62. WHITEHORSE: Alaska Highway

L’antiga estació de la White Pass & Yukon Railway ocupa a Whitehorse un edifici de dues plantes, amb doble teulada, i les parets recobertes de fusta com si es tractés d’una cabana de troncs. El tren que venia d’Skagway, 177 quilòmetres més al sud, va deixar d’arribar-hi el 1982, però part de la via que utilitzava, la que va d’un extrem a l’altre de la ciutat, encara s’aprofita per a fer-hi córrer una espècie de tramvia amb motor dièsel que fa la ruta amunt i avall del recorregut.

Lake Laberge, Yukon, Canada, Sam MacGee, Jordi Canal-Soler

Al costat mateix de l’entrada de l’estació, un rètol de fusta indica, amb lletra gravada i pintada de groc, que:

«El 3 d’abril de 1942 va marcar l’arribada del primer militar americà [dels EUA] a Whitehorse per a la construcció de l’Alaska Highway. Era un enorme projecte que creuava fronteres nacionals i internacionals, que va emprar més de 20.000 homes i va trigar 8 mesos i 12 dies per a completar-se. Desembarcant d’un tren de la White Pass especialment modificat, els primers vint-i-nou soldats de la companyia A van marxar cap a l’oest per Main Street cap al promontori sobre Whitehorse on van muntar les seves tendes. Els habitants del Yukon es van quedar sorpresos per aquesta invasió i no podien preveure l’efecte que aquesta arribada tindria en el desenvolupament de Whitehorse i del Yukon. Era el principi d’un projecte que un cop complert faria el somni de viatjar al nord per carretera una realitat tant per als visitants com per als residents».

És al llarg d’aquesta Alaskan Highway que circulo assegut en els incòmodes seient folrats d’escai del Blue Bird que m’ha de dur a Dawson City.

El 4 de juny del 1942 avions japonesos van bombardejar la base militar americana de Dutch Harbor, a l’illa d’Unalaska, a la cadena de les Aleutianes. Tres dies després, una força especial de l’Exèrcit Imperial Japonès va envair l’illa de Kiska, una de les illes més occidentals de les Aleutianes. L’endemà, més unitats japoneses van ocupar-ne l’illa d’Attu. Era el primer cop des del 1812 en què tropes estrangeres ocupaven sòl americà. Si els japonesos podien establir un peu a les Aleutianes, fàcilment podrien fer-les servir de trampolí per a conquerir Alaska i des d’aquí enviar bombarders als Lower 48. Des d’aquest enclavament avançat a Amèrica, el Japó va fer perillar també el transport marítim a través de les vies normals, i els Estats Units i el Canadà van acordar construir una carretera que permetés l’avituallament de l’interior d’Alaska per terra.

L’Alcan, com també és coneguda l’Alaska Highway (per la unió d’ALaska i CANadà), està considerada una de les obres d’enginyeria més importants del segle XX, ja que les condicions climàtiques i del terreny van fer-ne extremadament difícil la seva construcció: el permafrost es fonia, el paviment es fracturava amb les gelades i el desgel de primavera trencava tots els ponts de fusta. Les obres van començar el 9 de març del 1942 i van acabar l’octubre d’aquell mateix any. En només vuit mesos es van construir els 2.451 quilòmetres de carretera que separen Dawson Creek, a la Colúmbia Britànica, de Fairbanks, a Alaska, a través d’una de les zones més inhòspites del món. Els 140 milions de dòlars que va costar aquella carretera es van haver de tornar a invertir el següent any per a mantenir-la i renovar-la després del pitjor hivern en molt de temps que es va viure a la regió, però això no treu que la construcció inicial de l’Alcan fos una gesta difícilment repetible. 

Pocs quilòmetres fora de Whitehorse l’Alcan continua cap a Tok, ja a Alaska, per a seguir fins a Fairbanks. Per a anar a Dawson, en canvi, l’autobús deixa l’Alcan i va per la Klondike Highway, que segueix principalment el riu Yukon, que corre per entre amples valls de pujols arrodonits coberts de pícees negres fins a tocar de l’aigua. En alguna de les valls per on passem la vegetació no hi és tan abundant i els alts arbres estan substituïts per matollar espès que arrodoneix encara més les formes de les muntanyes que deixem enrera.

Passem pel costat del llac Laberge, d’aigües blaves i amples i riberes exuberants d’arbres. Hi intento descobrir l’embarcació on van voler cremar en Sam McGee, però si va existir realment ja deu fer temps que s’ha oxidat i ha acabat d’enfonsar-se, perquè a banda d’algun banyista ocasional que aprofita les amples platges de sorra de les vores del llac per a refrescar-se de la calor que fa, no es veu cap rastre que denoti la presència humana.

La sinuosa carretera ressegueix el contorn del riu i els nombrosos llacs que s’hi formen, s’enfila per algun ample coll i descendeix de nou a les profunditats de la vall del costat. La calor de la tarda comença a fer efecte sobre l’organisme dels passatgers i començo a veure alguns caps que es mouen més lliures amb els sotracs de l’autobús.

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

 

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.