Clasificado en:

59. WHITEHORSE: Miles Canyon

Des del 1922, un pont penjat travessa el riu Yukon uns quilòmetres al sud de Whitehorse, allà on un engorjat anomenat Miles Canyon apropa les parets de les dues riberes a menys de trenta metres. Travesso el pont i segueixo el camí que voreja l’altra ribera del riu. El corriol segueix bruscament les pujades i baixades del terreny, durant poc més d’un quilòmetre, entre les aigües grises del riu a la dreta i un immens bosc de pícees negres a l’esquerra. Allà on el penya-segat disminueix d’alçada i baixa arran de l’aigua es dreçava fa més de cent anys Canyon City.

Miles Canyon, Whitehorse, Yukon, Canada, Jordi Canal-Soler

Al seu moment de màxim esplendor aquí hi havia un post de la Policia Muntada, un hotel, l’oficina del tramvia i els seus estables i un saloon. A partir d’aquí, no hi havia cap altre punt on una barca pogués aturar-se amb seguretat, i més endavant les aigües turbulentes dels ràpids amenaçaven d’enfonsar fins les barques més segures. Les parets del canó s’aixequen fins a trenta metres de l’aigua, i en els primers anys del descens del riu, les condicions eren infames, no hi havia mapes, i l’experiència dels navegants era quasi nul·la. Les aigües capricioses formaven un remolí gegant al mig de l’engorjat i un cop passat el remolí, les parets de basalt s’ajuntaven fins a una distància de nou metres, forçant l’aigua a través d’un embut de roca, augmentant-ne la rapidesa i la perillositat i limitant el pas a barques molt petites.

Però tot i aquestes dificultats, n’hi va haver que van saber-ne treure profit. Norman Macaulay era un empresari de Victòria, a la Colúmbia Britànica, que va fundar un saloon a Canyon City la tardor del 1897. Quan va començar a arribar aquella gran quantitat de cercadors d’or, va decidir que el tram era massa perillós per a no aprofitar-ho comercialment. Va iniciar la construcció d’un camí de carro que vorejava el riu per la seva riba est, superava fàcilment els ràpids, i arribava tranquil·lament fins on ara s’hi dreça la ciutat de Whitehorse. El camí era fet amb troncs disposats com si fossin rails, i els carros tenien rodes metàl·liques de perfil còncau per a no sortir dels rails. Els carros eren arrossegats per cavalls, i podien dur mercaderies i persones pel preu de només tres centaus per lliura d’equipatge. Com que era molt més segur i econòmic que els vint-i-cinc dòlars que costava llogar un pilot per a la barca, no li van faltar clients.

Tot i que el camí per terra era molt més segur, era també molt més lent. Es trigaven tres minuts en baixar una tona i mitja pel riu o quatre dies per a recórrer en el tramvia de Macaulay les cinc milles que separaven Canyon City de sota els ràpids de White Horse. Avui són poques les restes que queden d’aquell camí, però si es va amb els ulls ben oberts encara es poden veure alguns dels perns que subjectaven els rails de fusta.

Tampoc no queda gairebé res de Canyon City. Únicament alguna acumulació de llaunes oxidades, quatre troncs clavats a terra, podrits per la intempèrie i delimitant els fonaments d’una cabana o una estufa abandonada entre els matolls és tot el que queda de la vella ciutat.

Aquesta aparent tranquil·litat l’han aprofitat uns quants castors, que han deixat els primers metres de ribera feta un eriçó, de tantes pícees que han rosegat fins a deixar únicament una soca punxeguda que sobresurt dos pams del terra. Els castors que hi havien viscut abans de l’arribada dels homes no van haver d’esperar gaire per a poder tornar a casa seva.

Quan el tren d’Skagway va arribar a Whitehorse, el tramvia i la ciutat ja no tenien cap utilitat i la població va emigrar fins a vora l’estació.

Altre cop, pols ets i a la pols tornaràs... 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.