Ngurugan

En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l'ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l'ànima no pot culminar sola el pas per l'inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos.

Claven quatre canyes a terra, una a cada límit de la sepultura. Al capdamunt, de canya a canya, hi lliguen una tela blanca. Han bastit un dosser sobre la tomba. L’aire oreja el drap immaculat, o cal pensar que és un esperit que l’anima? El braman segueix amb la litúrgia fúnebre del ngurugan. Ara retira el recipient cònic de ràfia que tapa l’olla de terrissa. Conté aigua beneïda de Tempaksiring, la deu més sagrada de Bali. Posa dins l’olla un manat de branques seques, molt primes.

Arriba el jero mangku, el braman que oficiarà el ritual litúrgic. És un vell menut; un home un xic contrafet, de cos vinclat. Va vestit amb roba blanca. El veig al capdamunt del túmul més elevat del cementiri. Prega amb el cap lleugerament cot. De tant en tant, llença pètals de flors i espargeix l’aigua beneïta del bol de vidre que sosté amb la mà esquerra. L’aigua sagrada neteja l’indret de mals esperits i foragita dimonis. Darrere seu s’alcen columnes de fum.