Tribu Altair

En el marc de la Mostra de Turisme de Montcada i Reixac, que es celebra des del del 19 de juny al 24 de juliol, avui, dijous 2 de juliol a les 18h, a l'Espai Jove Can Tauler d'aquesta ciutat i, organitzada per Amu Daria, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, té lloc la xerrada "Àsia en autoestop" on comentaré un resum de les millors històries, imatges i anècdotes d'un viatge de vuit mesos per l'Àsia Central i la Ruta de la Seda en autoestop, tren, camell, bus o a peu, descobrint indrets plens de tradicions, cultura i bellesa com Samarcanda, Tash Rabat, Osh, Khiva, Naryn, Bukhara, Karakol, Cholpon-Ata...
Us esperem a totes i tots !!!!
Entrades relacionades:La Ruta de la Seda arriba a Montcada i Reixac
Exposició "Mirades de la Ruta de la Seda"La Pamir Highway. el camí del sostre del món

Ja fa uns dies que volia penjar aquestes imatges de la xerrada del mes de juny "Descobreix Mongòlia" que va tenir lloc a Can Fabra. Xerrada que m'han dit que va anar molt bé (al final, no vaig poder assistir-hi) i aprofito per felicitar i agrair en Xavi Tarafa i l’Undarmaa Bayanbat per tot l'entusiasme dedicat a fer-nos gaudir i descobrir una mica més Mongòlia.

I volia recordar que el proper divendres 3 de juliol a les 19h. al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona, té lloc una nova xerrada de "Coneguem el Món" aquest cop dedicada a "Descobreix Cuba" i amb la participació de: Sandra Carreras, que tot just ha tornat d’un viatge a Cuba i ens portarà amb tota l’actualitat d’aquesta illa caribenya, i Ania Liste Aguiar, periodista i articulista cubana resident a Barcelona.

La jornada s’acompanyarà de productes tradicionals cubans i de l'Exposició de fotografies de Cuba de la Valentina Faenza, metgessa amant de l’art, que es trobarà des del dilluns 29 de juny al passadís de la biblioteca de Can Fabra. I per acabar, el dia de la xerrada, podrem gaudir d'uns refrescants mojitos! Us esperem a totes i tots !!!

Maram Al-Masri,

“…que estupidez,
apenas me rozan,
mi corazón se abre…”


Una receta nonya, sencilla, rápida de preparar y muy rica.

Me estoy iendo al Pirineo a trabajar. Procuraré escribir cuanto pueda.

Besos y abrazos a tod@s,

Alex

Ingredientes;

250 gr. De pechuga de pollo troceada
1/4 pimiento rojo en dados (normalmente se emplea una guindilla roja fresca, de las grandes, troceada. Yo no tenía en casa, así que…)
1/4 de cebolla en juliana
1 cucharada de salsa de soja oscura
1cucharada de salsa de soja clara
1 cucharadita de azúcar moreno
Zumo de lima
4 hojas de lima kaffir
Agua
Sal


Preparación;

Calentar un poco de aceite en un wok, y saltear a fuego vivo las cebollas y pimientos.

Cuando comiencen a dorarse, pero estén aún firmes, añadir el pollo y las hojas de lima y dorarlo uniformemente.

Incorporar las salsas de soja, el azúcar y 3 o 4 cucharadas de agua. Mezclar bien, rectificar de sal si fuera necesario y apagar el fuego. En este momento incluir el zumo de lima. Mezclar.

Servir caliente con arroz de grano largo.

L'Ajuntament de Montcada i Reixac organitza del 19 de juny al 24 de juliol la seva Mostra de Turisme (podeu consultar el pdf de la Revista d'Estiu) que té lloc a l'Espai Jove Can Tauler: Durant aquestes setmanes es pot trobar informació de tota mena sobre viatges: webs, mapes, guies, literatura, assessorament, tallers, exposicions i xerrades.

Amu Daria, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, participa aquest any en l'organització de dues activitats:

La primera, l'exposició "Mirades de la Ruta de la Seda" que es pot visitar a la planta baixa de l'Espai Jove Can Tauler des del dia 19 de juny i fins el 3 de juliol: "Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència...."

I la segona, la xerrada "Àsia en auto-stop" a càrrec d'Eduard Balsebre que tindrà lloc el proper dijous 2 de juliol a les 18h en aquest mateix equipament: "Un resum de les millors històries, imatges i anècdotes d'un viatge per l'Àsia Central i la Ruta de la Seda en auto-stop, tren, camell o a peu..."

A més hi ha d'altres activitats molt interessants com la xerrada de la Yolanda Vila i en Toni Pozo de Viatgeaddictes: "Com muntar un viatge barat?" que té lloc el dimarts 30 de juny a les 18h, l'exposició de fotos del Tibet que té lloc del 10 al 17 de juliol, la xerrada de Thubten Wangchen "Tibet, la seva història, filosofia i actualitat" del divendres 10 de juliol a les 19.30h o l'exposició de fotos del Perú de l'Àngel Peral que es pot visitar del 20 al 24 de juliol. Tot plegat, molt interessant...

Esperem que us agradin les propostes i ens veiem aquests dies a Montcada...

Entrades relacionades
Exposició "Mirades de la Ruta de la Seda"Els secrets de la Ruta de la Seda
La Pamir Highway. el camí del sostre del món

Los últimos días me agarró un sentimiento de cansancio y desidia… No se, quizá la vuelta del viaje, el calor, y otras cosas… Así que todo andaba un tanto olvidado, blog incluido.

También andaba meditabundo y reconcentrado, dándole vueltas al nuevo libro que he comenzado a escribir. Mis orígenes medievalistas me tironeaban hacia un tocho enciclopédico y plúmbeo, lleno de datos y “sabiduría”, y mi presente seminómada y tornadizo me decía, desde el fondo, que ese no era el sendero… El equilibrio entre la Espasa y un Haiku...

Y el viernes, de cañas con mi amigo Manolo, me iluminé. Ya he comenzado. Aun no hay titulo. Todavía no tengo estructura. Pero me gustaría que fuera algo entre un recetario y un cuaderno de viajes. Mis 90 recetas favoritas del sudeste de Asia.

Desde hoy me pongo disciplinadamente a ello. Ya os iré dando noticias.

Ayer me sentía contento y con ganas de cocinar. Además venía David a comer y Ana estaba en casa. Buena ocasión.

Cuando volví de Bangkok me traje un montoncillo de ramas de pimienta verde, y las congelé. Así que decidí hacer una receta que aprendí en el sur de Camboya. Os acordáis que os conté algo sobre la pimienta de Kampot… (pincha aquí). Bien pues este es uno de esos típicos platos de la costa camboyana. Un salteado de influencia e ingredientes chinos, junto a la salsa de pescado y la pimienta verde locales.

Es sencillísimo de preparar, apenas 5 minutos, y el resultado es increíble… No pica casi nada, tiene un sabor meloso y profundo de las salsas y el azúcar, además del toque picante y fresco de la pimienta.

