aquells pioners va escriure al seu diari: «Darrera nostre la civilització... davant nostre la vastitud, el silenci, la grandiositat. Per a sentir la teva pròpia petitesa i insignificança, estigue’t sol al cim... i adona’t que no ets més que un àtom en aquest gran univers. La solitud, la paorosa i sublim immensitat!... Però hi ha poc temps per al descans, i gens de temps per a somiar». De peu al coll del Chilkoot Pass, amb la pesada motxilla a l’esquena, el vent picant-me la cara encaputxada i gelant-me les cames nues, els meus pensaments no difereixen gaire als d’aquell cercador d’or.

Els cercadors d’or que no tenien prou recursos per a llogar portadors professionals havien de pujar ells sols tota la tona de material que la Policia Muntada del Canadà els demanaria dalt del cim. Això podia significar fins a quaranta viatges amunt i avall del gran pendent de neu fins al coll del Chilkoot Pass. Solien pujar utilitzant graons tallats al glaç, i baixaven amb la pala sota el cul com si es tractés d’un trineu. 

A baix a la vall, moure endavant la gran quantitat de material ja havia representat una tasca complicada. Els portadors que duien el seu propi material tenien dues maneres per a poder-ho fer: dur més pes o caminar més quilòmetres. Un paquet lleuger de vint-i-dos quilos significava haver de fer més viatges però fer-los més descansats. Un paquet pesat de trenta-sis quilos equivalia a fer menys viatges, però amb una gran càrrega i molt lentament. I cada milla caminada amb una càrrega significava una altra milla enrera per a anar a buscar la resta. Sumant tots els viatges, alguns d’aquests homes van caminar gairebé mil milles per a poder transportar el seu material al llarg de les trenta-tres milles que separen Dyea de Lake Bennett.

Fins el 1897, els nadius Tlingit que havien fet servir el Chilkoot Pass per a endinsar-se al Canadà per a comerciar-hi ho havien fet sempre a l’estiu i amb càrregues lleugeres. Durant la Febre de l’Or, la ruta no va canviar, però sí que ho va fer la temporada: es va fer fins i tot durant la tardor i l’hivern, i amb càrregues pesadíssimes.

El camí surt fora del bosc i s’enfila per una tartera. Una boira espessa amaga la punta de les muntanyes sobre meu. Ja no plou tant, però aquí dalt es gira vent i la temperatura baixa a uns cinc graus centígrads sobre zero, i amb pantalons de bany el fred es nota. Tinc els genolls gelats, i encara em queden unes quantes hores per a creuar el Chilkoot Pass i arribar al Canadà.

Quan l’endemà desperto a les vuit del matí ja no queda ningú a Sheep Camp. Tothom ha marxat a les sis preveient la jornada de fins a catorze hores que el guarda ens va anunciar ahir fins al següent campament de Happy Camp, ja al Canadà.

Durant la nit ha seguit plovent i tinc la petita tenda inundada. Sortir del sac de dormir amb els ossos adolorits per l’excursió d’ahir ja fa mandra. Fer-ho per a quedar-se amb pantalons de bany per a tot el dia en l’ambient humit i fred del matí encara en fa més.

Acabada la xerrada del rànger, gairebé tothom se’n va a dormir. Ja fa estona que han sopat, i demà el dia serà dur: cal reposar. Jo no tinc aquesta sort, i entro a la cabana per a preparar-m’hi el menjar. A l’interior, hi trobo tres canadencs: un pare i dos fills. Fem les presentacions mentre fem el sopar. En Toby O’Brien, un home baixet de cabells blancs és el pare, un marxant de vins que ha visitat Espanya diverses vegades per raons laborals. Els seus dos fills, Eric i Tim, ronden la trentena. Utilitzem una taula al fons de la cabana per a posar-hi els fogonets de gas i els estris de cuina, i després seiem en un dels bancs de fusta per a menjar.

No m’ha atacat cap ós i ni tan sols n’he vist cap rastre quan arribo a Sheep Camp gairebé a les set del vespre, després de quasi dinou quilòmetres de marxa des de l’inici del camí. L’ambient no és molt agradable: plou de valent i de tots els espais adequats per a plantar-hi tendes, només en queda un. No és una plataforma de fusta alçada de terra com les altres, sinó un tros sense herba i cobert de fang entre uns arbustos. L’únic avantatge que li puc trobar és que és a prop d’una de les dues cabanes de sostre de tela que serveixen per a cuinar i eixugar la roba.