Clasificado en:

Te'n recordes?

Els diumenges que no li tocava estar amb la seva filla anava al Tate Modern. Solia estar-s’hi un munt d’hores allí tancat, davant d’un quadre, fent esbossos o simplement agafant com a idea inicial un quadre i inventant-ne la resta. Algunes vegades, sobretot si hi havia poca gent, s’extasiava fins a tal punt que se li feien les 10 de la nit, hora en què tanquen, i ni tan sols havia fet un mos.


Aquell era un diumenge d’aquests. Com a home de costums que era, sempre entrava per la boca nord del pont del Millenium, deixant a la seva esquena la catedral de Sant Pau. Tot just entrar al pont, solia aturar-se uns segons i enlairar el cap per observar el museu i intentar ubicar on es trobava el quadre davant del qual es passaria un bon tou d’hores. Ja sabia quin seria l’escollit: “Canibalisme de tardor”, d’en Dalí. Estava il·lusionat, perquè aquell quadre, com tants d’altres de Dalí, li oferia moltíssimes possibilitats, ple com estava de múltiples i diferents elements.


Seguí caminant pel pont, ara amb el cap cot, comptant les passes. De nou, com sempre quan arribava a la meitat del pont, tornà a aturar-se. Era com una mena de ritual de preparació. En aquell punt tornava a aixecar el cap i observava la gent que venia en sentit contrari. Sempre eren molt pocs, perquè era massa d’hora per la majoria de mortals.


Just quan estava a punt de tornar a enfocar la mirada cap al terra, sentí que el cor li bategava amb força i que la mà que aguantava el cavallet li tremolava. L’home que estava passant pel seu costat li era familiar, però d’una forma estranya. Sentia que el coneixia però no era capaç de recordar de què.


Instintivament, quan li passà pel costat, li sortí dels llavis un “Ei, no ens coneixem?”, clar i català, al bell mig de Londres, com si esperés resposta. L’estrany s’aturà i mentre girava el cap respongué amb un “Excuse me”. El “me” fou gairebé imperceptible, doncs acabava de ser conscient que li havien preguntat quelcom en català, la seva llengua materna, i començà la nova frase tot dient “No, vull dir no ho sé, vull dir potser sí, bé no ho sé”.


Es quedaren uns segons mirant-se, cercant respostes en les seves cares, fins que l’estrany inicià la conversa presentant-se. Que es deia Jordi, que era d’un poble de l’interior de Catalunya, concretament de Montblanc, i que feia més de 30 anys que vivia a Londres. Li sonava la cara de l’altre, però no aconseguia saber de què. El pintor li contestà amb un breu resum també: era de Viella, es deia Enric i duia uns 20 anys a la ciutat. No semblava que els seus orígens oferissin cap resposta satisfactòria.


Els dos coneguts es van recolzar a la barana del pont i seguiren oferint-se dades personals que els ajudessin a trobar el motiu d’aquesta coneixença. Al principi se sentien cohibits, però a mesura que passaven els minuts els relats anaven aprofundint cada vegada més en les seves vides sense cap mena de pudor; se sentien còmodes. Sentien que, en algun moment, havien estat propers l’un de l’altre.


Començaren per la infància, que ambdós l’havien passada sencera als seus pobles respectius, a excepció dels estius, l’un a Calella, amb els avis, i l’altre a Almeria on hi tenia la família de la mare. L’Institut també el feren tot sencer al poble. Després, tots dos feren carrera. De nou, camins ben diferents: l’un a Barcelona a fer Matemàtiques i a l’altre a Boston, a la universitat de Cambridge, a estudiar Dret. I durant aquests anys d’estudi no s’havien mogut pas massa de lloc: el que estudiava a Barcelona tornava tots els caps de setmana a casa i poca cosa més, i l’altre tampoc podia desplaçar-se massa, l’esforç dels pares ja era prou gran.


En acabar els estudis, l’estrany es quedà a treballar a Barcelona on hi visqué fins que conegué la que avui era la seva dona, una londinenca que l’estirà fins a Londres. Un cop aquí, es posà a treballar a l’empresa de la seva dona i així fins avui, sense ni penes ni glòries, ni tampoc fills.


La vida del pintor era una mica més complexa. Estava vivint a Londres perquè era on vivien la seva filla i la mare d’aquesta. Sí, no era la seva dona, l’havia coneguda en un creuer i de la relació d’una sola nit en nasqué la seva filla. Com que la seva vida a Viella se n’havia anat en orris després que l’empresa familiar s’enfonsés pels desfalcs milionaris del pare, la mare morís del disgust i el pare se suïcidés, decidí allunyar-se d’allí i anar-se’n a viure on residia la mare de la seva filla.


Semblava que havien arribat al cap del carrer, que en cap moment havien coincidit. Es quedaren en silenci, pensatius, cercant respostes en la imatge tèrbola de l’altre que es reflexava al riu. Se sentien massa còmodes l’un amb l’altre perquè es tractés d’una mera casualitat.

De sobte, els dos es giraren alhora i es miraren. No foren res més que segons, però en aquell moment tots dos tenien la resposta. Abans que l’empresa familiar del pintor s’enfonsés, aquest havia hagut de defensar-ne l’integritat en més d’un judici. En un d’aquests judicis hi havia hagut una empresa anglesa implicada. Fou un dels més senzills de resoldre, ja que arribaren a una entesa abans d’entrar. Per celebrar-ho, demandant i demandat se n’anaren a sopar plegats.


Després de sopar seguiren la celebració de bar en bar, fins que els bars van tancar i amb ganes de continuar, decidiren anar a l’habitació que el pintor tenia reservada a la ciutat. Allí seguiren bevent fins que succeí. No sabien ben bé com, si fou la beguda, la situació personal de cadascú o instints ocults. Primer fou una carícia inesperada, després uns petons tastant lo desconegut, per acabar entrellaçats, amb els cossos nus. L’endemà el pintor es despertà sol, amb un mal de cap horrible però recordant el que havia passat. No s’havien tornat a veure. I, fins aquell dia, ho havien oblidat i cap dels dos n’havia parlat mai amb ningú.


Apartaren els ulls, avergonyits, amb els cossos tremolosos. Els dos havien descobert en la mirada de l’altra el record d’aquella nit. De seguida, l’un digué que tenia pressa, l’altre que l’esperaven. S’acomiadaren ràpidament, sense més explicació. No els calia.


L’estrany seguí el pont fixant la mirada cap a la Catedral de Sant Pau i intentant que no es notés la tremolor del seu cos. En arribar al final del pont es perdé entre els carrers i mai més tornà a passar pel pont. El pintor se n’anà al museu i sense adonar-se’n es trobà davant del quadre de Dalí. Es passà el dia allà davant sense pintar res de res.

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.