En España no es fácil encontrar pimienta verde fresca, así que lo normal es recurrir a la que viene en botecitos en salmuera o vinagre. No es lo mismo, pero…

No dejéis de intentarlo…


Ingredientes (yo tenía solo 12 gambas en casa, así que solo hice esta cantidad minúscula. Pero aumentad en proporción si queréis hacer algo más que un aperitivo…)

12 gambas peladas y desvenadas. Si son de tamaño mediano, mejor
1 ajo fileteado
4-5 ramas de pimienta verde
1 cebolleta picada, parte verde incluida (yo empleo las cebolletas alargadas y finitas, parecidas a un puerrito pequeño. Estas son normales en la cocina asiática. No tienen mucho que ver con las nuestras, grandes y bulbosas. Si no las encuentras emplea solo la parte verde de una de aquí)

Salsa
1 cucharada de salsa de pescado
2 cucharadas de salsa de ostras
1 cucharada de vino chino
1 cucharadita de azúcar de palma o moreno


Preparación;

Mezclar los ingredientes de la salsa y reservar.

Poner un poco de aceite en un wok o sartén chiquitos. Dorar los dientes de ajo y la pimienta, procurando que solo tomen color, sin tostarse demasiado.

Añadir las gambas y saltear a fuego fuerte. Lo justo para que pierdan el color crudo y se hagan.

Incorporar la salsa, mezclar bien y dejar 1 minuto más. Apagar el fuego y mezclar la cebolleta.

Servir con mucho arroz… Ya veréis…

«Tinc molt clar que cap acció bona no es perd en aquest món. Sempre quedarà en algun lloc.»


«Ha arribat el moment de continuar la gran tasca que Vicente va començar i de continuar difonent els seus ideals de compromís amb els més desafavorits, així com l'acció per posar remei al patiment al món.» Anna Ferrer

Una vida impressionat i una feina impressionant que cal continuar... De tot cor, gràcies...

Us convido a visitar la web de la Fundació Vicente Ferrer, l'entrevista a Vicente Ferrer del programa (S)avis de TV3 i el bloc de l'Eduard Muntaner, Com gotes a l'oceà (on he trobat la imatge que encapçala aquesta entrada).

Avui tinc els peus ben escalfats: porto els meus mitjons més estimats. Malgrat que s’acosta l’estiu casa meva és un pèl humida i al vespre els peus es van refredant i la suau sensació de calor és d’agrair... i aquesta escalforeta em trasllada ben lluny de Catalunya, em trasllada a les muntanyes del Tadjikistan.

La vaig conèixer un matí. Es trobava asseguda a la vora d’un camí de sorra groguenca mentre el sol li acaronava un rostre ple d’arrugues que segurament l’envellia més enllà de la seva edat real. Una bata d’estar per casa, un barret pamiri i un mocador de vius colors rosats, blaus, verds i vermells que dibuixaven unes flors acompanyaven els ulls petits, el gran somriure i la mirada relaxada. Molts arbres, un lluent cel blau, la remor llunyana del riu i cap ànima més a la vora. Un paisatge de solitud i tranquil·litat. Senzillament la bellesa de la natura.

Ens vam mirar. Va tenir lloc una primera i cordial salutació i com era habitual la conversa es va extingir després de tres o quatre mots. Va continuar la seva tasca. Vaig somriure mirant el que feia. Ella em va tornar el somriure i em va indicar el terra. Em vaig seure al seu costat resseguint-li els dits amb la mirada mentre, amb unes agulles, s'entrellaçaven els fils. Al costat un gavadal de troques de llana de camell, de iac o potser d’ovella, qui sap. Els fils s’obrien a les gammes del blanc, del negre, del marró. Semblava que la llana fos ben rentada però no pas tintada. Dues agulles i unes mans expertes. Va continuar una bona estona i una mica avorrit em vaig acomiadar fins un altre dia i la vaig deixar amb la seva ocupació.

Una setmana després vaig tornar a vagarejar pel mateix camí; a uns tres quilòmetres hi havia una font d’aigua molt preuada per les seves condicions guaridores i era una bona excusa per fer aquella passejada plena de bellesa. De nou, era allà, es trobava asseguda a la vora del camí gaudint de la brisa i del sol mentre curosament continuava teixint. Fou llavors quan em vaig adonar de com es descobria la saviesa en els seus vells ulls.

En veure’m arribar, va regirà l’interior de la seva bossa i tragué un parell de mitjons. Vam saludar-nos amb un sincer somriure i em va acostar els mitjons. No vaig saber dir res més que gràcies !!!
Entrades relacionades:Mirades de la Ruta de la SedaLa Pamir Highway, el camí del sostre del món
La mirada riallera de Garm ChashmaJelandy, el cor del Pamir

Foto; Las gyozas en pleno proceso. Y el logo de Vegania, la primera tienda de alimentacion vegana que abre sus puertas en Madrid. C/ San Vicente Ferrer, 21, en Malasaña...

Escribo esta receta con retraso, pero un mini viaje a la costa me ha tenido ocupado.

Comienzo con una buena noticia, la semana pasada abrió sus puertas en Madrid Vegania, creo que la primera tienda de alimentación completamente vegetariana de la ciudad.

Si os interesa esta situada en la calle San Vicente Ferrer, 21, en el barrio de Malasaña. Allí esta Dani dirigiendo con mano sabia una tienda–colmado donde encontrar todo tipo de productos veganos, quesos de soja, comidas preparadas, chocolates, seitán, dulces…

Si os interesa el veganismo no dejéis de visitarlo. Y a lo mejor tenéis la suerte de encontrar allí un ángel flaquito y dulce…

Como quería acompañar la noticia con una receta sin carne me puse a rebuscar entre las que estaban pendientes en mi larga lista de espera.

Y allí encontré estas Gyozas, unas empanadillas coreano-japonesas. Normalmente se rellenan de verduras y carne picada, pero yo he preferido suprimir el último ingrediente.

A diferencia de otras recetas similares, que se cuecen al vapor o se fríen, las gyozas emplean una técnica mixta y muy curiosa. En primer lugar se doran en muy poco aceite por una de sus caras, después se añade un poco de agua y se cuecen. El resultado es una mezcla entre fritura y vapor. Muy rico!

Tuve problemas con el relleno, no lo niego. Lo preparé sin carne y en crudo, rellené las gyozas y las cociné… Pero para mi sorpresa al cocerse la col las empanadillas se desinflaban y quedaban como si fueran una hoja mustia y fea…

Así que hice un pequeño cambio, pase por la sartén el relleno hasta que la col se cocinaba un poco y perdía casi toda su agua. El resultado fue mucho mejor, y las gyozas lucieron mas lustrosas al final.

Imagino que si las cocinas con carne picada no tendrás ninguno de estos problemas, y quedaran gorditas y jugosas…

El caso es que estaban bastante ricas, y como además son muy fáciles de preparar…


Ingredientes;

Hojas de gyoza o empanadillas(son las blancas, redonditas y pequeñas que podéis encontrar en los establecimientos orientales)
1 taza de col china (o normal) picada muy fina
4 setas siitake remojadas hasta ablandarse y picadas en juliana fina. Sin el pie del sombrero!
2 tallos de cebolleta picados
1 cucharada de vino chino o jerez
1/2 cucharadita de sal
1 cucharada de salsa de soja clara
1 cucharadita de aceite de sésamo
Pimienta negra

Salsa para mojar

6 cucharadas de vinagre negro chino
2 cucharadas de salsa de soja clara
1 cucharadita de aceite de chile
1 cucharadita de jengibre en juliana muy fina


Preparación;

En un pequeño cuenco mezclar bien los ingredientes de la salsa. Reservar

Mezclar las verduras (col, setas y cebolleta) con su sazón.

Poner una sartén a calentar y saltear la mezcla, hasta que la col pierda su rigidez y gran parte de su agua. Probar y rectificar de sabor.

