Clasificado en:

51. CHILKOOT TRAIL: Lindeman Lake

El cel és gris i encara plovisqueja quatre gotes quan trec el cap de la tenda que he plantat a Happy Camp per a passar-hi la nit. He pogut descansar força bé de la dura etapa d’ahir i avui la ruta serà més relaxada. Contemplo la jornada amb optimisme: tot va de baixada i hauré de fer menys quilòmetres...

Lindeman Lake, Canada, Jordi Canal-Soler

Quan entro al refugi a les nou el trobo força ple, però amb espai suficient al racó d’una de les taules per a poder bullir aigua per al te. Molts dels excursionistes que recorren el Chilkoot Trail també ho han aprofitat per a dormir una estona més i parlo amb un grup d’americans que estan celebrant un comiat de solters. Una manera original de fer-ho, em diuen.

Torno a ser dels últims en sortir del campament, però avui he decidit prendre-m’ho amb més calma. Ja no hi ha tanta pressa. La fina pluja que ha caigut fins ara sembla que pari, així que baixo pel senderol que recorre l’ample riu del fons de la vall contemplant el paisatge.

Amb el descens d’altitud també ho fa l’espessor de la boira i la tundra deixa pas a la presència del bosc arbrat. Amb la temperatura més alta, començo ara a distingir olors que amb el fred del campament no notava: terra molla, herba humida i la sentor balsàmica de la resina de pícea m’omplen els pulmons.

A Deep Lake el camí travessa un ample riu que desemboca al llac. Aquí ja no sóc gaire lluny de Lindeman Lake, i no trigo gaire a arribar-hi. El bosc de pícees cobreix ara les riberes del llac d’aigües turquesa, i la visió és diferent de la d’aquell cercador d’or que en veure-la des del mateix punt el 1897 va escriure al seu diari que «l’ample promontori al costat del llac era un immens conglomerat de tendes blanques, que semblaven un estol de gavines en una platja distant». Les tendes no es veurien ara entre les capçades de les coníferes, i si es poguessin veure, ja no serien blanques sinó verdes, taronja, grogues o blaves, i no serien de cercadors d’or sinó de moderns excursionistes. Lindeman City és a l’extrem sud del Lindeman Lake. És ara el campament més gran de tot el recorregut, i parada obligatòria per a pernoctar-hi per a la majoria dels qui fan el Chilkoot Trail. També és un dels campaments amb més artefactes històrics disseminats per tota l’àrea. En un extrem hi veig les restes d’un saloon amb multitud d’ampolles de vidre de cervesa, vi i fins i tot xampany escampades pel terra. En un altre racó s’hi acumulen llaunes rovellades i trossos de galledes de zinc.

Parks Canada té a Lindeman Lake la seva base al Chilkoot Trail, i a la cabana dels guardaboscos canadencs hi han penjat la previsió del temps: 50% de possibilitats de pluges fortes, vent variable, nuvolositat amb tendència a millorar. Al costat, un termòmetre marca 15ºC.

Ja fa estona que ha parat de ploure i fins i tot el sol s’insinua lleugerament darrera els núvols trencats. Les muntanyes de la Coastal Range impedeixen l’accés de masses d’aire humides des de l’Oceà Pacífic, i aquí darrera del Chilkoot Pass l’ambient és més sec. L’aire és prou agradable i per primer cop en tot el camí em puc treure la jaqueta de goretex.

De Lindeman City a Bare Loon Lake, on he de passar la nit, només hi ha cinc quilòmetres tranquils. El camí s’enfila pels turons propers al llac i em permet gaudir de la vista per sobre de les capçades dels arbres que omplen totes les vessants de l’ampla vall. A l’època de la Febre de l’Or, alguns dels qui arribaven a Lindeman decidien que ja n’estaven cansats de tant caminar i es posaven a construir barques per a arribar fins al Lake Bennett i d’allà seguir Yukon avall. Vora el camí, sobresortint del terra com les costelles d’un esquelet, hi he trobat l’estructura metàl·lica d’un d’aquests bots que no van arribar a salpar. La primavera del 1898, Lindeman City allotjava quatre mil persones que hi construïen les seves barques i esperaven el desglaç.

D’altres preferien caminar una mica més i baixar a construir les seves barques a la ribera de Lake Bennett, estalviant-se així el pas pels One-Mile Rapids, que tot i ser curts, eren molt traïdors i s’havien cobrat ja moltes vides i material.

Durant els més de cent anys que han passat des d’aleshores, hi ha hagut temps perquè el bosc boreal d’avets alpins, salzes i verns recuperés el seu esplendor, i és en la seva ombra i rodejat pel seu aroma que camino seguint el camí, que s’enfila primer a un turó i després travessa el bosc cap a Dan Johnson Lake, un petit llac rodejat d’altes coníferes.

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

 

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.