S-21

Sóc a Phnom Penh, al carrer 155 entre el 432 i el 440, aparentment seria una adreça normal i corrent, però per la majoria de cambodjans es més que tot això. Just davant meu, tinc la porta d’entrada a la presó Tuol Sleng, coneguda com a S-21, ara convertida en museu de l’horror, on el règim dels khmers rojos, sota la direcció de Pol Pot, van portar a cap un dels exterminis més brutals ocorregut en el sud-est asiàtic. Just abans d’entrar recordo la descripció que l’escriptor Robert D. Kaplan en va fer d’aquest lloc en el seu llibre “Viaje a los confines de la Tierra”.

-“…en una galería de pinturas en la que se mostraran los horrores del siglo XX, Camboya sería la imagen perfecta. Con sus grandes palmeras datileras, sus verdes arrozales y sus oscuras nubes monzónicas, azotada por las violentas fuerzas de la ideología comunista y la guerra de clases, por el colonialismo y el anticolonialismo, más los utópicos ideales de la izquierda intelectual francesa, extremados fuera de toda proporción por la peculiar tendencia asiática al positivismo y a la fría abstracción. Entre 1975 y 1979 el resultado de esa constelación de fuerzas fue uno de los mayores holocaustos de la historia. Bajo el régimen comunista de la “Kampuchea Democrática”, entre un millón y millón y medio de seres humanos, de una población de 8 millones, fueron fusilados, muertos a palos, dejados morir de hambre, obligados a trabajar hasta la muerte, o fallecieron víctimas de enfermedades, en el más intenso y espantoso intento de transformación social que la historia jamás registró ...” -

No es el primer cop que em trobo en una situació com aquesta, a punt d’entrar en un camp d’extermini humà. Desgraciadament a Europa en tenim uns quants d’aquests, personalment n’he pogut i volgut visitar tres, Dachau, Mathaussen i Auschwitz. Qualsevol pot dir que es una manera de fer turisme una mica macabra i que potser no cal fer-ho, però jo ho veig com una part de la historia mundial, i crec que molta més gent ho hauria de fer, tot i que respecto perfectament qui no ho vulgui o cregui que ho ha de fer, de la mateixa manera que espero que se m’entengui a mi.

Creuo la porta de l’entrada i el que veig es un jardí bastant verd, amb les seves palmeres i rodejat d’edificis blancs, ara ja una mica deteriorats pel pas del temps, qualsevol hauria dit que allà dins s’arribés a torturar a tanta gent. Antigament aquest edifici era una escola de secundària, anomenada Tuol Svay Prey, i que va veure com les seves aules eren convertides en sales d’interrogatoris. Encara es poden veure els pals de gimnàsia on els Khmers Rojos penjaven a la gent cap per avall. Normalment al principi de la visita es pot veure un documental on s’explica una mica d’història i es poden veure unes imatges bastant crues del que passava entre aquelles parets i en el propi país. Decideixo deixar-lo pel final, més que res per què en aquests moments el passen en alemany, tot i que ben mirat, és igual en quin idioma l’estiguin donant, ja que el contingut es igual d’impactant.

Començo doncs el recorregut d’esquerra a dreta, vaig entrant a tot d’habitacions on es torturava a la gent de la manera més humillant possible. Decideixo pujar al pis de dalt, abans em trobo amb un cartell on hi ha les normes a seguir pels presos en aquell indret, entre totes em sobta la número 6, “esta prohibit cridar quan se’t fueteja o se’t subministren descarregues elèctriques”. Tot just després de l’escala vas a parar a un passadís exterior amb un barana de pedra i protegit per la part de dalt amb un filat de ferro, no per protegir de possibles fugides de la presó, si no per evitar que la gent es suïcidés, ja que era una manera bastant més ràpida de morir i segurament millor. Entro en una habitació on tot el que es veu, son fotos de la majoria de gent que van perdre la vida allà dins. Després vénen unes habitacions on hi van construir unes cel•les, aproximadament d’uns vuitanta centímetres per un metre, separades amb totxos i amb una porta ben ferma i on en els millors del casos podien arribar a tenir una mica de llum exterior, realment aquí es amb seguretat un dels llocs més impactants de la visita.

Després de veure el documental, decideixo sortir de la presó. Agafo un tuc-tuc i em dirigeixo cap a Choeung Ek, més conegut com a Killing Fields gracies a la pel•lícula “Los gritos del silencio”, els anomenats “Camps de la Mort”, lloc a on portaven els presos quan els anaven a matar, situats a uns 14 kilòmetres de la capital. Segurament molts d’ells, desitjaven que arribes aquest moment, però un cop allà, segur que no s’imaginaven l’horror que els esperava, ja que els seus exterminadors ho feien de la manera més brutal que un es pugui imaginar. Després de divertir-se amb ells, feien que ells mateixos es cavessin la seva pròpia fossa. La imatge més horrible d’aquest lloc, apart d’una mena de temple amb unes grans vidrieres on hi ha guardades i exposades milers de calaveres, unes vuit mil, classificades per edats, es segurament la d’un arbre on encara si pot veure la marca de la sang deixada pels nens esclafats contra ell.

Vist això, decideixo que ja en tinc prou, me’n torno cap a Phnom Penh, segurament necessito veure una mica de població, encara que sigui tan caòtica com ho es aquesta ciutat. Així que decideixo esbargir-me una mica i vaig a donar una volta pel Mercat Rus. Un indret on es pot trobar gairebé de tot. Surto i enfilo camí cap al centre, això si, amb un curiós mapa dels temples d’Angkor a la motxilla.

Imagen de dTorres

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.