Clasificado en:

45. CHILKOOT TRAIL: Sheep Camp

Quan l’endemà desperto a les vuit del matí ja no queda ningú a Sheep Camp. Tothom ha marxat a les sis preveient la jornada de fins a catorze hores que el guarda ens va anunciar ahir fins al següent campament de Happy Camp, ja al Canadà.

Durant la nit ha seguit plovent i tinc la petita tenda inundada. Sortir del sac de dormir amb els ossos adolorits per l’excursió d’ahir ja fa mandra. Fer-ho per a quedar-se amb pantalons de bany per a tot el dia en l’ambient humit i fred del matí encara en fa més.

Restes a Sheep Camp, Chilkoot Trail, Alaska, Jordi Canal-Soler

Al refugi del campament hi preparo una sopa de sobre, una tassa de porridge instantani i pa amb mantega de cacauet. L’aigua comença a bullir quan el guarda obre la porta i entra. Es vol assegurar que ja ha marxat tothom i, òbviament, el sorprèn trobar-m’hi.

–Ah, hola!

–Hola –li responc.

–Sortiràs d’aquí a poc, oi?

–Sí.

–Passa pel costat de la meva tenda quan surtis, d’acord?

–D’acord –li responc encara sense saber per què ho deu voler.

Desmuntar la tenda a fora i preparar la motxilla a l’interior de la cabana és més entretingut del que em pensava, i no és fins a les deu que no començo a caminar.

La tenda del rànger resulta ser una cabana de planxa metàl·lica, amb finestres de vidre, un porxo i un petit pati davant amb un pal clavat al centre i la bandera dels Estats Units onejant a la punta. Quan passo pel costat, al final del campament, en Jeremy és a fora suportant una fina pluja, esperant-me.

M’entrega un paquet i em demana si el puc portar fins a Happy Camp. Se l’ha deixat un tal Mark Love a l’altre refugi del campament, i com que es tracta d’un esprai per a asmàtics, és evident que el pot necessitar amb urgència. Sense saber be bé com m’ho he fet, quan em poso a caminar de debò cap al Chilkoot Pass torno a ser l’últim de la cua i no hi haurà ningú darrera meu que em pugui trobar en l’eventualitat d’algun accident.

Poc més enllà hi ha la cabana construïda pel govern amb l’ajuda de presoners. Marca el lloc on hi havia hagut la ciutat de Sheep Camp. Originàriament un simple campament per a caçadors de moltons de muntanya (d’aquí li ve el nom), durant el 1898 es va convertir en l’últim traç de civilització abans de la recta final fins el Chilkoot Pass. En un espai de dos carrers d’amplada i una milla de llargada hi havien viscut fins a vuit mil persones. Hotels i restaurants, magatzem i fins i tot una sala de banys s’havien aixecat aquí orgullosos, amb esperances de futur, i van acabar podrint-se en la solitud del bosc renascut. Una mica apartat de la cabana hi ha les restes de dues cuines que havien pertangut a un d’aquests restaurants. Endins del bosc, hi ha una col·lecció de més de cent ampolles de vidre que és tot el que queda d’un saloon. Pots paelles, olles,... tots indiquen que allà, ara fa una mica més de cent anys hi havia hagut un centre viu, on els portadors professionals venien a descansar, i on els cercadors d’or emmagatzemaven les seves càrregues.

Sheep Camp era també l’últim lloc on els aventurers podien fer provisió de llenya per a escalfar-se i cuinar, i poc després d’enfilar-me pel camí veig el perquè. Els arbres caducifolis ja fa estona que els he deixat enrere, al fons de la vall, i en un bosc majoritàriament de pícees fosques ara es comencen a veure amb insistència matolls baixos i cada cop més roca nua. Mica a mica, els arbres alts deixen pas als matolls. La vista s’eixamplaria si no fos que les muntanyes continuen cobertes per núvols i boira baixa.

Amb la desaparició dels arbres més alts comencen a aparèixer més i més artefactes i altres restes de l’època de la febre de l’or. Aquí una paella amb el fons foradat. Allà, una roda de politja. A l’altra banda del camí, una estufa trencada.

Lleis locals, estatals i federals protegeixen aquestes peces, però n’hi ha tantes i estan tan poc vigilades que no és estrany que any rere any el seu nombre vagi disminuint a mans dels excursionistes més voraços.

Però al cap d’unes hores de carregar amb aquell pes inútil, molts d’aquests lladres excursionistes deuen acabar fent el mateix que van fer els antics propietaris: llençar aquell pes mort per a poder pujar...

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

 

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.