Hacer las gyozas es sencillo. Coger una hoja y poner encima un poco de relleno, ni mucho que la haga abrirse, ni tan poco que quede fea. Mojar los bordes y cerrarlo como una empanadilla, después hacer 3 o 4 dobleces en el borde y presionar para cerrarlo bien. Reservar y repetir con el resto.

En una sartén poner muy poco aceite e ir acomodando las empanadillas, tapar y dejar que se doren unos 3-4 minutos. Es importante que no pongamos demasiadas a la vez para que no se peguen entre si.

Destapar y añadir agua (la cantidad dependerá del tamaño de la sartén, pero no debe cubrirlas, sino mas bien que les llegue a un tercio…), subir el fuego y taparlas de nuevo. Dejarlas unos minutos hasta que el agua se halla evaporado y estén hechas.

Retirar y repetir con el resto.

Servir calientes con su salsa… y que aproveche!

“La nit de Cap d’Any del calendari lunar és certament més autèntica que la del calendari solar. A banda de I’aldarull festiu que envolta pobles i ciutats, el cel ja deixa endevinar l’arribada imminent de l’any nou. Enmig deis núvols grisos i pesants del capvespre, van apareixent tot d’esqueixos de llum, acompanyats del soroll esmorteït d’explosions llunyanes que celebren l’ascensió del déu de la Cuina.

El soroll dels petards més propers és força més ensordidor. Mentre les orelles encara xiulen, una suau olor de pólvora envaeix l’ambient. Vaig tornar a Lu, la meva vila natal, en una nit com aquestes. Tot i que en dic vila natal, la meva família més propera ja no hi viu, i per això vaig haver d’allotjar-me a casa del senyor Lu. Jo sempre l’he conegut com “l’oncle Quart”, perquè és el quart fill de la generació familiar que em precedeix. De jove, l’oncle Quart va estudiar a l’Acadèmia Imperial i es va fer un fervent seguidor del neoconfucianisme. No havia canviat gaire des que l’havia vist per última vegada: el vaig trobar només un xic més envellit, tot i que encara no s’havia deixat créixer una barba venerable.

En veure’m va fer els comentaris tradicionals, va observar que m’havia engreixat i de seguida va carregar durament contra els revolucionaris. Jo ja sabia que no es tractava d’un atac personal i que es referia a reformadors de vint anys enrere, a personatges com en Kang Youwei. No obstant això, se’m va fer difícil de mantenir-hi una conversa i al cap d’una estona em vaig trobar sol al seu estudi.

L’endemà em vaig llevar força tard. Havent dinat, em vaig dedicar a visitar parents i coneguts. El tercer dia vaig fer el mateix. Ningú no havia canviat gaire; només havien envellit una mica. Les famílies anaven enfeinades preparant la cerimònia del sacrifici d’any nou.

Es tracta de la cerimònia més important de totes les que se celebren a Lu al final de l’any. La gent dóna una benvinguda respectuosa als déus de la bona sort i els demana prosperitat per a l’any entrant. Es compra carn de porc, es maten ànecs i pollastres, i tota la carn es renta amb tanta força que els braços de les dones queden vermells, perquè hi ha dones que no es treuen els braçalets de plata ni per rentar la carn. Quan la carn ja és cuita s’hi escampen uns quants bastonets a l’atzar: és el que s’anomena l’ofrena ritual, té lloc just abans de l’alba del dia de Cap d’Any...”

Extracte del conte “El sacrifici d’any nou” del llibre “Diari d’un boig” (Barcelona, Edicions de 1984, 2007) de Lu Xun (鲁迅).

Lu Xun (1881–1936), pseudònim de Zhou Shuren, ha estat considerat pràcticament per unanimitat el pare de la literatura xinesa moderna. Escriptor prolífic, la seva obra completa omple més d’una quinzena de volums, I’extensió dels quals probablement es duplicaria o triplicaria si es traduís íntegrament a una llengua occidental. Va conrear diversos gèneres literaris (assaig, narrativa, poesia i crítica) i, a més, fou editor i traductor destacat d’obres de literatura occidental, que solia traduir a partir de versions japoneses. Tot i que es va dedicar majoritàriament a l’assaig, són les seves obres de ficció les que van marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la literatura moderna a la Xina, i les que han tingut més ressò internacional.

L’inici de la seva carrera literària és força coneguda: de jove se’n va anar a estudiar al Japó on volia aprendre les bases de la medicina occidental per, posteriorment, tornar a la Xina i col·laborar en la modernització de la ciència mèdica del país. Un cop al Japó, una diapositiva que retratava un grup de xinesos contemplant, passius i palplantats, l’execució d’un compatriota a les mans de soldats japonesos el va fer adonar que la malaltia de la societat xinesa necessitava un remei espiritual, més que no pas físic.

Aquella imatge, es diu, el va marcar profundament i Lu Xun va decidir fer un gir cap a l’humanisme, promoure un nou moviment cultural i, en definitiva, dedicar-se de ple a la literatura. Malgrat alguns fracassos inicials, els articles i els relats que, anys més tard, va publicar en diverses revistes el van convertir en un personatge cèlebre i respectat, sense deixar de ser una figura solitària, iconoclasta i esquerpa.
Tot i que l’anècdota de la diapositiva no ha estat mai verificada, el posicionament que, al capdavall, ens vol transmetre denota una preocupació majúscula per l’educació i la cultura en temps de crisi. En aquest sentit, Lu Xun va participar activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, un moviment renovador que es va estendre al llarg de la primera meitat de la dècada dels anys vint i que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.

Des del punt de vista literari, una de les principals fites del Moviment del 4 de Maig del 1919 fou l’abandonament del xinés literari clàssic (“wényán” 文言) en favor d’una llengua literària moderna (“báihuà” 白話, literalment «llengua blanca») propera a la llengua parlada i col·loquial que fos més transparent i accessible per al poble. Aquesta transició lingüística havia de contribuir al progrés cultural i espiritual cap a una Xina moderna.
Lentament i amb fortes dificultats es va acceptar aquest ideal lingüístic (no així les seves característiques) i finalment l’any 1949 amb l’arribada del partit comunista al govern i la proclamació de la República Popular de la Xina, l'esperit del “báihuà” es va convertir en la base de la llengua xinesa estàndard moderna (coneguda com “putonghua” 普通话).

En aquest temps també la figura literària i l’esperit “modernitzador” de Lu Xun es van incorporar de ple dret a la reforma nacional i a la construcció de la nova Xina.
Pd. Per cert, acabo de trobar publicat a l'interessant bloc "Paraules i mots" de la Teresa aquesta interessant entrada: Lu Xun i el valor de la literatura. Us recomano la seva lectura...
Entrades relacionades:La maresma de l'est La noia del vestit verd
La fugida del pintor Notxa

Avui us volia presentar un bloc i dues persones genials, l’Aitor i l’Iñigo de Gasteiz. Una gent compromesa, apassionada i divertida, del bo i millor del País Basc i això és dir molt...

He tingut la sort que un gran amic comú (t’estimo Markitus !!!) me’ls va presentar poques setmanes abans de començar el seu viatge en bicicleta per tota la Ruta de la Seda: una vetllada encantadora amb pa amb tomàquet, formatges, unes truites, una amanida,uns vins i unes birres, i riures i més riures... i en uns instants, ja érem al voltant d’una tauleta baixa dibuixant en un mapa acolorit rutes imaginàries (que ara ja fan realitat) i parlant de Samarcanda, dels contes sufís, del Taklamakan, de les fronteres xineses, del Colin Thubron, del metro de Tashkent, del Fernando Romero Pecourt, del cel blau, de la vida nòmada... i en acabar de l’apostasia, dels pobles desplaçats i de la política internacional...

