Clasificado en:

44. CHILKOOT TRAIL: Nit a Sheep Camp

Acabada la xerrada del rànger, gairebé tothom se’n va a dormir. Ja fa estona que han sopat, i demà el dia serà dur: cal reposar. Jo no tinc aquesta sort, i entro a la cabana per a preparar-m’hi el menjar. A l’interior, hi trobo tres canadencs: un pare i dos fills. Fem les presentacions mentre fem el sopar. En Toby O’Brien, un home baixet de cabells blancs és el pare, un marxant de vins que ha visitat Espanya diverses vegades per raons laborals. Els seus dos fills, Eric i Tim, ronden la trentena. Utilitzem una taula al fons de la cabana per a posar-hi els fogonets de gas i els estris de cuina, i després seiem en un dels bancs de fusta per a menjar.

Sheep Camp, Chilkoot Trail, Alaska, Jordi Canal-Soler

–I tu com és que estàs fent el Chilkoot Trail? –em pregunta l’Eric mentre intenta encendre l’estufa que hi ha al mig de la cabana–. Nosaltres hem vingut aquí a celebrar l’aniversari del pare. Fa setanta anys!

–És que no volem que arribi als setanta-u, saps? –em pica l’ullet en Tim mentre el seu pare somriu de la broma.

Em miro amb enveja els sobres de menjar deshidratat que duen. Només cal bullir aigua en el sorollós fogonet de gasolina que porten, abocar-la als sobres oberts, esperar cinc minuts i ficar-hi la cullera. Jo, en canvi, he de coure l’arròs i fregir l’spam. L’spam està considerat una mena de menjar tradicional d’Alaska. El rebost de qualsevol cabana oblidada dins dels boscos infinits d’Alaska segur que conté com a mínim una llauna d’aquesta espècie de concentrat de pernil i llom de porc. Les diverses maneres de cuinar-lo o menjar-lo fan que sigui un plat multiusos: fregit, bullit, al forn, al grill, al microones o fins i tot cru. Qualsevol manera és bona per a menjar-lo i potser aquesta és la raó de la seva omnipresència a les llars d’Alaska. Però apostaria qualsevol cosa que fins i tot cuinat de diverses maneres té sempre el mateix gust: un sabor entre aspre i farinós que recorda vagament el frankfurt i que ni tan sols una mica de pebre vermell que hi tiro per a fer-lo més passable no aconsegueix de dissimular. Me l’he de menjar fent un gran esforç, sabent que és carn i proteïna i el desgast muscular d’avui ha estat enorme.

L’Eric aconsegueix amb uns quants troncs i una mica de paper de revista que l’estufa funcioni. Redistribuïm la roba que ja hi ha penjada als cordills d’estendre que van de paret a paret i n’hi col·loquem de la nostra per a assecar-la. Quan em trec els pantalons de plàstic protectors descobreixo que no han pogut impedir que tota la transpiració hagi deixat els pantalons que havien de protegir ben xops. Els penjo als cordills, però amb la humitat ambiental segur que demà no estaran secs, i només tinc un vestit de bany com a única roba seca.

Hi ha molts pocs troncs secs a la cabana, i ben aviat els hem consumit tots a l’estufa. A fora encara plou. El riu que passa pel costat del refugi baixa cada cop més ple i amenaça de sobreeixir del seu llit. Quan la família O’Brien decideix anar a dormir, tots prenen els abrics penjats als cordills i miren per la finestra.

–Coi de pluja! renega en Tim.

–On tens la tenda, tu? –em pregunten.

–Aquí mateix. És aquella de color taronja -dic assenyalant la tenda sobre el fang.

Fan cara de sorpresa.

–Jo si fos tu dormiria aquí a dins –proposa en Tim–. Segur que no hi ha cap problema. Allà, nano, el més segur és que se’t mulli el sac.

–Bona nit, Jordi –diu el pare.

–Bona nit.

–Bona sort! –exclamen els dos germans en sortir a la pluja en direcció a les seves tendes.

Un cop ha marxat la família O’Brien, quedo sol a la cabana, meditant. Estic tan cansat que demà tindré ganes de dormir una estona més. El més probable és que els qui han anat a dormir d’hora avui demà es despertin a trenc d’alba, i si em quedés a dormir al refugi, seria només qüestió d’hores que comencés a entrar gent per a fer l’esmorzar i desvetllar-me de matinada.

Hi havia quinze hotels a Sheep Camp, que no eren més que rudes cabanes o tendes. La més coneguda n’era Palmer House, que podia alimentar a cinc-centes persones al dia i allotjar-ne quaranta durant la nit. El fet que haguessin d’estar enquibits en el brut terra de l’única habitació, sense poder-s’hi moure a partir de les nou de la nit, no semblava preocupar gaire als qui en feien ús. Com a mínim era un lloc sec i no hi feia fred. Molt diferent de la meva tenda quan hi entro passades les dotze de la nit.

Aviat, caic rendit per l’esforç del dia, abrigat pel sac sintètic i totes les capes de roba que tinc, escoltant com la pluja repica sense parar sobre el sostre de plàstic de la tenda. Cada cop crec més que, sense buscar-ho, estic revivint els mateixos inconvenients que es van trobar fa més de cent anys els primers cercadors d’or que van fer el camí del Chilkoot.

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

 

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.