2 turistes

El que va ser el palau imperial de les dinasties xineses durant gairebé 500 anys ja no fa honor al seu nom. Tot i que segueix sent una ciutat aïllada dins la gran metròpoli, de prohibida en té ben poc. Els seus murs ja no són infranquejables. Ja no és la llar de la família imperial ni dels centenars d’eunucs que treballaven per a la cort. Cada dia, la Ciutat Prohibida és envaïda per milers i milers de visitants que arriben des de tots els indrets de la Xina i de la resta del Món. A l’entrada ja no hi trobem cavalls preparats per a la batalla contra els mongols. Al seu lloc, fileres d’autobusos de dimensions titàniques escorten les tropes de turistes xinesos, que van uniformats amb plaques numerades i gorres de colors llampants. Conformen riuades de visitants que omplen tots els racons d’aquest colossal conjunt arquitectònic carregat d’història i de misteris. És l’afany de conquesta d’allò prohibit el que empeny aquestes peregrinacions? Com s’explica aquesta peculiar croada de masses?

La curiositat està gravada als pilars del nostre ADN. És una força que mou muntanyes. És la matèria primera del coneixement, de la ciència, del periodisme i fins i tot de l’amor. Tot i així, de vegades, els seus efectes ens condueixen a unes situacions d’allò més patètiques i absurdes. La curiositat sumada a la imitació pot esdevenir un còctel de conseqüències ridícules. El poder d’atracció d’una càmera de vídeo/foto en acció és màgic però grotesc. Coneixeu l’efecte del tafaner? En situacions de multituds, pressuposem que el punt d’intersecció de totes les mirades ha d’amagar forçosament alguna cosa de molta importància. Atorguem una confiança cega en el naïf criteri fotoperiodístic d’unes hordes de “turistas a una camara pegados” de les quals sovint formem part a contracor. Posseïts per un instint reptilià i empesos per l’excitant olor de carronya informativa, desenfundem la nostra arma de gravació massiva i ens esmunyim entre la manada de hienes per ser els primers a devorar les restes d’una presa desconeguda. Què hi ha darrere els murs del palauet de l’Emperador?

3 turistes

Sempre m’he preguntat perquè hi ha gent que grava vídeos dins les sales dels museus. Puc trobar una certa lògica en el fet de fotografiar un quadre. Però un vídeo? Quin sentit té intentar captar l’essència d’unes imatges estàtiques a través un suport bellugadís concebut per a una altra fi? La construcció del perfil de “turista càmeraman depredador de quotidianitats insulses” és el gran èxit de la indústria de l’audiovisual. En un món abocat a un consumisme desenfrenat, el fàcil accés a càmeres cada cop més econòmiques i  senzilles ha democratitzat l’ofici de fotògraf domèstic. Per una banda es tracta d’un fet positiu perquè es possibilita l’accés a una tecnologia abans limitada a uns pocs privilegiats i permet que la gent pugui immortalitzar vivències que en un futur alimentaran els seus records. La barrera econòmica de l’alt preu de revelat analògic havia mantingut la pràctica del reporterisme domèstic dins d’uns límits sensats. Però la nostra època de càmeres barates i abundància gigabítica ha pervertit la naturalesa d’aquest art. El fotògraf compulsiu que tot ho enregistra sense sentit és com un bulímic que menja a disgust i sense gana. Es redueix un fet potencialment bell a un mer tic despersonalitzat i gris. Hi ha milions de fotografies condemnades a l’ostracisme més absolut. Estic segur que la majoria de les que es fan cada dia en aquest palau de la Ciutat Prohibida estan destinades a ser ignorades eternament. Aquí ningú sap realment el que està enregistrant. Un objecte històric? Un personatge famós? Un fantasma invisible?

7 turistesSi la Humanitat hagués de compartir una sola pantalla de televisor, necessitaríem milers  d’anys per reproduir tot el material que es grava al llarg d’un any. Actualment, cada segon es carrega una hora de nou contingut de vídeo a YouTube. Això implica que per veure tot el material que s’hi puja al llarg d’un dia necessitaríem 10 anys. La nova era de la informació ens condueix a situacions de lògica obtusa, a conclusions laberíntiques pròpies d’un relat de Borges. Heu pensat mai quantes tones d’escombraries digitals emmagatzemen els budells de silici dels nostres ordinadors?

L’aflorament d’unes classes mitjanes cada cop més benestants, sumat a la dificultat que troben els xinesos per obtenir visats, fa que el turisme interior a la Xina hagi sofert un augment espectacular els darrers anys. El país ha estat pres per una indústria turística que tot ho devora, i els destins més importants estan tremendament massificats. Desconec la motivació profunda de totes aquestes famílies que inverteixen els seus estalvis en visitar Bejing. Desconec què és el que els condueix a plantar-se davant un mur de la Ciutat Prohibida a fer fotos compulsivament. Desconec el sentiment que els inspira trobar-se davant d’aquest palau. Però després d’haver-me escolat entre tots ells, ja sé què amaga el seu interior:

Una pobre cadira. Un antic tro imperial que lidia diàriament amb el bombardeig d’uns magapíxels que el devoren sense treva. Si els flaixos de les càmeres tinguessin el poder d’erosió de la calamarsa, estic segur que la Ciutat Prohibida fa temps que seria un camp de ruïnes.

-----------------

Aquest article forma part del blog 7865km sobre rails7865km és la distància que hi ha des de Moscou fins a Beijing a través de la ruta transmongoliana del tren transsiberià. Són milers de kilòmetres de via en els què et vas trobant centenars d’històries de tota mena. Aquest blog no és un diari de viatge. És un recull d’algunes de les històries que m’he trobat al llarg d’aquest interessant períple a través de Rússia, Mongòlia i la Xina.

https://7865km.wordpress.com/