Per tot això, ara, setmana a setmana, gaudeixo del relat de la seva ruta en bicicleta en el bloc http://www.cyclotherapy.blogspot.com/.
Us convido a compartir la seva experiència tot just ara que estan deixant enrere l’Uzbekistan, un moment ideal per conèixer de primera mà les impressions i novetats sobre Samarcanda, Tashkent o Bukhara i descobrir les seves experiències a Azerbaijan, Geòrgia, Kurdistan, Síria, Líban o Jordània.

Per cert, no puc estar-me d’incloure en aquesta entrada una imatge de la que anomenen amb bon humor “futura localització de l’ambaixada catalana a Tashkent”.
Entrades relacionades:Caravanes de paraulesNoves caravanes de paraulesQuaderns de viatgesEls secrets de la Ruta de la Seda"Basta con mirar"

La idea que imperava a l'Europa de principis del segle XV era detenir l'avenç dels otomans, i amb aquesta finalitat es considerava necessari entaular relacions amb l'imperi turcomongol d'Amir Timur (Tamerlà) que estenia les seves fronteres pels actuals Iran, Àsia Central, l’extrem de l’Índia, Síria, Anatòlia, Geòrgia, Iraq, Afganistan, Pakistan i el Xinjiang xinès. Al 1402 la derrota otomana de Cubukovasi (a prop d’Ankara) a mans de les tropes d'Amir Timur va semblar confirmar aquestes esperances.

Així, el diplomàtic Ruy González de Clavijo emprengué, entre 1403 i 1406 per ordre del rei Enric III de Castella, un llarg viatge amb l'objectiu d'estrènyer relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.

El relat d'aquesta ambaixada a la cort de Tamerlà a Samarcanda va fer néixer un text de riquíssim contingut, una joia de la literatura medieval castellana, amb el títol de "Embajada a Tamorlán".

Fa pocs dies l’Olivier Soriano, autor del bloc La Ruta de la Seda, em va alegrar la vista i els altres sentits amb un breu documental sobre aquesta història i ara us volia convidar a compartir aquesta bona estona:

Entrades relacionades:
Ambaixada a Tamerlà
El príncep astrònom de Samarcanda
Sharh-i-zinda, la tomba del Rei Vivent

En aquell temps, segons que explica una antiga llegenda xinesa, un deixeble va preguntar al profeta: «Mestre, quina diferència hi ha entre el cel i l’infern?» I el profeta va respondre:

«És molt petita, tot i que de grans conseqüències. Hi havia un munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes afamats, gairebé a punt de morir. No podien acostar-se a l’arròs, però tenien a les mans uns palets de dos i, fins i tot, tres metres de llargària. És veritat que, gràcies als palets, podien agafar l’arròs, però no aconseguien fer-se’l arribar a la boca perquè eren massa llargs. D‘aquesta manera, afamats i moribunds, junts però solitaris, estaven patint una fam eterna davant d’una abundància inesgotable. I això és l’infern.

També hi havia un altre munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes, afamats però plens de vitalitat. No podien apropar-s’hi però tenien a les mans palets de dos i tres metres de llargària. Arribaven a l‘arròs però no aconseguien fer-se‘l arribar a la pròpia boca perquè els palets eren massa llargs. Però amb els seus palets llargs, en lloc de dirigir-los a la pròpia boca, es peixien l’arròs els uns als altres. I així esmorteïen la fam insaciable en una gran comunió fraterna, junts i solidaris; gaudint a mans plenes dels homes i de les coses, amb el Tao. I així era el cel. »

Anònim

Unes noves caravanes de paraules comencen amb el nou any i us presento algunes novetats i algunes alegries (tanmateix, les novetats també son alegres) que fan referència a aquest bloc.

La primera novetat té relació amb la proposta, acceptada amablement, que vaig fer fa unes setmanes a la “Revista Seda de Estudios Asiáticos” per tal de poder publicar alguns dels seus articles traduïts al català.

Aprofitant aquest suport us la volia presentar: La revista va néixer l’octubre de l’any 2006 a l’Argentina i el seu descobriment a la xarxa internauta és una petita joia per tots els amants i curiosos d’Àsia. Amb cada número, mensual o bimensual, fan bullir una poció màgica que ens alimenta d’història, cultura, literatura, tradicions i espiritualitat. Tant el seu director, Damián Blas, com els equips de redacció i disseny i els col·laboradors com en Martín Lo Coco, en Darío Seb, na Irene Lo Coco, na Candelaria Quesada, en Jeremías Lynch i d’altres, dediquen inspiracions literàries, reflexions i il·lusions per fer una revista molt interessant i de gran qualitat la lectura de la qual voldria compartir amb tots vosaltres.

Així a partir de març començaré a publicar periòdicament alguns dels seus articles i, en concret, el primer serà “La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina” d’Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista.

La segona novetat, fa referència amb un bloc del qual ja us vaig parlar fa mesos: “Turkestania Club”, un dels millors espais que es poden trobar dedicat a les músiques d’Àsia Central on amb cada nova entrada se’ns presenten grups i cantants uigurs, uzbeks, afgans o kirguís tant de música tradicional com moderna. Seguint el model anterior, li he proposat a l’Oscar Carrasco -el seu apassionat autor, a més d’un actiu blocaire peruà com podeu comprovar amb la lectura dels seus altres blocs: La Plazuela o Lengua de Oc- poder publicar traduïdes al català algunes de les seves entrades, cosa que ha acceptat amablement.

A partir del mes d’abril, iniciarem aquesta col.laboració amb l’article dedicat a “Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang” publicat el mes de febrer de l’any passat i, de moment, us deixo amb un vídeo de la cançó Abide del músic esmentat.

I de les alegries, encara que amb una mica de retard, vull agrair el premi “Blog Dorado” que el mes de desembre passat em va atorgar una de les blocaires que llegeixo habitualment i que em fa gaudir de grans estones, Mar Romera i el seu bloc “Mar Nahar. La búsqueda constante de la esencia”. En aquest espai he descobert la Deessa de l’amor Inanna, he tastat la millor adafina i m’he adormit amb els bons pensaments, les bones paraules i els bons fets del zoroastrisme... us el recomano de tot cor...

Continuant amb les celebracions, volia compartir una bona notícia, la Núria Borràs, - coautora amb en Lluís Bono de la web viatgera Més enllà, on es poden trobar informacions, consells, anècdotes i bons relats sobre les seves experiències al Nepal, Xina, Marroc, Turquia, Vietnam, Sikkim o Nyanmar-, ha publicat un interessant article "La generosidad de los kirguises" a la revista Altaïr. Podeu gaudir de la seva lectura així com del relat del viatge pel Kirguizistan i la Xina al seu vital i apassionat bloc “Pels camins del món”.

