El tren de les sardines

tren sardines

Aquells mariners que, com el compare de Sant Pau, fugen de la mar haurien de venir a la terra dels Uigurs (al nordest de la Xina, tocant amb Mongòlia). Ürümqi, que en llengua mongola significa “pastura bonica”, és la ciutat més allunyada del mar. Més de 2500km de muntanyes, deserts, camps, estepes, boscos, i ciutats formen una muralla impenetrable per a la seductora brisa marina. Els cants de les sirenes d’Ulisses seran suficientment distants, i la seva màgia no podrà fer-se amb els cors de tots els pescadors i mariners errants.

 

Però aquests murs infranquejables per als cants de les sirenes no poden evitar el comerç d’una de les delícies marines més populars de la història. M’atreviria a dir que les llaunes de sardines són un dels pocs fets completament universals. Al meu parer, el seu invent té gairebé la mateixa transcendència gastronòmica que la descoberta del miraculós oli d’oliva. En aquestes terres on no coneixen els colors del mar, el tren transsiberià s’encarrega de fer possible que no hi hagi una llar sense la seva llauneta de sardines. Els combois travessen els 5000km que separen Ulaanbaattar de la mar Bàltica tot duent carregaments ingents de sardines enllaunades de totes les maneres possibles: en oli vegetal, en salsa de tomàquet, en vinagre, fumades (l’especialitat russa)… Degustar un entrepà d’aquest petit peix a milers de quilòmetres del mar més proper és una experiència quasi mística. Una vivència astronàutica.

Sardines i trens són dues realitats que es retroalimenten. El paradigma de la llauna de sardines sembla que hagi calat fons als serveis ferroviaris asiàtics. Només cal pensar en els trens de l’Índia… A partir de la frontera amb Mongòlia, els vagons es converteixen en llaunes de sardines humanes.  La meva experiència personal m’ha fet corroborar que el coeficient d’ensardinament és inversament proporcional al quadrat de la distància amb Beijing. És a dir, com més propers ens trobem de la capital xinesa, més atapeïts esdevenen els vagons.

SARDINA PER DOS DIES, una història vertadera

detall vagó tren UB

Arribo a l’estació de tren   d’UlaarBaatar traient el fetge per la boca. Hauria d’haver imaginat com de congestionada pot arribar a estar la Peace Avenuea les quatre de la tarda. El tren està a punt de sortir i aconsegueixo pujar-hi a l’últim instant. Aquesta vegada he decidit partir el trajecte en dues etapes. En comptes d’agafar el tren internacional que enllaça la capital mongola amb la xinesa, prendré un tren fins a la frontera (Zamiin-Uud/Erliang) des d’on n’agafaré un altre fins al meu destí. La jugada em permetrà estalviar gairebé 100 euros i al mateix temps tindré l’oportunitat de mesclar-me amb la gent del país. El fet és que els combois internacionals són més luxosos, més cars i només hi ha estrangers. Per contra, els combois locals basen la seva tarifa competitiva en el truc de l’ensardinament humà. El preu que s’ha de pagar per anar amb el tren barat és convertir-se en clupeid durant un parell de dies.
Als trens mongols per a cada dos seients venen tres bitllets. Al principi només cal apretar-se una mica. Quin caliu, penso ingènuament… Però a  la nit cal repartir dos llits entre tres persones. La solució habitual és que el més jove passa a dormir al tercer pis, el guarda equipatge. Donat que comparteixo seients amb una parella d’uns cinquanta anys, em toca a mi escalar fins al ninxo de les maletes. És allà on la meva nova condició de peix enllaunat agafa tota la seva esplendor. Es tracta d’un cubicle metàl·lic, fred, claustrofòbic i dur com una mala cosa. L’endemà al matí torno a reviure la Lumbàlgia d’en Gengis Kan

Recordeu la llei quadràtica del coeficient d’ensardinament? Si ens apropem a Beijing l’ensardinament creix. A la Xina, en els trens normals hi trobem dos tipus de bitllet: hard bed i hard seat. En aquests casos, cada persona té assignat el seu llit o el seu seient. Fins aquí tot correcte… El problema de la Xina és que hi ha molts i molts xinesos. Així que quan s’acaben els bitllets numerats, es venen un altre tipus de bitllet: hard seat without seat. Aquest costa igual que el hard seat però no inclou seient. És el bitllet reservat per als viatgers que van a última hora (el meu cas).

A l’estació de trens d’Erliang em trobo amb la disjuntiva entre fer l’últim tram (unes 20 hores) sense seient o esperar-me una setmana fins a poder comprar un bitllet més digne. Així que decideixo seguir sent un animal marí durant un dia més. Però en aquests trens, en comptes de disposar d’una llauna-llit al porta equipatges, les sardines dormen apinyades a qualsevol lloc (bàsicament al terra o al passadís d’enllaç entre vagons).

Quan arribo a Beijing la meva demacració és màxima. Ja no sé si sóc un mamífer o un peix. Per acabar-ho d’adobar, són les tantes de la nit i no tinc cap hotel reservat. Si més no, a la motxilla encara tinc algunes provisions. En un parc solitari em menjo un entrepà amb l’última llauna de sardines que em queda mentre espero que la llum del sol naixent retorni a la vida els habitants d’aquesta metropoli.

[Aquest artícle forma part del blog "7865km sobre rails".  7865km és la distància que hi ha des de Moscou fins a Beijing a través de la ruta transmongoliana del tren transsiberià. Són milers de kilòmetres de via en els què et vas trobant centenars d’històries de tota mena. Aquest blog no és un diari de viatge. És un recull d’algunes de les històries que m’he trobat al llarg d’aquest interessant períple a través de Rússia, Mongòlia i la Xina.]

Comentarios

Enviar un comentario nuevo

El contenido de este campo se mantiene como privado.
CAPTCHA
La siguiente pregunta es para prevenir el spam automático en los envíos.
Image CAPTCHA
Copy the characters (respecting upper/lower case) from the image.