Clasificado en:

30. SKAGWAY: Soapy Smith

La indústria del turisme a Skagway es remunta ja al naixement de la ciutat, al tombant del segle XX. Durant la Febre de l’Or ja hi havia vaixells que duien turistes a Skagway perquè poguessin veure en directe la bogeria daurada que s’havia apoderat de milers d’homes. Però segurament el turisme devia ser dels pocs negocis en què Jefferson Randolph Smith no hi va tenir una picossada. Si hagués invertit en botigues de souvenirs i no en els truculents negocis que remenava, potser no s’hauria fet tan ric com va arribar a ser, però possiblement hauria pogut viure uns quants anys més.

Soapy Smith

Soapy Smith, que és el nom amb què ha passat a la història, és probablement el personatge més conegut de la quantiosa iconografia d’Skagway i potser un dels més famosos de tota la Febre de l’Or. Soapy Smith no va néixer a Skagway. Ni en va ser alcalde. Ni tan sols en va ser un personatge celebrat. Soapy Smith va ser un facinerós que amb la seva banda de criminals va arribar a controlar tota la ciutat.

Va néixer el 1860 a Noonan, una localitat de l’Estat de Geòrgia. El seu pare era un advocat adinerat, que vivia en l’opulència de carruatges sumptuosos i mansions amb esclaus. La guerra civil va deixar-los sense res i es van traslladar a Texas per a buscar una nova vida. El petit Jefferson va rebre una bona educació per a poder seguir els passos del seu pare i va resultar ser un gran orador, que podia convèncer eloqüentment citant de tant en tant algun clàssic grec o llatí.

Aquesta educació no li va ser necessària, però, per a allò que realment volia fer, que era córrer món. Als setze anys es va fer cowboy i va començar a guiar ramats de vaques d’un Estat a l’altre. Quan un estafador li va prendre tots els estalvis de mesos de treball en una simple partida de cartes, Jefferson Smith va saber què volia ser de gran. Va començar a freqüentar males companyies i aviat es va convertir en un especialista en l’art d’ensarronar. Va aprendre el joc de les tres nous i el pèsol i aviat va començar a prendre els diners tal com li havien pres abans a ell.

El malnom de Soapy (Sabonós) li van posar a resultes d’un dels enganys que va perpetrar per tot l’oest: en una barra de sabó hi enrotllava un bitllet de cent dòlars i el posava a la venda juntament amb moltes altres barres. Un còmplice comprava una barra i li tocava (òbviament) la barra amb el bitllet, de manera que quan l’Smith anunciava que moltes d’aquelles barres contenien bitllets de cent, el públic li treia les barres de les mans. Aquesta relació amb els sabons del principal malfactor d’Skagway l’han aprofitat algunes botigues actuals que posen a la venda uns sabons que duen el seu nom i que tenen la gràcia de tenir partícules de tinta sòlida a l’interior que es desfan quan s’utilitza el sabó sota l’aixeta.

El preu que cobren per cada sabó no s’allunya gaire del preu que cobrava Soapy Smith per una bajanada similar.

Després de ser expulsat de Colorado pel Governador de l’Estat i passar un temps a Mèxic, Soapy Smith va dirigir-se cap a Skagway atret per la Febre de l’Or. Amb l’experiència adquirida a les altres ciutats on havia estat, hi va arribar amb la idea de ser el rei d’aquesta ciutat fronterera. I ho va aconseguir. Al cim de la seva influència, tenia quasi dues-centes persones que treballaven per a ell.

Les maneres que tenia de robar els diners dels pobres infeliços que arribaven a Skagway van arribar a ser molt refinades, però d’altres eren molt senzilles. Normalment Soapy Smith s’aprofitava de la bona fe dels nouvinguts. Per exemple, quan algú arribava a Skagway, si tenia família era normal que volgués informar que estava bé i a punt de començar a pujar pel Chilkoot Pass. Per a fer-ho, havia d’utilitzar l’únic telègraf del poble, que era propietat de Soapy Smith. Per només cinc dòlars podia enviar un missatge i rebre la resposta al cap d’uns dies. El telègraf era només figurat, i els cables que en sortien acabaven al mar, però tots els qui l’utilitzaven sempre rebien la mateixa resposta: «Molt contents sentir-te. STOP. Però complicacions a casa. STOP. Envia diners, si us plau». El pobre il•lús esperant poder ajudar a la seva família que s’havia quedat enrere, enviava els diners. L’únic sistema per a enviar diners a l’època era utilitzant la banca personal de Soapy Smith, que evidentment es quedava els diners. La resposta a l’infortunat sempre solia ser: «Diners rebuts han anat molt bé. STOP. Sort al Klondike».

Soapy Smith va durar un cert temps a Skagway perquè, si bé era totalment roí i malvat, aparentava ser una persona bondadosa i pietosa. Donava diners a les vídues i els orfes, es feia amb la gent important del poble i mantenia una relació cordial amb les forces de l’ordre. Fins i tot va establir un programa d’adopció per a alimentar els molts gossos que els cercadors d’or abandonaven darrera seu i ajudà a tornar a casa seva alguns dels pobres aventurers a qui havien robat tot el que duien. La quantitat que donava, és clar, era sempre inferior a la que els seus propis homes els havien robat prèviament. Era una bona manera de treure de la ciutat homes que poguessin insistir massa en veure què havia passat amb els seus diners.

Una mena de Robin Hood, però corrupte.

 

Altres viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: jordicanalsoler.blogspot.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.