Molts diuen que l’essència
de Bali és a Ubud. També és cert que el visitant que cerca tranquil·litat, a
Ubud la troba. Ubud és el lloc indicat per observar la vida rural balinesa, i
per fruir de les danses i del teatre tradicional d’ombres. Ubud és el bressol
artístic i l’ànima cultural de Bali.

M’allotjo en un lloc
apartat del nucli urbà, en un indret solitari i frondós. Un rierol corre per
sota mateix del meu bungalou, per la fondalada invisible d’un barranc embrossat
de falgueres gegants i d’esbarzers. És una ferida cicatritzada per la verdor de la selva;
parteix en dos un espesseït bosquetó que es mor allí on comencen els
esplendorosos camps d’arròs. Entre els veïns que em visiten s’hi compten nombroses
tórtores, acolorits blauets, boniques papallones i àgils esquirols capaços de
salvar d’un salt distàncies de tres metres.

A part d’un servidor, a la
meva cambra hi fan vida altres hostes. Em refereixo a uns rèptils semblants a
les sargantanes, però més grans. D’aquests animals aquí en diuen tókey. Els tókey són llangardaixos
d’hàbits nocturns de més o menys un pam de llargada. S’alimenten d’insectes. Els
inofensius i benefactors dragons, portadors de bona sort, m’acompanyen totes les
nits amb els seus raucs intermitents. Una altra cosa ja no tan agradable d’aquestes
bèsties són els abundosos excrements que produeixen. S’escampen sense moderació
per sobre el llit i pel terra enrajolat de l’estança. Sort en tinc d’una legió
infatigable de formigues gegants. S’organitzen en fileres i patrullen per la
cambra fins retirar quasi del tot la porqueria.

El meu amic balinès Gusti
em ve a trobar. Pujo a la moto i em porta a casa seva, al vilatge de Blahbatúh.
Trobem la seva mare asseguda a l’ombra d’un rafal tot espellofant arròs. De
seguida em serveixen cafè del país en un got de vidre i, posats en un platet,
una muntanya de pastissets de coloraines. Seiem a recer del balé gedong o pavelló principal de l’habitatge.
El balé gedong és una nau oberta per un costat; en l’oposat hi ha una
cambra privada amb porta i finestres de fusta d’alta qualitat. Els batents
cisellats els van decorar amb motius florals, animals mitològics i alguna
esvàstica, el símbol hindú de la bona sort.

Al cap d’una estona apareix
la germana d’en Gusti i tres nenes més abillades amb la roba tradicional
balinesa. M’obsequien amb una dansa de benvinguda. Durant el ball llancen una
pluja d’olorosos pètals. A l’hora d’acomiadar-me de la família, la mare del meu
amic m’ofereix una bossa plena de taronges i pomes petites collides de l’hort.

No gaire lluny de la casa
d’en Gusti, a tocar d’uns bancals d’arròs, hi ha un cobert fet amb troncs de
bambú i teulada de palla. Sota el sostre hi pengen fileres de fulles trenades
de palmera, entre flors de frangipaners,
hibiscos i buguenvíl·lees. Una plataforma alçada a un metre de terra fa
d’escenari. Darrere l’escenari uns nens observen com nenes de la seva edat,
entre set i nou anys, es preparen per ballar. Les ajuden a vestir-se les seves germanes
grans o les mares. Un jove assegut a terra es maquilla amb traça. En acabar de
pintar-se la cara es guarneix amb un munt de peces de roba sobreposades fins a
completar l’espectacular vestit requerit per ballar la dansa del guerrer, o Baris. A l’esquena s’hi ha penjat el kris,
o punyal cerimonial. Els ballarins i ballarines esperen la presència d’un grup
de turistes. Quan algú avisa que s’acosten, els nens van a rebre’ls en
processó. La desfilada la presideixen dos nois portant sengles ombrel·les
vermelles amb pinzellades de daurats lluents, rematades amb unes borles
grogues. Els segueixen una filera de nenes portant torres de fruita al cap i
paneres vegetals curulles de flors. L’orquestra del vilatge o gamelan tanca la comitiva tocant a tot
ritme xilòfons i gongs.

Amb els espectadors acomodats
davant l’escenari, asseguts en amples butaques de bambú, comença l’espectacle. Pollastres
i petites gallines seguides d’alterats pollets, es passegen a pleret per
entremig dels músics i les cames dels artistes.

Un grup de nenes balla el Pendet, la dansa de benvinguda. A
continuació, apareix el noi que ballarà el Baris. Ho fa tan bé que el
públic es queda bocabadat. El xicot no s’esperava l’allau d’aplaudiments amb
que l’obsequien els turistes. Sorprès per l’entusiasme que demostren, aclaparat
per la seva timidesa, reacciona fugint corrents d’escena. Ara surt una noia a
ballar un fragment de la dansa Legong.
El Legong és el contrapunt al Baris. Tot el que té d’energia la
dansa del guerrer, el Legong ho té de delicadesa. Al final de
l’exhibició apareix en Ketut, l’amo de l’escola de ball. Interpreta el Kebyar trompong, una dansa complexa que
es balla amb un ventall a la mà i a la gatzoneta, amb el cul de l’intèrpret gairebé
arran de terra. El més difícil d’aquesta modalitat de Kebyar és que, a la
vegada que dansa, el ballarí branda una sèrie de gongs posats a un pam de terra
i en renglera.

A Bali, amb els primers
sons de la música, els ballarins i ballarines es transformen. Es diria que algun
esperit diví posseeix els cossos terrenals i els eleva a un estadi superior.
Mentre sona el gamelan els artistes
són déus o deesses en conjunció amb l’Harmonia.