Clasificado en:

50. CHILKOOT TRAIL: Happy Camp

Fora del refugi, ja a la Colúmbia Britànica canadenca, les congestes són més grans, com si aquí l’estiu hagués trigat més a arribar. Segueixo les petjades a la neu, en direcció a Crater Lake. El camí hi passa per la dreta, i des d’ell no puc veure l’altra ribera a causa de la boira. Ni tampoc les restes del final de la línia del telefèric. Al punt àlgid de la febre de l’or, el consorci de telefèrics abocava nou tones de càrrega per hora, vint-i-quatre hores al dia, al Crater Lake. A partir d’aquí i fins a Lindeman Lake, catorze quilòmetres més avall, ja no hi havia cap sistema mecànic de transport, i els cercadors d’or havien de traginar totes les provisions a peu o si tenien la sort de ser allà al juny, quan el gel es trencava i desapareixia dels llacs, podien embarcar-se al ferri de Crater Lake fins a Deep Lake una profunda gorja al final del llac impedia seguir fins a Lindeman.

Happy Camp, Canada, Chilkoot Trail, Jordi Canal-Soler

Per més que hi sóc a l’agost i ja no hi ha gel als llacs, aquell ferri ja fa molt de temps que es va convertir en llenya, i l’única manera que tinc de baixar fins a Lindeman és a peu. A mesura que el camí descendeix del coll, desapareixen la neu i la boira, però comença a plovisquejar. També hi comencen a aparèixer les primeres plantes, que havien desaparegut a partir de les Scales. Tímidament al principi però abundosament més avall, molses, líquens i salzes nans encatifen el terra pedregós i en marquen l’estret camí.

Començo a trobar altres excursionistes i els avanço. Això m’anima perquè vol dir que no vaig a un ritme tan lent com em pensava. Ara sé que si em passés alguna cosa com a mínim els senderistes que vénen al meu darrera em trobarien a la vora del camí.

Actualment al Chilkoot Trail hi ha un esperit de col·laboració i solidaritat que durant la Febre de l’Or no existia. Aleshores cadascú anava a la seva. No hi havia gaires lladres i assassins, però tampoc abundaven els bons samaritans. Cadascun d’aquells aventurers era allà amb la intenció de trobar or. Si un ajudava a l’altre, el que feia era disminuir les probabilitats que fos ell mateix qui trobés el mineral. I per això, sense fer-se la traveta, tothom intentava ignorar el proïsme. Abunden les històries macabres en aquest sentit: un home va parar a descansar al costat del camí, i va morir allà mateix d’un atac de cor. Tot i que centenars de persones van passar pel costat, ningú no va adonar-se que era mort fins que no va arribar la nit.

El camí es va eixamplant a mesura que baixa per la vall, de la mateixa manera que el riu al seu fons. Els líquens han estat substituïts per herba, i just quan comencen a aparèixer els arbustos i els primers avets entreveig, al final de la vall, les tres cabanes que formen Happy Camp.

El nom li escau molt bé a aquest campament, i dir que estic feliç quan hi arribo gairebé a les sis del vespre no descriu del tot la tranquil·litat que sento quan deixo la motxilla en una de les plataformes de fusta que hi ha lliures per a plantar la tenda. Encara plou mentre munto la tenda, però per a mi ja podria caure una cortina d’aigua que ara ja no m’importaria. Després de catorze quilòmetres de pujades i baixades i gairebé vuit hores de marxa n’hi ha per estar cansat.

Al petit porxo de l’entrada a la cabana que serveix de menjador hi trobo la família O’Brien, que està bullint aigua per als seus sobres deshidratats.

–Jo de tu no entraria a dins, és un forn –m’adverteix en Tim, després de felicitar-me per haver arribat al campament.

Una bafarada de vapor humit i càlid m’ofega els pulmons i m’entela les ulleres quan hi entro. La petita cabana és plena a vessar d’excursionistes cansats. Les parets són plenes d’abrics i mitjons suats i molls que intenten assecar-se. A les dues taules, xiulen una dotzena de fogonets per a fer bullir aigua i sopes. No s’hi pot estar. Surto.

–Què, una sauna, oi? – em diu l’Eric.

–I a més una sauna perfumada! –diu el seu germà.

Ja tenen preparats els sobres i hi estan abocant l’aigua quan un d’ells, crida:

–Ei, què tenim aquí? Mireu allà baix!

A uns vint metres del refugi un esquirol terrestre està dret sobre una pedra, ensumant l’aire humit de la tarda, observant-nos amb atenció. Recordo el comentari que va fer el rànger sobre els esquirols: amb tres Cheetos se’l pot matar de massa sal.

Deixo a la família O’Brien sopant. Estic tan cansat que vull anar-me a estirar a la tenda una estona. Ja tornaré per a sopar més tard, quan no hi hagi tanta gent a la cabana i s’hi pugui sopar tranquil·lament.

Mentre em dirigeixo cap a la tenda, sento que un dels germans O’Brien, amb la veu més seriosa de què ha estat capaç, pregunta:

–Ei, se m’acut una cosa. Algú de vosaltres té tres Cheetos?

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.