Clasificado en:

12. JUNEAU: Filipins Alaskeros

Passejant pels carrrers de Juneau, sota la pluja constant de l’estiu del mànec de paella d’Alaska, confonc amb massa facilitat els hispans, filipins i indis Tlingit que regentaven les botigues de records. L’única manera d’assegurar que algun dels dependents és filipí és entreveure, entre tots els articles penjats de les parets o fins i tot del sostre de les saturades botigues de souvenirs, algun cartell que digui “filipino cooking inside”. Això i l’olor de fregit que aleshores emana de la petita cuina que aquestes botigues tenen instal·lades en un racó és un indicador inconfusible de l’origen dels seus propietaris.

Els filipins, però, no van arribar a Juneau per a vendre souvenirs a les botigues properes al port. Del 1920 al 1950, quan Amèrica buscava mà d’obra barata per a treballar a les fàbriques d’enllaunat de salmó en un temps en què la immigració xinesa i japonesa era restringida, la solució més elemental passà per llogar mà d’obra filipina. Al capdavall, les Filipines havien estat territori americà des del 1899 fins el 1935, i l’únic que necessitava un obrer filipí per a anar a treballar a una de les moltes plantes d’enllaunat d’Alaska era un certificat de naixement i un bitllet del vapor que el dugués a través del Pacífic.

La feina que van trobar un cop a Amèrica va ser molt dura per a aquests filipins que, arran del seu viatge, van passar a ser coneguts amb el nom d’alaskeros. Havien de treballar moltes més hores de les que els havien promès, cobrant menys del que els havien assegurat i dormint apilats en dormitoris comunitaris. Però van saber organitzar-se en sindicats i mica a mica van aconseguir fer valer els seus drets com a treballadors i, tot i que molts d’ells encara treballen en la indústria pesquera, ara ho fan en condicions molt millors.

Els filipins no van ser els únics que ho van passar malament a Alaska. Els propis indis, els pobladors originals d’aquelles terres, van haver de veure com dia rere dia eren més marginats i discriminats. No va ser fins el 1924 que els nadius no van passar a ser considerats ciutadans de ple dret dels Estats Units, amb dret a vot per a l’elecció dels seus representants, però la discriminació va durar encara molts més anys. Hauria d’arribar el 1945 perquè es passés al Senat d’Alaska un projecte de llei en contra de la discriminació.

Però no són únicament els immigrants o els nadius que troben dura la vida a Alaska. Quan torno a l’habitació de l’alberg, hi trobo un noi de Califòrnia que s’està fent la maleta, malhumorat i amb aire de cansat. Marxa demà al matí, després d’estar-se dos mesos treballant en una planta processadora de peix al nord de Juneau. La seva experiència no és bona.

–La companyia que vaig contractar per trobar la feina no m’ho va explicar tot. Volia treballar aquí a l’estiu per a guanyar-me uns quants diners i em van dir que només hauria de tallar peix. Només això, em van dir. El que no em van dir és que ho faria durant dos mesos seguits sense parar! Em fa pudor la roba, la pell i fins i tot els cabells. I per més que em dutxi vaig contínuament deixant un rastre d’olor de peix podrit que no lligo ni amb peixateres... Menjo qualsevol cosa i l’únic que em ve al nas és l’olor de peix de les mans. Coi de peix! Coi de ciutat!

Mentre em fico al llit i sento renegar encara el noi a l’altra punta de l’habitació, no puc deixar de pensar que el peix no deu ser l’únic culpable de tanta tírria. Segur que la pluja també hi té a veure. 

Més viatges a: apuntsdeviatge.blogspot.com

Web personal: jordicanalsoler.blogspot.com

Imagen de jcanal

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.