Clasificado en:

Entrevista a Jorge Sánchez, un grandíssim viatger de casa nostra

ENTREVISTA A JORGE SÁNCHEZ, viatger i escriptor

“El meu planeta és la meva universitat”
 
Jorge Sánchez, originari de l’Hospitalet, ha fet dels viatges la seva vida. Amb 56 anys, se n’ha
passat més de 30 on the road, i això li ha permès visitar absolutament tots els països del món.
Aquest col·leccionista d’indrets, acaba de tornar del Sudan del Sud, que és l'únic país que li faltava conèixer ja que tot just s’ha proclamat independent en referèndum. Les seves aventures trepidants estan reflectides en una vintena de llibres escrits per ell mateix. El podrem trobar el proper 23 d'abril a les Rambles, firmant-los.
 
- Acabes de tornar del Sudan del Sud. Què ens n’expliques?
M'ha anat molt bé! Per sort es tracta d'un país que encara és molt pacífic malgrat que crec que hi haurà problemes més endavant. El viatge de Juba a Khartum és espectacular: es veuen cascades, animals salvatges, poblats; es travessa el Nil... A més, puc seguir declarant que he estat en tots els països del món!
 
- Haver viatjat pels 194 països reconeguts per l’ ONU no deu haver estat bufar i fer ampolles.
Quan vas decidir que consagraries la teva vida als viatges?
Em vaig fugar de casa als 13 anys amb el somni de descobrir el món. L'aventura es va acabar
quan vaig arribar al Sàhara Occidental i les autoritats em van fer tornar. No va ser fins després del meu primer viatge per Europa, als 18 anys, quan vaig tenir clar que volia fer realitat el meu somni.
 
- Sens dubte fas allò que molts somien: vius els teus somnis en comptes de somiar la teva vida. Què és el que busques en tots aquests viatges?
Viatjo per aprendre. Només vaig anar a l'escola fins els 13 anys i més tard no vaig tenir la
possibilitat d'anar a la universitat; així que per a mi el meu planeta és la meva universitat. Per això moltes vegades els meus objectius són els monestirs i els centres d'ensenyament.
 
- En termes absoluts, tu t'has passat més de 30 anys de la teva vida anant a aquesta
universitat del món. És una animalada i no deu ser precisament barat. Com es pot viure per viatjar?
Crec que el que és lloable és que un es pagui els seus estudis... Jo sempre m'he autofinanciat els meus viatges. Aquí tenim la sort de tenir la Costa Brava on a l'estiu es pot treballar de sol a sol en el sector turístic per tal d'omplir el sarró. També tinc uns petits ingressos per la venda dels meus llibres, però no m’arriben ni per pagar l'aigua i el gas. A més, si al llarg d'un viatge s'acaben els diners, sempre es pot treballar sobre la marxa.
 
- Això implica planificar els viatges sense data de retorn...
Jo quan viatjo improviso sempre i mai compro el bitllet de tornada. Com que mai sé el que
succeirà, estic permanentment obert al canvi. Em moc sempre per les circumstàncies: un festival, una noia, la recomanació d'un altre viatger, les expectatives d'una feina... He treballat de professor d'espanyol al Japó, de cambrer a Hawaii, d'extra en pel·lícules a l’Índia, de contrabandista a Hong Kong...
 
- Contrabandista?
Sí. Pel fet de ser occidental pots traginar material de luxe (càmeres fotogràfiques, rellotges,
cosmètica, roba...) sense aixecar tanta sospita a les duanes. Durant la meva primera volta al món, conjuntament amb una parella de francesos i un australià, vam treballar per a un contrabandista xinès que movia material entre Hong Kong, Corea del Sud, Japó i Taiwan.
 
- Les teves experiències són realment extremes. De vegades sembla que busquis
precisament viatjar a llocs especialment delicats, com quan vas endinsar-te en territori afgà, durant la guerra del 1988?. Què és el que t'impulsa a trepitjar llocs tan sensibles?
De fet, només una vegada vaig voler experimentar el front. Com a prova psicològica... sentir l'olor de pólvora, que fins i tot excita. A les trinxeres de Jalalabad, vaig adonar-me que els soldats vivien aquella guerra amb força indiferència. Feien quatre trets per complir, i després es passaven el dia bevent te i jugant a cartes.
 
- De totes maneres, la guerra no és flors i violes! Al teu llibre expliques que pel fet d'haver entrat a Afganistan il·legalment vas acabar a la presó acusat d'espia. Va ser aquesta l'experiència que més t'ha marcat?
La presó de Paul-e-Charkhi, a Kabul, ha estat l'experiència més negativa de tota la meva vida.
Primer em van condemnar a mort, després a 20 anys i al final, gràcies a la intervenció de la diplomàcia espanyola, la meva reclusió no va arribar a 1 any.
 
- Què vas sentir en el moment de la primera condemna?
Per un moment vaig pensar que d'allà no en sortiria viu, que era el final de les meves aventures. Hi havia una cel·la veïna que era com el cementiri. Qui hi entrava mai més en sortia. Jo pensava que en qualsevol moment m'hi enviarien per ser estranger i a més d’ infidel!
 