I per acabar, El Blocs dels Viatges celebra el seu relat número 505 i com en anteriors ocasions hi ha una sorpresa... espero que us agradi...
Entrades relacionades:Caravanes de paraules

Després de gaudir el dia de la inauguració, el passat dimarts 17, de les imatges de la Ruta de la Seda, del descobriment arqueològic del mausoleu del primer emperador de Xina Qin Shi Huangdi i el seu exèrcit de guerrers de terracota, conèixer una mica més l'Uzbekistan de la mà d'en Behzod Sultanov i l'Olivier Soriano, gaudir de la gastronomia kirguís gràcies a l’Asyl Ryskulova i compartir amb més de vuitanta persones aquest esdeveniment, us volíem convidar a la segona activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Demà divendres 20 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El Silenci (Sokout)” (76 minuts), 1998.Iran – Tadjikistan – França / Direcció i guió: Mohsen Makhmalbaf. Premi CinemAvvenire, menció especial Sergio Trasatti i medalla d’or de la Presidència del Senat Italià en el Festival de Venècia 1998.

El Jorshid, un infant de deu anys, viu en una població del Tadjikistan en companyia de la seva mare. És cec, els seus cabells són rossos i per poder ajudar la precària economia familiar és afinador d’instruments musicals. La Nadereh, la petita protegida del luthier amb qui treballa, l'acompanya cada dia. El seu rostre és d'innocent bellesa, té llargues trenes negres que arriben fins a la terra, un vestit de vius colors i porta pètals de flor com a ornament a les ungles. Els ulls de la Nadereh van mostrant l'esdevenir de cada dia: és la seva mirada. Gràcies a la seva companyia, als sorolls de la ciutat i a la música que l'envolta el Jorshid va descobrint els secrets de la vida...



Un cop finalitzada aquesta sessió de cinema, en Xavier Tarafa, autor dels blocs TransTadji (relat de la seva ruta en bicicleta per la Pamir Highway) i Els viatges del Xavi, ens descobrirà la vida a les muntanyes del Pamir, el sostre del món, al Tadjikistan.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest divendres...

Entrades relacionades:
Pamir: Un tímid somriurePamir: La mirada riallera de Garm ChashmaLa Pamir Highway, el camí del sostre del mónEls secrets de la Ruta de la SedaMirades de la Ruta de la Seda

Després de gaudir del segon dia del cicle amb els colors i la música del Tadjikistan, descobrir el sostre del món a cavall d'una bicicleta, gaudir d'anècdotes i experiències sobre el Pamir amb en Xavi Tarafa i compartir amb més de trenta persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la tercera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Dimarts 24 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El camino a casa (Wo de fu qin mu qin / 我的父親母親)” (95 minuts), 1999. Xina / Direcció: Zhang Yimou / Premiada amb l’Ós de plata i el Premi del jurat del Festival de Berlín 1999.

Avui podem gaudir d'una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic: "El camino a casa" de Zhang Yimou.

L’inici de la història, filmada en blanc i negre, comença amb l'arribada a una allunyada zona rural del nord de la Xina de Luo Yusheng que un dia va marxar a estudiar i treballar a la gran ciutat i que des d’aleshores no havia trobat el moment ni el temps per visitar els seus pares. Ara , finalment, torna al seu poble per assistir al funeral del seu pare, el mestre.

La seva mare insisteix que el funeral se celebri de manera tradicional, malgrat que els temps han canviat. Yusheng, davant la intransigència de la seva mare, rememora el prometatge dels seus pares seguint les històries que li van explicar quan era petit. El nucli fonamental de la pel·lícula, filmat en color, comença quan el seu pare, Changyu, va arribar al poble com a nou mestre i de seguida es va enamorar de Zhao Di. Recordar la història d’amor de la seva mare i del seu pare, ensenya a estimar, a mirar, a contemplar, a respirar, a caminar, a mirar la naturalesa i a buscar el ritme suau de la vida.

Podeu conèixer una mica més la pel.licula gràcies a en Dani Coll (Sense Presses), en Paco Vilallonga (Cinema Truffaut) o l'Adrián Massanet (ExtraCine).




Un cop finalitzada aquesta sessió de cinema, en Kim Herrero, que durant tot l'any 2007 va viatjar per la Ruta de la Seda des d'Istanbul fins a Xi'an, els extrems històrics d'aquesta mítica ruta, ens mostrarà el rostre més humà de les regions i els països visitats...

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest dimarts...

Entrades relacionades:
La maresma de l'est
Els quatre dracs
Els secrets de la Ruta de la Seda
El Silenci (Sokout)
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar

Després de gaudir ahir amb la calidesa de la mirada de Zhang Ziyi, la narració de Sun Hong-Lei, els paisatges del nord de la Xina, les aventures i desventures d'en Kim Herrero per la Ruta de la Seda, les seves impactants imatges de Mongòlia, Àsia Central, Tibet o Nepal i compartir amb una trentena de persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la quarta i darrera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Divendres 27 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003. Alemanya – Mongòlia / Direcció: Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

En el desert del Gobi (entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. A l'inici de "La historia del camello que llora", un vell mongol explica una llegenda: un cérvol va demanar les banyes a un camell bonhomiós per assistir a una festa i, des d'aleshores, els camells ploren la pèrdua de la seva cornamenta, mai més retornada.

Aquesta llegenda és la benvinguda a un meravellós documental que mostra la vida d'una comunitat nòmada i la seva relació amb els camells, de qui extreuen llana, llet i altres productes que permeten la seva subsistència. Per això, és un fet dramàtic per aquesta comunitat que una camella rebutgi el seu fill acabat de néixer i que no vulgui alletar-lo. Tanmateix, aquesta cultura mil·lenària ofereix una sorprenent solució a aquesta situació...

Per saber més sobre la pel·lícula podeu llegir la crònica d'en Jaume Cela a Senderi, la de José Manuel García a La Ciencia en el Cine o a la publicació CHC.


En finalitzar la sessió de cinema tindrà lloc la projecció de fotografies i la xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també, autora de Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta durant l'any 2007 per l’hospitalitat del Kirguizistan, pels basars de la província xinesa d'ètnia uigur Xinjiang i per l'ànima mil·lenària de la Xina.

I per acabar el primer cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat amb te i pastes dolces de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’Àsia Central.
Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest divendres...

Entrades relacionades:
El Silenci (Sokout)
我的父親母親 (El camino a casa)
Els secrets de la Ruta de la Seda
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar

Un grup d’enamorats del món que ens agrada viatjar, conèixer i compartir ens hem unit en el projecte "Coneguem el món" per organitzar cada primer divendres de mes una xerrada al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona.
Comencem el proper divendres 8 de maig a les 19h. amb la xerrada “Descobreix el Kirguizistan”, una aproximació a la cultura, la història, les tradicions i els indrets més destacats d’aquest país de l’Àsia Central, a càrrec d’Asyl Ryskulova, de nacionalitat kirguís i una enamorada de la seva cultura i tradicions, i jo mateix, l’Eduard Balsebre, president de l’associació Amu Daria dedicada a la promoció cultural de la Ruta de la Seda.
Aquesta xerrada estarà acompanyada des del dia 4 i fins el 10 de maig de l'exposició "Mirades de la Ruta de la Seda" i el mateix dia de l'acte hi haurà un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan. Us esperem a totes i a tots...

De moment, i per obrir boca, us convidem a descobrir les imatges de diferents viatgers que han gaudit de l'hospitalitat kirguís i de la bellesa dels paisatges: Lluís Bono, co-autor de la web "Més Enllà", Yann Arthus-Bertrand, Miguel Ordoñez, Jean Rousset o Aki Hito.
I també us recomano la lectura d'algunes entrades sobre el Kirguizistan publicades en aquest mateix bloc com: Manas, l'èpica d'un poble, Osh: L'obertura Larsen, Una nit a Tash Rabat, La música celestial: Tengir-Too o Osh Bazaar a Bishkek. I si voleu saber més d'aquest país podeu trobar força informació en els enllaços del web Coneguem el Món.

