Clasificado en:

LIEPAJA: una joia per polir als Països Bàltics

En tot viatge en cotxe, per molts esforços que dediquis a trobar el millor camí per visitar tot allò que no et vols perdre, gairebé sempre acabes fent parada en algun racó de món que no tens inclòs en l’itinerari, per poder descansar i continuar al dia següent.


Liepaja estava, en la ruta pels Països Bàltics, en aquesta llista de llocs de parada i fonda. Podria haver estat una ciutat més a les que potser ni hi pares atenció perquè arribes tard, sopes i marxes l'endemà per seguir el teu camí. Però la sort va fer que hi arribéssim prou d’hora com per dedicar-hi tota una tarda i l’endemà, sense dubtar-ho, tot el matí.


Casa sovièticaProveïts del mapa que s’oferia a la recepció de l’hotel i seguint el camí indicat per notes musicals de colors, vam començar a descobrir la tercera ciutat més gran de Letònia. De mica en mica, ens vam anar endinsant en els seus carrers per descobrir una gran col·lecció de cases immenses, la majoria de fusta, d’aspecte molt senyorial, gairebé autèntics palaus. Algunes d’aquestes cases estaven arreglades de cap a peus i feien un goig impressionant. D’altres estaven força deteriorades, tot i que estar habitades.


Era com estar visitant una ciutat mig fantasma, amb reminiscències d’esplendor, on es podia detectar que s’anava recuperant de mica en mica. La història de tot plegat és ben colpidora: durant la segona guerra mundial la ciutat fou llargament bombardejada i d’una població de 7000 jueus en quedaren només uns 200.


A part de les cases, no ens vam perdre la platja d’arena blanca, els seus parcs i àmplies places, les esglésies, els carrers pedregosos poc il·luminats i resseguits pel tramvia, la universitat,... I, per arrodonir el dia, vam sopar en un dels millors restaurants de tot el viatge on s’oferien, com a delicatessen, ous de toro.

 


L’endemà, la segona part de la visita, encara va ser més interessant. Com que era dissabte, vam dedicar una bona estona a passejar pel mercat. És una visita que no es pot perdre, tant per l’exercici olfactiu de carns fumades, formatges, pans negres i clars, dolços,... com pel gaudi visual de verdures de tot tipus i colors, tubercles que ni coneixia, bolets acabats de recollir, fruites del bosc a grapats,... I, com no, va ser una bona oportunitat per veure la seva gent: tant pels compradors, la majoria dones amb mocador al cap, com pels venedors, des dels que tenien una parada dins el mercat i no havien de patir ni el fred ni la pluja, passant pels que la muntaven a fora amb taules i paraigües, fins als que, sense tenir dret a res, plantaven una caixa a terra i esperaven, sota la pluja, que s’enduguessin el poc que tenien, per marxar cap a casa.


Amb un bon regust olfactiu, ens en vam anar a Karosta, un barri de Liepaja, situat al nord de la ciutat, a uns 10 km del centre, construït per ser utilitzat com a base secreta militar per l’imperi rus i més tard, durant la segona guerra mundial, utilitzat amb el mateix fi pels soviètics. Era una zona restringida als militars i als seus familiars, que no sortia ni als mapes i d’on només, en casos especials, en podien sortir.


El passeig pel poble, amb els ingredients de pluja, cel tapat i fred, ens va fer sentir com si ens trobéssim en una zona en guerra: edificis enormes, rectangulars i simètrics, amb finestres petites consecutives, carrers mal asfaltats i, com a colofó, una presó soviètica tenebrosa i una catedral ortodoxa impressionant.

 


La catedral la inaugurà el propi tsar Nicolàs II, l’any 1903 i durant el període soviètic els militars la van utilitzar com a gimnàs i meeting hall. La presó soviètica, que deixà de funcionar com a tal fa poc més de 10 anys, ens la va ensenyar una guia que, vestida de militar, ens explicà la vida horrible a la presó i la història al voltant d’aquesta, sobre la vida dels militars i dels seus familiars al barri de Karosta. També ens explicà que ens podíem quedar a dormir, bé escollint l’opció de dormir i prou, pagant quatre rals però ajaguts sobre una fusta i un matalàs escàs, o bé escollint l’opció “maltracteu-me com si fos un presoner” i poder sentir els crits dels carcellers per fer-te llevar a mitja nit.


Nosaltres ja vam marxar de Karosta, ens dirigíem cap al nord per agafar un ferry que ens dugués a Saarema, l’illa més gran d’Estònia. Però m’hauria agradat dedicar-hi més estona, visitar més a fons el barri de Karosta, tenir més temps per impregnar-me de la història que encara hi és ben present, conèixer com hi viu la seva gent avui. I, com no, poder dir que he estat a la ciutat musical dels països bàltics i anar a algun dels més famosos festivals de música (el més famós i antic data del 1968), assistir a un concert de l’orquestra simfònica o a un concert de rock en directe a un dels múltiples clubs de la ciutat.

 

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.