Clasificado en:

55. CHILKOOT TRAIL: White Pass & Yukon Railway

El 1899 el tren de la White Pass & Yukon Railway (WP&YR) va arribar a Bennett, i el poble es va moure literalment més a prop de les vies. Algun dels hotels es van traslladar en grans barcasses fins més a prop de l’estació, i les tendes més importants es van plegar i es van plantar de nou allà on arribaven els passatgers del tren. Fins que la línia del ferrocarril no va arribar a Whitehorse, més al nord, Bennett era l’estació de transbord de les mercaderies del tren fins als vaixells a vapor que podien portar els passatgers fins a Dawson en només tres dies.

White Pass and Yukon Railway, Jordi Canal-Soler

Actualment es pot trigar menys en arribar a Dawson, i si es té la sort de ser a Bennett un cap de setmana, es pot fer utilitzant una locomotora de vapor que en fa part del recorregut. És una mica posterior a la Febre de l’Or, però l’encant pot ser el mateix. La locomotora és una Baldwin de Philadelphia, construïda el 1947. Poc després que arribi i descarregui una nova fornada de turistes, el maquinista i el seu ajudant ja estan engreixinant de nou totes les parts mòbils i s’encarreguen que la seva caldera no perdi mai pressió.

Al migdia, carrego les motxilles al vagó descobert que hi ha darrera de la carbonera de la locomotora, i pujo a un dels vagons reservats per als Chilkoot Hikers. Aquesta reserva no és un privilegi: es tracta dels vagons que tenen una decoració menys sumptuosa, i el terra dels quals està cobert amb una moqueta de rentat fàcil. A la una en punt la màquina de tren comença a estirar els vagons amb força. La via segueix una ampla vall plena de llacs petits esparsament distribuïts en una marea de pícees altes. De tant en tant el xiulet estrident de la caldera ressona en la vall.

Els llacs es succeeixen un rere l’altre amb intervals de bosc de pícees i clarianes herboses. Després d’un gran revolt al costat d’un d’aquests llacs, el tren s’atura. No es veu cap estació a prop, i penso que potser hi haurà hagut alguna mena d’avaria. Quan el revisor passa pel costat del tren, anuncia que els qui vulguem podem baixar a fer un cop d’ull.

Tots aquells que no estem dormint baixem a veure de què es tracta. Un cop tots els passatgers que ho volen són a terra el tren tira marxa enrera fins a desaparèixer rere la corba que acabem de superar. Només en veiem la columna de fum de la locomotora darrera el revolt. El revisor ens organitza en fileres com si fóssim un escamot d’execució, amb les càmeres enfocant amb punteria el lloc per on ha de sortir el tren. Al moment convingut, la locomotora avança a tota velocitat, fent sonar el xiulet i abocant al cel altes columnes de fum negre. Tot l’espectacle, adequadament enregistrat i fotografiat per desenes de càmeres ha estat realitzat simplement per a això: per al gaudi dels turistes.

Tres quarts d’hora després de sortir de Bennett arribem a l’estació de Fraser, on hi ha la frontera entre els Estats Units i la Colúmbia Britànica canadenca. El tren continuarà fins a Skagway, però jo baixo aquí per a poder prosseguir fins a Whitehorse amb l’autobús. La família O’Brien també va cap a la capital del Yukon, i entrem junts a l’oficina de la frontera. Allà ells no tenen més problema que ensenyar el seu passaport canadenc, però a mi un dels guardes em fa unes quantes preguntes amb amabilitat i més per curiositat que perquè sigui estrictament necessari. Passada aquestes formalitat m’estampa al passaport el permís d’entrada al Canadà. Curiosament el segell que m’estampa al costat és del Yukon. La Colúmbia Britànica no ven tant aquí, i la majoria dels que arriben aquí en cotxe o en tren provinents d’Skagway ho fan només de pas fins a endinsar-se al territori del Yukon.

L’autobús que ens duu fins a Whitehorse no és dels més moderns, però com a mínim té uns grossos finestrals que em permeten admirar l’ampla vista del paisatge. Altes muntanyes amb alguna clapa de neu s’alcen a l’horitzó, i davant d’elles s’estén una llarga estora d’arbres de bosc boreal. A l’alçada de Carcross puc veure el que és considerat el desert més petit del món, amb menys de 260 hectàrees de sorra fina, dunes i escassa vegetació. Geològicament parlant, és la reminiscència d’un antic llac glacial, però la concentració de sorra ha impedit el creixement de la vegetació com si fos un Sàhara en miniatura i l’escassa pluviositat tampoc no permet que hi creixi gran cosa. El desert de Carcross és l’únic element que contrasta la uniformitat del paisatge, format exclusivament a partir d’aleshores per boscos de pícea negra.

Poc abans d’arribar a Whitehorse es posa a ploure i la visió a través de les finestres queda impedida per les grosses gotes que queden adherides al vidre. El cansament, el ronc del motor i la monotonia del paisatge es conjuminen per a fer-me adormir i és sota la influència del plàcid balanceig de les ballestes de l’autobús que arribo a Whitehorse...

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

 

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.