Com us comentavem fa ara poc menys d'un mes un grup d’enamorats del món que ens agrada viatjar, conèixer i compartir ens hem unit en el projecte "Coneguem el món" per organitzar cada primer divendres de mes una xerrada al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona.
La segona xerrada arriba el proper divendres 5 de juny a les 19h. amb el títol: "Descobreix Mongòlia" una aproximació a la cultura, la història, les tradicions i els indrets més destacats del bressol de l’imperi més gran de l’antiguitat a càrrec d'en Xavi Tarafa, amant dels viatges, l’esport i l’aventura, que durant dos mesos va recórrer aquest extens país en bicicleta, de na Undarmaa Bayanbat, vicepresidenta de l’Associació de Mongòlia a Barcelona, i d'en Baadai, tots dos uns grans amants i difusors del seu país i la seva cultura.
Aquesta xerrada estarà acompanyada a partir del dimarts 2 de juny d'una exposició de fotografies i quadres de Mongòlia en el primer pis de la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra, i el mateix dia de l'acte hi haurà un petit refrigeri amb productes de Mongòlia. Us esperem a totes i a tots...

El Perú no se vende, pero su presidente Alan García parece que prefiere llenarse los bolsillos a negociar su intención de entregar las tierras de su gente, las tierras más ricas del país, la tierra madre de sus pueblos indígenas, a transnacionales extranjeras para la extracción de sus recursos naturales.
Prefiere matar que negociar la entrega de unas tierras sobre las que no tiene derecho (salvo consulta a las comunidades indígenas, las verdaderas dueñas de la tierra), unas tierras que según el Convenio 169 de la Organización Internacional del Trabajo y la Declaración de los Derechos de los Pueblos Indígenas de la ONU tienen garantizadas estos pueblos como de propiedad colectiva.
Al gobierno peruano nada le importó que sus nuevas leyes hayan sido declaradas inconstitucionales o que violen los derechos de los pueblos indígenas, porque esta gente no son “ciudadanos de primera“(en palabras del señor presidente del Perú, Alan García). Son violentos, animales, asesinos despiadados… o son gente que vive de lo que caza, de lo que da la tierra, que están dispuestos a morir (o matar), para defender lo suyo, a los suyos.

Hace casi 2 meses, el 15 de Abril de 2009, entré al Perú procedente de Ecuador. En la zona norte me fue imposible llegar a Yurimaguas para remontar el amazonas dirección a Iquitos. Las movilizaciones estaban empezando, esta gente comenzaba a luchar contra unos decretos que consideraban injustos. Y hace 7 días, el 5 de Junio de 2009 la selva se llenaba de sangre.
Ante los oídos sordos del gobierno los pueblos indígenas continuaron las protestas y este gobierno que no escucha decidió callar esos gritos con represión.
Las cifras son confusas, se habla de 25 policías muertos y “algunos” indígenas… “algunos” que oscilan entre los 10 que afirma el gobierno peruano en boca de su ministra del interior (Mercedes Cabanillas) o los 300 de los que informan algunas organizaciones no gubernamentales.
Mientras el presidente Alan García hace gala de una insensibilidad total y un maniqueísmo difícil de creer ante una situación así (ver vídeo del ministerio del interior), la situación sigue sin solucionarse y en el congreso peruano sus políticos se dedican a insultarse, es vergonzoso poner la televisión y escuchar sus mentiras, sus insultos, su poca vergüenza para hablar como hablan en una situación como esta.
En la calle se escuchan comentarios increíbles, se dice que la policía esta quemando los cadáveres de los indígenas o lanzándolos a los ríos. Al no estar censados muchos de ellos, es fácil deshacerse de esos cadáveres sin dejar pruebas.

Perú esta viviendo una de las situaciones más duras de la última década. En mi viaje por este país no he parado de ver el descontento de la gente ante la política de este señor que se cree el dueño del país. Lo vi en los paros indígenas en la selva norte, en los cortes de carretera cercanos a Machupichu por la privatización de los sistemas de agua, los paros de los trabajadores del sector turístico por la liberalización del sector, los cortes y manifestaciones en Cuzco y alrededores por conceder una nueva licencia de explotación a empresas chilenas para la gestión de los trenes que llevan a Machupichu… y así podría seguir hasta mañana.

Pero esta vez también, para que en los medios internacionales aparezca algo sobre estos países debe haber sangre, y la hubo, en esa jornada trágica del 5 de Junio.
Alan García habla y habla, afirma que esto ha sido orquestado desde fuera (Venezuela?, Bolivia?, Nicaragua?, Bin Laden?, Obama?), que los indígenas están locos, que están masacrando a la policía, que los culpables son los lideres de estas comunidades por llamar a la violencia, o el partido opositor (PNP)… siguiendo al pie de la letra aquella frase del ministro de propaganda de Hitler, Joseph Goebbels: “Una mentira repetida mil veces se convierte en una realidad“.

Espero que el pueblo peruano sea lo suficientemente listo para no creer a este hombre, aunque ya les engaño entre el 85 y el 90 provocando la mayor crisis económica de la historia reciente del Perú y exiliándose posteriormente al país de su amigo Uribe. Un hombre sin ideologia que en todos sus mandatos se ha dedicado a acercarse al Sol que más caliente, o mejor dicho, al Dolar que más caliente. (el Sol es la moneda en el Perú)
Espero que el pueblo peruano aparte ese clasismo racista, que ataca una gran parte de su burguesía y su clase media, para ponerse al lado de sus hermanos, los pueblos indígenas, los que habitan el territorio mas extenso de su país, los que lo cuidan, los que aman y protegen este 60% del Perú, esta madre tierra que no solo es la madre de los peruanos, esta Pachamama que es la madre de todos nosotros, nuestra criadora y por supuesto, nuestros pulmones, porque la explotación de los hidrocarburos por transnacionales en el amazonas es algo que tarde o temprano nos acabará afectando a todos.
Los medios de comunicación españoles creo que no piensan lo mismo viendo la poca cobertura que han dado a la noticia. Pero podemos encontrar algunos artículos interesantes para saber un poco más de la situación:

En El Mundo: Los perros del hortelano muerden a Alan García y en el blog de Yasmina Jiménez en el mismo periódico: Alan García tira la piedra y esconde la mano.

En El País no se enteran de mucho y se limitan a las noticias de agencia, no se si citarles a ellos o a EFE: Perú suspende la ley que motivó los disturbios en los que murieron 34 personas.

Los que mejor informan sobre el tema son la gente de Kaosenlared.net: Masacre en Amazonía: ¿Quien es el salvaje en la selva peruana?.
Debajo del artículo puedes encontrar otras noticias relacionadas sobre el tema.

Yo desde acá apoyo la lucha del pueblo indígena, siempre sin violencia, pero con su derecho a defenderse ante la violencia ejercida por el estado, y animo a la gente del Perú a apoyar en esta lucha a sus hermanos indígenas dejando a un lado las diferencias porque parafraseando a Brech: Primero se llevaron a los indígenas… no esperes a darte cuenta de que te llevan a ti cuando sea tarde.

La selva no se vende, la selva se defiende.

Por los problemas que tengo con el SPAM no estan habilitados los comentarios, pero puedes mandarme un e-mail a pak[arroba]pakgoesto[punto]com, y los publicaré a continuación de este post. No habrá ningún tipo de censura.