- Sens dubte ha de ser una experiència colpidora i transformadora...
Quan finalment vaig sortir-ne, va ser com un renéixer. A partir de llavors vaig deixar estar les coses superficials i vaig anar a buscar allò realment autèntic, tant en amics com en els llibres. Ara llegeixo molts pocs llibres, només aquells que en la meva opinió tenen substància.
 
- En vistes de la proximitat de la diada de Sant Jordi, quin llibre ens recomanaries?
Us en recomanaré un parell. De viatges un de clàssic: Els viatges de Simbad el marí. L'he llegit un munt de vegades, però és tant màgic i inspirador que sempre em torna a emocionar. Després, també us recomano El mestre i Margarida, de Mijail Bulgàkov. Em fa recordar la meva estimada Sibèria...
 
- La immensa Sibèria del transiberià... Ets nostàlgic? T'agrada tornar als llocs que has
visitat?
Hi ha llocs on no podria tornar, per exemple a Filipines. M'ho vaig passar tant bé, que sé que si hi tornés em defraudaria. Vull mantenir aquella imatge tant màgica sense malmetre-la. L'excepció és Sibèria perquè és com la meva segona pàtria per dues bones raons: primer per la meva filla que viu a Novosibirsk, i després pel tren transiberià que sempre utilitzo quan faig la volta al món.
 
- La volta al món! Ho dius com si fos tant corrent com agafar el metro... N'hi ha prou amb 80 dies per fer-la?
I ara! La primera vegada que la vaig fer vaig trigar gairebé tres anys, encara que el més normal és emprar una mica menys d'un any. El meu pròxim viatge serà la meva 5a volta al planeta. La vull fer a través d'unes illes del pacífic que encara desconec.
 
- Donada l'escalada dels conflictes internacionals, el terrorisme, ... avui en dia no és perillós fer un viatge d'aquestes característiques?
 
Quan vaig començar a viatjar es podia anar a països com Iraq, Angola, Somàlia... fins i tot a
Afganistan, que era una cita hippie abans d'entrar a l’Índia. Hi havia països prohibits com Vietnam o parts de la Unió Soviètica que ara es poden visitar sense problemes. Tot canvia i un s'ha d'adaptar a les circumstàncies actuals.
 
- De totes maneres, les circumstàncies actuals són força esgarrifoses. Tu que has trepitjat tants llocs, com veus el món d’avui?
Malgrat tot, jo el veig meravellós i perfecte. Els conflictes són part de la vida del nostre planeta i tot es compensa a la llarga. La fricció provoca en l'home una constant superació i tinc la certesa que al final les aigües tornaran al seu curs. Encara que sembli una mica esotèric, veig el planeta com una fàbrica de produir ànimes.
 
- La teva experiència és en molts aspectes l'ideal de tot antropòleg. Has conviscut amb gent de totes les cultures i religions. Quina ha estat per a tu la cultura més peculiar amb la qual t’has topat?
La gent de Papua Nova Guinea, que viuen segons uns altres paràmetres. Semblen una altra
humanitat. També m'ha fascinat la cultura de l'Àsia Central, com els Uigurs, que viuen en el
Xianjiang xinès i són molt hospitalaris.
 
- Malgrat les grans diferències, és possible el diàleg intercultural? Podem conviure en
harmonia?
I és clar que sí! En el fons, tothom pretén el mateix: ser feliç, poder menjar, enamorar-se, tenir
fills... Tenim diferent color de pell però tots cerquem el mateix. El problema del nostre món no són les cultures sinó els diners.
 
- Tot és posar-se en la pell de l'altre i ser conseqüents amb els principis d'un mateix...
De fet, quan estic a l'Àfrica m'oblido que sóc blanc fins que algun nen m'ho recorda amb un
"Bonjour Blanc". Jo personalment em sento molt unit al mal anomenat tercer món. Només són
tercer món en diners però no en principis.
 
- Abans comentaves que sovint busques monestirs i centres d'ensenyament. Les
experiències en aquests llocs místics han marcat la teva religiositat?
Quan un profunditza, veu que el cristianisme no té res a envejar ni al Budisme, ni a l'Islam. Totes les religions són completes si és practiquen. Si he anat a aquests temples, és perquè allà es poden trobar ensenyances sobre el perquè de l'existència de l’ésser humà en aquest planeta. Els monjos ens poden ensenyar moltes coses que no s'aprenen a la universitat.
 
- Per als que no puguin anar tant lluny, què els recomanaries?
El monestir de Montserrat! De Barcelona, m'encanta el barri Gòtic tant carregat d'història, encara no hi ha res millor com contemplar el moviment del port des del Mirador de l'Alcalde. El mar és molt inspirador per als viatgers. Més a l'interior recomano el poble medieval de Besalú. D'Espanya em quedo amb Sevilla, la meva ciutat preferida, i els seus carrerons del barri de Santa Cruz.
 
- Un bon lloc per retirar-te, no?
No! Per jubilar-me tinc pensat el Pirineu aragonès: Artieda. És un poblet que m'encanta. Des que vaig fer el Camí Aragonès de Santiago em vaig quedar enamorat d'aquesta part d'Espanya. A més jo no sóc gaire de mar...

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.