Pel Kurdistan turc (III). Erzurum, creuament de camins

(versió catalana a continuació; versión castellana más abajo)

Enmig d’una infinita estepa, situats a 320 Km de Trabzon, desapareix el poc turisme interior que encara es veia, tot i ser agost. Estem a 1800 metres d’alçada: el paisatge és força àrid, el clima és més aviat fred, i només es veuen pastures a l’horitzó. A partir d’aquí els centres turístics, els viatges organitzats, les guies i els plafons informatius, desapareixeran. Durant moltes setmanes serem dels pocs viatgers occidentals que pulul·laran per la regió i constatarem que aquestes terres estan literalment abandonades pel govern d’Ankara.  

Com a totes les ciutats de Turquia, a la seva entrada llegim el rètol que indica el nom de la població i el nombre d’habitants: Erzurum, 300.000 nüfus. Estem als confins del Kurdistan i aquí els kurds són minoria. Durant uns quants dies travessarem terres que han canviat repetides vegades de mans ja que tota la regió és un encreuament de camins procedents de l’antiga Ruta de la Seda, terres de frontera entre llegendaris regnes armenis i georgians, o els antics imperis Bizantí, Persa, Turc, Mongol i Rus. Erzurum, per exemple, fa just un segle va ser russa durant tres dècades. 

De camí cap al centre històric ens aborden repetidament homes amb un sospitós i ben pronunciat “can I help you Sirs?”. Ja hem estat previnguts sobre la interessada amabilitat de la policia secreta envers els pocs turistes occidentals i els anem plantant tot fent veure que amb prou feines parlem l’anglès. Viatjarem completament sols per tot el Kurdistan però amb la impressió que les nostres passes les va seguint algú, encara que sigui de lluny, mentre que la nostra arribada a moltes poblacions és misteriosament esperada pel guia local. 

Tot contemplant la madrassa mongol de Yakutike, d’arquitectura seljúcida amb deliciosos enrajolats perses, més propis de l’Àsia central, constatem que estem en terra de pas de moltes civilitzacions. Hi visitem el museu etnogràfic i de les arts turco-islàmiques, que conté una esbiaixada exposició sobre el genocidi turc a la regió, comés per armenis i kurds. No serà l’únic exemple de lliçons poc imparcials d’història que veurem per aquestes contrades... 

Mentre passegem anem prenent consciència de la ordenació de les ciutats al Kurdistan: la zona cèntrica i moderna als voltants del sempre present Cumhurriyet Caddesi, el carrer de la República, està habitada pels funcionaris turcs, ben protegits per l’exèrcit fins i tot amb barricades; la resta de barris i els suburbis acostumen a ser kurds. Els turcs aclaparen tots els serveis: hotels, bancs, oficines de turisme, lloguer de cotxes, cibercafès, etc.  

Just davant la fotogènica madrassa seljúcida dels Minarets Bessons, d’estil persa i teulada cònica armènia, ens trobem una paradeta al carrer amb joves que es concentren en favor de la causa txetxena. Ens regalen uns pamflets força escabrosos i tot seguit ens aborda un indígena.

-Italians?

-No, Spanish.

-Where?

-Barcelona.

-Ah! You are Catalan!

Normalment expliquem a la gent qui som els catalans però l’individu en qüestió canvia de llengua i ens explica en alemany el que coneix de Catalunya, que és molt. Serà un poli? Pel que comenta s’acaba de publicar un llibre en kurd on es posa el nostre país, Katalonya, com a exemple a seguir per a la comunitat kurda. Ens condueix a la seva botiga de catifes i allà, tot prenent l’obligat çai (te), ens explica la seva història. És advocat i va haver d’exiliar-se a Alemanya, país al qual han acabat emigrant prop de mig milió de kurds. Això va ser fa una dècada, durant el període més dur de repressió turca, per evitar la presó ja que en un país presumptament democràtic com Turquia anar a parar a la garjola per separatisme implica amb tota seguretat ser torturat. Sobre els pamflets de suport als txetxens ens diu que bona part dels progressistes turcs donen l’esquena a les reivindicacions kurdes. El mateix sembla que passa amb els ecologistes del país, que miren cap a una altra banda quan se’ls parla per exemple de la crema de boscos al Kurdistan per part de l’exèrcit. En acabar, ens adverteix per enèsima vegada que no ens refiem d’individus que parlen un anglès perfecte i ens desitja bon viatge, no sense haver intentat vendre’ns abans un autèntic kilim de llana, el tacte aspre del qual està molt lluny dels que t’intenten colar com a autèntics als basars turístics d’Istanbul. No podem anar carregats amb fardells la resta del viatge i ens quedem amb les ganes d’adquirir un dels articles de la botiga a molt bon preu. 