Hola a tod@s,

Desde hace ya un tiempo el blog se estaba volviendo inmanejable.

Son ya casi 200 entradas, entre ellas mas de 40 recetas, y cada vez se va haciendo mas difícil encontrar lo que se desea.

Así que os ofrezco esta pequeña herramienta, un listado por meses de todo lo que ha ido apareciendo en los Cuadernos. De enero de 2008 a mayo de 2009. Clikando en la cita accedereis a la entrada correspondiente.

A partir de ahora tendréis el link en un apartado propio a vuestra derecha, para que podáis consultarlo cuando deseéis.

Y en breve os ofreceré otra lista por temas.

Un abrazo y espero que os sea útil,

Alex


ENERO 08

- Perdido (encontrado) en Asia (Varios)
- Cuadernos de Cocina Oriental (Varios)
- La cocina de Sri Lanka I (Sri Lanka)
- Pequeños consejos antes de comenzar a cocinar (Consejos Culinarios)
- Salsa de curry básica (Recetas – India)
- Aloo Murgh (Curry de pollo con patatas) (Recetas – India)


FEBRERO 08

- Comprar ingredientes asiáticos (Consejos Culinarios)
- Curry temperado de gambas (Recetas – Sri Lanka)
- Desde Lima (Viajes)
- Fotos (Varios)
- Sopa de noodles casera (Recetas)
- Las grandes cocinas de Asia I
- Tres Puntas (Viajes)
- Chifa; la cocina chino-peruana (Cocina Chino-Peruana)
- Arroz Chaufa de pollo (Recetas - Cocina Chino-Peruana)


MARZO 08

- Ha Kao de Camarones (Recetas - Cocina Chino-Peruana)
- 15 días en el valle del Satluj
- Chappattis (Recetas – India)
- La cocina de Manjula (Recomendaciones)
- Curry Puff (Recetas – Singapur)


ABRIL 08

- Khadai chhole o los garbanzos y yo (Recetas – India)
- Cocer arroz “a la asiática” (Recetas)
- Mañana de domingo buscando momos (Varios)
- Brinjal Moju (Encurtido de berenjenas) (Recetas – Sri Lanka)
- La cúrcuma, medicina y especia (Medicina-Cocina)
- Panes de la India (India)
- Tom Yam vegetal (Recetas – Tailandia)
- Curry, historia de una invención (Curry around the world)
- Curry around the world
- Curry rojo de pollo y brotes de bambú (Recetas – Tailandia)


MAYO 08

- Cocinar con hojas de plátano (Consejos culinarios)
- Kadawi (Gambas marinadas en hoja de plátano) (Recetas – Sri Lanka)
- Into the wild (Viajes)
- Sri Lanka news (Viajes)
- Polvo de curry srilankés y algún consejo (Recetas – Sri Lanka)
- Ha Noi (Viajes)
- Pho Bo (Sopa de noodles y ternera vietnamita (Recetas – Vietnam)
- Guru Masala sorprendido por la prensa en Ha Noi (Varios)
- De Ha Noi a Kerala (Viajes)
- Sambar (Guiso de vegetales surindio) (Recetas – India)
- Réquiem por la cocina de Goa (India)
- Kochi (Viajes)


JUNIO 08

- Curry japonés, historia de una decepción (Japón)
- Cangrejo a la pimienta (Recetas – Singapur)
- Rice & Curry (Sri Lanka)
- La costa sur (Viajes)
- Pol Sambol (Sambol de coco) (Recetas – Sri Lanka)
- Que buen atún hay en Colombo (Viajes)
- Dos aperitivos de Colombo (Sri Lanka)
- Ternera salteada con salsa de ostras (Recetas – Tailandia)
- El Lamprais (Sri Lanka – Platos típicos)
- Ida y vuelta (Viajes)


JULIO 08

- Dal Temperado (Recetas – Sri Lanka)
- Hacia Asia Central (Viajes)
- Comida callejera en el viejo Ha Noi (Vietnam)
- De Estambul a Almaty (Viajes)
- Kyrgizstan y Alosha (Viajes)
- La hospitalidad de los nómadas (Viajes - Kyrgizstán)
- Noodles a la hainanesa (Recetas – China)


AGOSTO 08

- Plov (Platos típicos – Kyrgizstán)
- Volando voy, volando vengo (Viajes)
- Berenjenas al estilo de Szechuan (Recetas – China – Singapur)
- Entre los Montagnards (Viajes)
- Curry de pollo camboyano (Recetas – Camboya)
- Un momento mágico (Viajes)
- Banh Xeo, los creppes de Saigón (Platos típicos – Vietnam)
- Setas con salsa de ostras (Recetas – Vietnam)


SEPTIEMBRE 08

- Banh My, el bocadillo vietnamita (Platos típicos – Vietnam)
- Saigón (Viajes)
- Delicatessen vietnamitas (Vietnam)
- Las Samsas (Platos típicos – Kyrgizstán)
- Little India en Madrid (Asia fuera de Asia)
- Curry blanco de calabaza (Recetas – Sri Lanka)
- Gratitud (Viajes)
- Cosas que comeré en Nepal (Nepal)
- Cha Ca (Platos típicos – Vietnam)


OCTUBRE 08

- Biriani (Platos típicos – India)
- Hacia el Annapurna Sur (Viajes)
- Hace un día de p… M… (Viajes)
- Dal, Baat, Tarkari, la comida diaria de Nepal (Platos típicos – Nepal)
- Bhutan existe! (Bhutan)
- Curry de patatas nepalí (Recetas – Nepal)
- Dorada en hoja de plátano (Recetas – Vietnam)


NOVIEMBRE 08

- Feliz Tihar – Deepawali (Varios)
- Cosas nuevas en el blog (Varios)
- Las manos de María (Cursos de cocina – India)
- Camarao Cafreal (Recetas – Goa – India)
- Kummys (Platos típicos – Kyrgizstán)
- Un restaurante Padang (Indonesia)
- Nosotros alimentamos el mundo (Conciencia – Varios)
- Mie Goreng (Recetas – Indonesia)
- Debe ser media tarde en Colombo (Varios)
- Curry rojo de maíz y setas (Recetas – Tailandia)
- Curry de cabeza de pescado, autentica comida singapureña (Platos típicos – Singapur)
- Bakwan Kepiting (Sopa de albóndigas de cangrejo) (Recetas – Singapur)


DICIEMBRE 08

- La cocina Newar (Nepal)
- Especialidades de Hoian (Platos típicos – Vietnam)
- El orden de las guindillas (Indonesia)
- La dieta de las montañas, comiendo en los Annapurnas (Nepal)
- Shao Mai (Bocaditos de cerdo y cangrejo ) (Recetas – China)
- Un puesto de Shate (Platos típicos – Indonesia)
- Aloo Pharata (Pan relleno de patata picante (Recetas – India)
- Cocinar con leche de coco (Consejos culinarios)
- Gyakok, la fondue tibetana (Platos típicos – Tibet)
- Navidad del 2005 (Viajes)
- Sopa asiática para sobrevivir a una cena de empresa (Recetas)
- En su recuerdo (Varios)


ENERO 09

- Desde el Ártico (Viajes)
- Un puesto callejero de Ha Noi (Vietnam)
- 1 año (Varios)
- 5 recetas (Varios)
- Momos (Recetas – Tibet)
- Gusanos en el Rinjani (Viajes – Indonesia)
- Tom Yam Kum (Platos típicos – Recetas – Tailandia)
- Comiendo en los trenes de Sri Lanka (Viajes – Sri Lanka)
- Curry de pollo srilankés (Recetas – Sri Lanka)
- Lo que sabemos (Conciencia – Varios)
- Sadhya, comer en una hoja de plátano (India)
- Nasi Goreng (Arroz frito indonesio) (Recetas – Indonesia)


