L'arc de Sant Martí de la lluna plena

          Un vaixell atrotinat em porta pels Mars del Sud cap a l’illa que més estimo. Em sento navegant i poeta, feliç i afortunat. És l’última nit abans d’arribar a Rapa.

         El Tuhaa Pae navega en el silenci nocturn de l’oceà platejat de lluna. En la penombra de la sala de passatgers m’arriba des d’una llitera veïna el dolç cant d’una harmònica. Teura, un noi que torna a l’illa de la seva mare on només hi ha estat un cop, la toca baixeta a estones, estirat al llit, i li fa plorar malenconies. Escolto callat. Són els batecs d’una ànima polinèsia.

           Afora, el Pacífic està embolcallat per una cúpula d’estrelles. Rapa s’apropa. La sento i no em deixa dormir. En aquest cel, les nits passades he cercat en va el cometa que brillava damunt el meu país. M’agradaria fer-me’l guia del meu viatge. Però s’ha escapolit de l’hemisferi austral, tant diferent d’estrelles. 

        M’he aixecat per sortir afora a veure la nit. Jo no sé quin estel guia la meva nau, però, pels antics navegants polinesis, cada illa tenia el seu estel-guia i plegats omplien el cel nocturn de sendes. 

         Li diu el Petit Príncep al seu amic pilot: 

          “-Els estels no són iguals per a tothom. Per als que viatgen, els estels són guies. Per a altres no són altra cosa que petits llumets. Per a altres, els savis, els estels són problemes. Per al meu home de negocis, era riquesa. Però totes aquestes menes d’estels són silenciosos. Tu, en canvi, tindràs una mena d’estels com ningú no en té... 

         -Què vols dir 

        -Quan miraràs el cel, a la nit, com que jo viuré en algun dels estels, com que hi riuré, per a tu serà com si riguessin tots els estels. Tu tindràs estels que riuran!”

         Què són els estels per a mi? Aquí a coberta només escolto el mar i una harmònica.

          Robert Louis Stevenson hi veia àngels:

         "Els cels infinits i brillants 

         s’hi van alçar, i en la nit vaig veure

         incomptables àngels estrella

         derramant tristesa i llum".

         Alguna cosa tindran els estels dels Mars del Sud per a que tots els viatgers se sentin captivats. A bord de la seva goleta Casco, a Stevenson li agradava dormir sota d’ells als seients de la coberta de popa. No gaire lluny de per on ara navego, quan solcava les aigües perilloses de les illes Tuamotú, va escriure: "El cel era una meravella d’estrelles. I mentre mirava al timoner, m’obsessionaven els versos d’Emerson: "I el solitari mariner tota la nit navegava esbalaït entre els estels"

         Ara sóc a una coberta de popa d’un altre vaixell sota els mateixos estels, i a mi les poesies que m’obsessionen són les seves:  

         “Nit rere nit en la tristesa  

         vaig veure les estrelles damunt el mar,

         fins que vaig mirar en les tenebres...

         i un estel va baixar fins a mi”

         Stevenson somniava sovint amb els estels. Jo també. D'aquí a uns mesos visitaré Samoa i pujaré al turó on l’autor de L'illa del tresor reposa dins la bona  terra, sota una tomba blanca i nua, com havia demanat, “Caveu ben fons i deixeu-me reposar, sota l’immens i estel.lat cel” 

        Stevenson és poeta d’estels i navegants. 

        Fa cinquanta anys Aurora Bertrana, quan navegava en una altra goleta per les illes de la Societat, també es va quedar a vetllar la nit austral fent companyia a les estrelles:“Arriba la nit, la nit  oceànica, lenta i corprenedora. En l’aire brillen els estels; a baix, les fosforescències marines” 

        Josep Maria de Segarra, que hi passà el 1937 i que habitualment és tan contingut en els seus entusiasmes, fou un altre dels que les escoltà, sorprès, i a Bora-Bora escriví:

        “Aquí baix la vital pulsació

        amb l’ònix del lagon és extingida,

        i diria que tota la claror,

        que tot el cel, espurnejant, em crida, 

        i que el cel és escàndol i remor,

        que la mort és aquí, i allà és la vida” 

        No pensin que tot això m’ho dona la memòria. L’equipatge em va llastrat de llibres i fotocòpies. Llegir-los em permet de gaudir més intensament els moments especials que el viatge m’aporta, com ara mateix estar entre els dos blaus foscos del cel i del mar a l’oceà Pacífic, a bord d'un vaixell ple de gent amiga, cap a una illa que s’hi troba més enllà de l’horitzó, aspirant l’aire aspre de sal sota els estels. Pot semblar cursileria, però és així.

        Ajagut a la llitera, sol, la son em ve a trobar. 

        Més tard, a una hora indeterminada de la matinada, m’aixeco i surto a coberta. La nit és plena de lluna. Venen núvols des del sud. Se sobte, descobreixo un estranyíssim, fantasmagòric i preciós arc de sant Martí, que dibuixa una arcada perfecte de babord a estribord damunt la proa de la nau. I el més extraordinari és que no té colors, és de plata blanca com la lluna que l’il·lumina i li dona la vida. I és doble, perquè als extrems s’hi desvetlla un segon arc. Mai no havia vist res d’igual ni sabia que un fenomen així existia. L’arc de sant Martí de la lluna plena: podria haver millor auguri dels temps que m’esperen a Rapa?  D’aquí a poques hores l’illa serà a la vista. 

        Per a mi, els estels són promeses de nous mons a visitar.

Imagen de jBartroli

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.