Clasificado en:

Tot recordant (3)

Al cap de molt poca estona, tres quilometres per ser exactes, arribo amb el bus gratuït des de Auschwitz al camp de Birkenau. No em deixa gaire lluny de l’entrada del recinte i la visió es d’allò més depriment. Els meus ulls veuen una gran extensió de terreny rodejat de filat i torres de vigilància. Aquest camp si que l’han deixat tal i com el van trobar. Només travessar l’entrada principal pujo cap a una de les dues torres que presideixen l’accés al camp. Des d’aquí es impossible intuir tota la seva extensió, però el que si que pots veure son un munt de grans barracons. Baixo i començo a caminar en direcció cap a ells per la part central tot just dominada per una via de tren que té el seu final uns metres més enllà. Just al davant d’un barracó em dono compte de la impressió que fa i al mateix temps de l’angoixa que transmet i que es devia de sentir en un lloc com aquell, a l’espera de poder arribar a un nou dia. Decideixo d’entrar, estic sol, però al mateix temps tinc la sensació de ser observat per una gran multitud d’ulls, mirant-me com si fos un intrús que acaba d’entrar en una propietat privada. Gairebé em puc imaginar a milers de persones, o el que queda d’elles, amb uns cossos desnotrits, ulls mig enfonsats i que l’únic que demanen es una mica d’ajuda. Es curiós però em ve al pensament que molta de la gent que aquí van patir i morir, abans d’estar en aquella situació es trobaven tranquil•lament a Cracòvia fent vida normal, fins que un bon dia van ser aïllats per un mur formant el que segurament va ser el gueto més gran, i avui en dia són els seus descendents els que estan fent el mateix amb el poble palestí, rodejant les ciutats d’un immens mur, separant famílies i amics, impedint que la gent pugui anar a treballar i aconseguir un sou per tal de poder tirar endavant de la millor manera possible, això si, fent monuments i actes en contra de l’holocaust.

A continuació em ve la remor d’una conversa entre gent. M’acosto i veig a un grup de dones que parlen, que comenten una sèrie de rumors que han sentit per veus de gent d’altres barracons, que al mateix temps aquests han sentit a uns altres.
-Van agafar a tot un grup, compost d’homes, dones i nens, els van dur cap a un barracó a on es podia llegir les paraules dutxes i desinfecció. A mida que passaven per la porta els hi donaven una pastilla de sabó. Un cop a dins de les dutxes, eren exterminats amb gas i després eren duts cap als crematoris.
-I perque els hi donaven una pastilla de sabó? –va preguntar una.
-Doncs per tal de entressin sense tenir sospites de res. –li contestà.
-Vols parar amb aquestes històries, estàs espantant a tothom !!! –li van recriminar.
-Però això qui t'ho ha dit –li pregunta una dona del costat.
-Doncs un que es va escapar.
-Però si acabes de dir que els van matar a tots. Això que dius es impossible, som la seva mà d’obra, ens necessiten !!!
-Això es veritat –deia una dona gran- som una part molt important per a ells, perquè haurien de matar a la seva mà d’obra, som imprescindibles.
A continuació totes van callar i es van quedar pensatives, cada una d’elles immersa en els seus propis pensaments.
De cop sento un soroll força estrident. Surto fora, es fosc i des de la porta del barracó veig com de l’entrada del camp avança un llum i el soroll d’un tren, de cop es para i col•loquen unes fustes per tal que comencin a baixar un nombre incomptable de gent. La cara de por es indescriptible, a baix tot son crits i el bordar dels gossos. Fa fred i està nevant. Els van separant segons el seu sexe, els homes a la dreta i les dones a l’esquerra. A l’altre costat del tren sense que ells ho puguin veure hi ha una llarga cua de gent que es dirigeix amb el cap cot sense tenir esma de res en direcció a un edifici sinistre dominat per una gran xemeneia, que va traïent fum sense parar, i barrejant-se amb la neu, van deixar caure a terra cendres, producte del que s’està fent a l’interior d’aquell lloc. Segurament deu ser gent que ja que no són prou aptes per seguir treballant o senzillament sobren. Tota aquesta gent són vigilats pels anomenats “sonderkommandos”, jueus que treballaven sota les ordres dels nazis, sense dret a poder escollir si ho volien fer o no, fent de policies dels seus propis companys amb l’esperança de no ser assassinats per aquests. Dormien separats de la resta de presoners per tal de no poder avisar-los quan anaven a ser duts a les cambres de gas i posteriorment als crematoris.

Tanco el ulls davant de tant horror i em desperto notant que algú m’està sacsejant, és el conductor de l’autobús que em diu que haig de baixar, que ja hem arribat a Cracòvia, tot ha estat un mal son, però realment semblava del tot real. Decideixo d’anar a fer un mos i seguir amb la meva lectura. Començo a llegir noms de gent més o menys coneguda que varen estar tancats en aquests camps: Entre el setembre i l’octubre del 1944 fou empresonada Anna Frank, després fou traslladada al camp de Bergen-Belsen, on morí de febre tifoidea. A l’hivern del mateix any va ser capturat i deportat a Auschwitz, Primo Levi, escriptor italià d’origen jueu, que va aconseguir sobreviure i va escriure “Si això es un home”. Imre Kertész, escriptor hongarès que va ser deportat a Auschwitz i a Buchenwald amb només 15 anys. Vladek Spiegelman, pare d’Art Spiegelman, el qual va realitzar un gran còmic, que de moment es l’únic en aquest gènere que ha guanyat un premi Pulitzer, amb el títol de Maus.

Amb aquest escrit tanco el que es podria dir “Trilogia de Cracòvia”, tot i que en el fons només han estat una barreja de records reals i d’alguna pel•lícula, res més lluny que fer una mica de memòria “Tot Recordant”.

Imagen de dTorres

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.