FEBRERO 09

- Otra Bintang? (Bebidas típicas – Indonesia)
- El curry Thai (Platos típicos – Tailandia)
- Pasta de curry verde (Recetas – Tailandia)
- Curry verde de gambas (Recetas – Tailandia)
- Dal, la comida de los pobres (Platos típicos – India)
- Pappadams, galletas de esperanza (Platos típicos – India)
- E-mail (Varios)
- Chutney de menta y cilantro (Recetas – India)
- Channa Dal Masala (Guiso de lentejas) (Recetas – India)
- Los martes al sol (Varios)
- Una tarde en China Beach (Viajes – Vietnam)
- Sel Roti, las rosquillas nepalíes (Platos típicos – Nepal)
- Sukutti Massu, carne seca del Himalaya (Platos típicos – Nepal)
- Pakoras (Buñuelos vegetales) (Recetas – Nepal)


MARZO 09

- Juntemos las manos (Conciencia)
- San Bei Ji (Pollo 3 tazas) (Recetas – Taiwán)
- Samosas de panner y espinacas (Recetas – India)
- Rascar un coco (Utensilos)
- Un Bhoddisatva (Varios)
- Singapur, la Meca de la cocina asiática (Singapur)
- Un menú srilankés (Sri Lanka)
- Pad Thai (Tallarines salteados thais) (Recetas – Platos típicos – Tailandia)
- Guru Masala vuelve a la carretera (Viajes)


ABRIL 09

- Desde Penang (Viajes)
- Aquí en Georgetown (Viajes)
- Insomnio, domingo y dim sum (Malasia)
- Kuala Lumpur, autopista o ciudad (Viajes)
- Nasi Lemak, el desayuno de Malasia (Platos típicos – Malasia)
- Chicken Rice (Platos típicos – Malasia)
- Los videos de Guru Masala (Videos – Varios)
- Entre Kristang (Viajes – Malsia)
- Hay un hombre en… (Viajes)
- Banana leaf restaurant (Singapur)
- Char siew wantan mee y un cafetito con hielo (Malasia)
- Lost in translation (Viajes – Tailandia)
- Comenzó el monzón (Viajes)


MAYO 09

- Viajar (Viajes)
- El bocadillo camboyano (Platos típicos – Camboya)
- La pimienta de Kampot (Ingredientes – Camboya)
- Objetivo Birmania (Viajes)
- Myanmar en pony express (Viajes)
- Khao Pad (Arroz frito tailandés) (Recetas – Tailandia)
- Humildemente (Varios)

Hace exactamente 4 meses desde que escribí en el blog por última vez. No escribo hoy por honrar este aniversario, escribo por honrar otro que, para mi, es un poco más importante.
Ayer 7 de Junio cumplí 30 años.
Mucho ha llovido desde que hace un año escribía en Bali para felicitarme a mi mismo la llegada de los 29. Esta vez lo he recibido en el Perú, concretamente en Arequipa.
Este ha sido de nuevo un cumpleaños especial, es el segundo que paso en este viaje, es el paso a los 30, esa edad “critica” en la que parece que al fin nos hemos hecho mayores (o no) y este cumpleaños es también el principio del fin de esta aventura.
Dentro de exactamente 2 semanas estaré aterrizando en Bajaras para volver a Hortaleza, a ver a la familia, a los amigos y sentir como es la vuelta al “hogar“… aunque después de casi año y medio de viaje me he dado cuenta que “hogar” es cualquier lugar en el que te sientas agusto.

Tengo mucho que explicar. Ahora no se ni a quien escribo, no se si después de tanto tiempo alguien seguirá leyendo esto, pero quiero contar las razones de este parón.
A parte del tiempo, que escasea cuando conoces gente maravillosa o lugares increíbles, la pereza va haciendo mella a medida que el viaje avanza. Cada vez cuesta mas meterse entre 4 paredes para conectarse a internet. Si tuviese que empezar de nuevo este viaje y quisiese llevar el blog al día no dudaría haber partido con un portátil. Hubiese ayudado bastante a procesar las fotos, escribir en los largos viajes en autobús, avión, barco o tren, o en las noches solitarias dentro una habitación de hotel.

Por otro lado, una de las razones principales de que la desidia se comiese el blog ha sido la increíble cantidad de correo basura que reciben los comentarios (SPAM). Supongo que cuantas mas visitas y en mas sitios apareces mas fácil les resulta a estos “cabrones” encontrarte. Yo sin un ordenador propio, con los ordenadores de los locutorios carentes de software y lentos hasta el aburrimiento, no he sido capaz de solucionar este problema. Tal vez los numeritos que ingresas antes de un comentario en otros blog me hubiesen ayudado, pero no he conseguido hacerlo.
Cada día perdía entre media y una hora en dejar limpio el blog, hasta que dejé de hacerlo. Como podéis ver en el post anterior hay más de 10.000 comentarios, algo que, a su vez, me iba generando un trafico web que podía suponerme gasto de dinero. Por eso he decidido quitar la posibilidad de hacer comentarios en algunos post.
Para este post los dejare abiertos durante unos días y cuando empiecen a atacar tendré que quitar la posibilidad de comentar.

También quiero explicar que la idea es terminar este proyecto que tanto me ilusionó en su momento. A la vuelta quiero explicar, como si aun siguiese de viaje, como ha sido la aventura en América Latina. Tal vez se convierta en un relato en pasado, en una narración de recuerdos, pero siempre fue un poco así, como todos los blogs.
Hay mucho escrito en papel, hay muchas historias que contar, aventuras que narrar, lugares que describir, gente de la que hablar y muchisimas fotos que mostrar.
Y esta vez prometo terminar lo que empecé, y hablo del blog, porque el final del viaje si es seguro. El día 14 vuelo desde Lima a Nueva York para pasar una semana entre esta ciudad y Montreal en la parte francesa de Canadá (Quebec). Y el 21 salgo de NY hacia Dublín, unas horitas allá y el “ansiado” regreso. Entrecomillo la palabra “ansiado” porque por una lado tengo muchisimas ganas de ver a mucha gente allá (mis padres sobre todo), de averiguar todo lo que ha cambiado en este año y disfrutar de aquello como continuación de mi viaje… pero por otro lado… ¡¡¡OJALA ESTO NO ACABASE NUNCA!!!.

Escribir el blog y seleccionar fotos me ayudará a seguir viajando, a rememorar los recuerdos y retroceder en el tiempo como si tuviese en mi poder la maquina de H. G. Wells… seguro que es una buena ayuda para el palo que supondrá la vuelta al mundo real. Por tanto, aquí y ahora os invito a que sigáis viajando conmigo, porque ahora yo voy a empezar a viajar como vosotros, a través del blog.

Y como no, acabo este post como lo acabe hace un año desde Bali, nada cambia, todo se repite, solo que ahora tengo un poco mas de peso en la mochila de las experiencias:

FELIZ CUMPLEAÑOS PAK!!!!!!!!!!!!!

p.d.: y quiero aprovechar para dar las gracias a Regina y David, con quien pasé mi cumpleaños y quienes lo hicieron mucho más especial si cabe. ¡¡¡¡Sois la ostia!!!!