Clasificado en:

43. CHILKOOT TRAIL: Ràngers a Sheep Camp

No m’ha atacat cap ós i ni tan sols n’he vist cap rastre quan arribo a Sheep Camp gairebé a les set del vespre, després de quasi dinou quilòmetres de marxa des de l’inici del camí. L’ambient no és molt agradable: plou de valent i de tots els espais adequats per a plantar-hi tendes, només en queda un. No és una plataforma de fusta alçada de terra com les altres, sinó un tros sense herba i cobert de fang entre uns arbustos. L’únic avantatge que li puc trobar és que és a prop d’una de les dues cabanes de sostre de tela que serveixen per a cuinar i eixugar la roba.

Jeremy Prater, ranger at Sheep Camp, Chilkoot Trail, Jordi Canal-Soler

Munto la petita tenda sota la pluja, i amb prou feines l’he acabada d’instal·lar que el rànger em ve a informar que parlarà una mica del que ens espera demà. Ni tan sols em pregunta el nom per a tatxar-lo a la llista! Com pot saber que he arribat si no li he dit el nom? M’adono que al Chilkoot Trail el control dels excursionistes no és tan exhaustiu com m’havien dit a Skagway. M’estremeixo en pensar que possiblement, si algun ós m’hagués deixat malferit al mig del camí o m’hagués girat un peu o trencat una cama, hauria hagut d’esperar fins l’endemà que em trobés algun dels excursionistes que vinguessin de Canyon City!

Amb resignació i un cert sentiment d’estafa escolto com en Jeremy Prater, el rànger, ens explica la història del Chilkoot Trail sota la pluja: 

–Durant el primer tram de demà encara hi veureu arbres i vegetació com la que hi ha per aquí, però aviat deixareu la línia dels arbres per a començar la zona alpina. Atenció aquí perquè és la zona on viuen els grizzlies.

En Jeremy s’acarona la llarga barba. Alt i prim, vestit amb roba negra ajustada podria passar per un cantant de Heavy Metal irlandès, amb els llargs cabells pèl-rojos escampats per l’esquena. Però vestit com va amb un uniforme verd contra la pluja i una gorra amb l’insígnia del Park Service, aquí representa l’autoritat:

–Un cop a les Scales, aneu amb compte amb la boira. Veureu que el camí està senyalitzat, però no s’assemblarà en res a això –diu assenyalant una de les fotografies plastificades que té en una mà. Ens ensenya una llarga fila de portadors pujant el Chilkoot Pass, amb neu fins a la cintura, pujant la muntanya directament pel màxim pendent–. Aquesta foto es va fer l’hivern del 1898. Ara som a l’estiu i no hi ha neu. Almenys no n’hi ha tanta, però el camí està marcat amb pals indicant el recorregut original. Us recomano que no les seguiu al peu de la lletra, sinó que pugeu la muntanya fent ziga-zaga. Així no us cansareu tant. I creieu-me que allà dalt necessitareu totes les forces...

Tots els presents ens mirem entre nosaltres. Les nostres cares reflecteixen la nostra incredulitat. Ens intenta espantar? Es creu que no hem fet muntanya? Després d’explicar-nos alguna cosa més sobre el camí i les plantes que hi podrem trobar acaba amb una curiositat del món animal:

–A veure si sabeu quants Cheetos es necessiten per matar un esquirol terrestre? No? Tres! Són tan salats que amb tres n’hi ha prou per a deixar-lo estès per sempre. Així que res d’anar llençant menjar per la muntanya, eh?

Torno cap a la tenda a canviar-me de roba, però un pensament no deixa de torturar-me el cervell: Com han pogut saber això dels Cheetos?

 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: www.jordicanal.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.