Després de fer un petit recés enmig del bosc de columnes de la Gran Mesquita ens dirigim a les Üç Kümbetler, tres tombes amb teulades novament còniques, típiques de l’arquitectura armènia. Allà comença l’extraradi d’Erzurum i ens dóna la benvinguda un reguitzell de nens que es volen posar al nostre servei per guiar-nos. En refusar-ho ens acomiaden a pedrades, cosa que es repetirà en molts indrets durant el viatge i que demostra el trist clima de violència al qual està acostumada la mainada. Aquest aspecte del viatge ens recorda la convivència amb nens traumatitzats per la ocupació israeliana a Palestina, el 2006, i els concursos de punteria amb pedres que fèiem en el centre cívic, a la ciutat vella de Jerusalem, i que sempre guanyava la quitxalla... 

L’endemà de bon matí ens quedem amb les ganes de fer una excursió a les valls d’Artvin, a tocar de la frontera, per visitar les esglésies i castells de l’antic regne medieval de Geòrgia. No trobem cap agència de lloguer de cotxes que ens n’ofereixi un per només un parell de dies. Aquesta contingència provoca a la vegada que desistim de fer una curta entrada a Geòrgia per tal de visitar la ciutat subterrània medieval de Vardzia, malgrat que els ciutadans de la Unió Europea ja no necessitem visat per entrar al país. Abandonem doncs la zona assabentats que, a principis del segle XX, a causa dels enfrontaments armats, els habitants autòctons van fugir i en l’actualitat hi resten molts pocs pobles de parla georgiana a aquesta banda de la frontera.

 

(versión castellana)

 

En medio de una infinita estepa, situados a 320 Km de Trabzon, desaparece el poco turismo interior que todavía se veía, a pesar de ser agosto. Estamos a 1.800 metros de altitud: el paisaje es bastante árido, el clima es más bien frío, y solamente se ven pastos en el horizonte. A partir de aquí los centros turísticos, los viajes organizados, las guías y los plafones informativos, desaparecerán. Durante muchas semanas seremos de los pocos viajeros occidentales que pulularán por la región y constataremos que estas tierras están literalmente abandonadas por el gobierno de Ankara.  

Como en todas las ciudades de Turquía, justo a la entrada leemos el cartel que indica el nombre de la población y el número de habitantes: Erzurum, 300.000 nüfus. Estamos en los confines del Kurdistán y aquí los kurdos son minoría. Durante unos cuantos días atravesaremos tierras que han cambiado repetidas veces de manos ya que toda la región es un cruce de caminos procedentes de la antigua Ruta de la Seda, tierras de frontera entre legendarios reinos armenios y georgianos, o los antiguos imperios Bizantino, Persa, Turco, Mongol y Ruso. Erzurum, por ejemplo, hace tan sólo un siglo fue rusa durante tres décadas.  

De camino hacia el centro histórico nos abordan repetidamente hombres con un sospechoso y bien pronunciado “can I help you Sirs?”. Ya hemos sido prevenidos sobre la interesada amabilidad de la policía secreta hacia los pocos turistas occidentales y los vamos plantando haciendo ver que apenas hablamos inglés. Viajaremos completamente solos por todo el Kurdistán pero con la impresión de que nuestros pasos los va siguiendo alguien, aunque sea de lejos, mientras que nuestra llegada a muchas poblaciones es misteriosamente esperada por el guía local.  

Contemplando la madraza mongol de Yakutike, de arquitectura selyúcida con deliciosos azulejos persas, más propios de Asia central, constatamos que estamos en tierra de paso de muchas civilizaciones. En su interior visitamos el museo etnográfico i de las artes turco-islámicas, que contiene una sesgada exposición sobre el genocidio turco en la región, cometido por armenios y kurdos. No será el único ejemplo de lecciones poco imparciales de historia que veremos por estos parajes... 

Mientras paseamos vamos tomando conciencia de la ordenación de las ciudades en el Kurdistán: la zona céntrica y moderna alrededor de la siempre presente Cumhurriyet Caddesi, la calle de la República, está habitada por los funcionarios turcos, bien protegidos por el ejército hasta con barricadas; el resto de barrios y los suburbios acostumbran a ser kurdos. Los turcos copan todos los servicios: hoteles, bancos, oficinas de turismo, alquiler de coches, cibercafés, etc.  

Justo frente a la fotogénica madraza selyúcida de los Minaretes Gemelos, de estilo persa y tejado cónico armenio, nos encontramos un tenderete callejero con jóvenes que se concentran en favor de la causa chechena. Nos regalan unos panfletos bastante escabrosos y seguidamente nos aborda un indígena.

-Italians?

-No, Spanish.

-Where?

-Barcelona.

-Ah! You are Catalan!

Normalmente explicamos a la gente quiénes somos los catalanes pero el individuo en cuestión cambia de lengua y nos explica en alemán lo que conoce sobre Catalunya, que es mucho. ¿Será un poli? Por lo que comenta se acaba de publicar un libro en kurdo donde se pone nuestro país, Katalonya, como ejemplo a seguir para la comunidad kurda. Nos conduce a su tienda de alfombras i allí, mientras tomamos el obligado çai (té), nos explica su historia. Es abogado y tuvo que exiliarse a Alemania, país al que han acabado emigrando cerca de medio millón de kurdos. Esto fue hace una década, durante el periodo más duro de represión turca, para evitar la cárcel ya que en un país presuntamente democrático como Turquía ir a parar a la prisión por separatismo implica con toda seguridad ser torturado. Sobre los panfletos de apoyo a los chechenos nos dice que buena parte de los progresistas turcos dan la espalda a las reivindicaciones kurdas. Lo mismo parece que pasa con los ecologistas del país, que miran hacia otro lado cuando se les habla por ejemplo de la quema de bosques en el Kurdistán por parte del ejército. Al acabar, nos advierte por enésima vez que no nos fiemos de individuos que hablan un inglés perfecto y nos desea buen viaje, no sin haber intentado vendernos antes un auténtico kilim de lana, el tacto áspero del cual está muy lejos de los que te intentan colar como auténticos en los bazares turísticos de Estambul. No podemos ir cargados con fardos el resto del viaje y nos quedamos con las ganas de adquirir uno de los artículos de la tienda a muy buen precio.  

Después de un pequeño receso en medio del bosque de columnas de la Gran Mezquita nos dirigimos a las Üç Kümbetler, tres tumbas con tejados nuevamente cónicos, típicos de la arquitectura armenia. Allí comienza el extrarradio de Erzurum y nos da la bienvenida una retahíla de niños que se quieren poner a nuestro servicio para guiarnos. Tras rehusar nos despiden a pedradas, cosa que se repetirá en muchos lugares durante el viaje y que demuestra el triste clima de violencia al que están acostumbrados los críos. Este aspecto del viaje nos recuerda la convivencia con niños traumatizados por la ocupación israelí en Palestina, en 2006, y los concursos de puntería con piedras que hacíamos en el centro cívico, en la ciudad vieja de Jerusalén, y que siempre ganaban los chiquillos... 

Al día siguiente por la mañana nos quedamos con las ganas de hacer una excursión a los valles de Artvin, justo en la frontera, para visitar las iglesias y castillos del antiguo reino medieval de Georgia. No encontramos ninguna agencia de alquiler de coches que nos ofrezca uno para sólo un par de días. Esta contingencia provoca a la vez que desistamos de hacer una corta entrada a Georgia para visitar la ciudad subterránea medieval de Vardzia, a pesar de que los ciudadanos de la Unión Europea ya no necesitamos visado para entrar en el país. Abandonamos pues la zona informados de que, a principios del siglo XX, a causa de los enfrentamientos armados, los habitantes autóctonos huyeron y en la actualidad quedan muy pocos pueblos de habla georgiana a este lado de la frontera.

Imagen de iDies

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
7 + 0 =
Resuelva este pequeño problema matemático y escriba el resultado, p.e., para 1+3 escriba 4.