Amudaria

Estimat Clint !!!!

Sí, Sí, Sí !!!! sóc el teu blocaire invisible.... espero que t’agradi... durant dies i dies he estat donant voltes al llit esperant aquesta nit, em llevava tot preocupat i no podia deixar de recórrer el passadís de banda a banda, ara cap la finestra i ara cap l’estudi, i ara cap a l’estudi i ara cap a la finestra, i tot d’una torna a començar... i què li puc regalar a aquest bon home, anava pensant...

He consultat amics, amigues, veïns i veïnes, tant és així que en l’àpat de cap d’any fou tema recorrent de conversa on es van proposar alegrement tota mena d’excentricitats de múltiples colors i mides: potser el darrer casset de Camilo Sesto va comentar na L al xarrupar sensualment el seu segon “cosmopolitan”, no, no, no va intervenir la bella S, tinc una cosa molt millor: una bufanda de barrufet mentre s’empassava el quart “negroni”. Vaaaaaa... remugà en P des del sofà intentat aixecar-se pesadament mentre el seu vuitè “gimlet” regalimava jersei avall: “el que el Clinz aquetz demana a crits éz una ezpremedora de kiwiz, iiips...”.

Tot concentrat i serè me’ls mirava pacientment però no hi havia res que pogués il·luminar la transcendència del regal... Per últim, van sorgir dues noves propostes tant o més brillants que les anteriors: Heu vist aquests bolígrafs que tenen vuit mines de diferents colors? son “xulus” eeeehhh... va aportar M, mentre es treia les grenyes rosses de davant de la cara, mirant absorta la coctelera buida i mentre al seu costat en T repetia rítmicament: criss, cross, crash... criss, cross, crash... criss, cross, crash, és la pista més ràpida i surt per televisió...

No fou fins unes llargues hores després quan se’m va encendre el llum i vaig tenir clar quin havia d’ésser el regal: una cosa original, simpàtica, pràctica... Tachaaaaaaaaaannnnnn !!!!

Per tot això tinc l’immens plaer de fer-te a mans el millor regal que podies esperar: Les teves Super-bambes amb un petit retoc !!!!

Què et sembla...? oi que és ben maco...? original i simpàtic, veritat...? eaaaah... que ja t’ho han regalat, hosti... també tinc mala sort... ho sento... i ara què.... ummmm.... a veure... ummmm... potser una cosa pràctica, que hi tinc més traça. Doncs, el bolígraf de vuit colors... però potser ja el tens, i la bufanda del barrufet... ufff... potser també... i l'espremedora... uffff... em sembla Clint, que tens de tot...

He visitat el teu bloc... i he trobat mil i unes coses, senzilles meravelles que m'han emocionat... hi ha de tot i més: vida, amor, passió, alegria, sentiment, desig, música i poesia... i molt, molt bon rotllo...

Llavors he pensat que em quedaven dues coses a regalar-te: un poema...

"Quan les coses van malament i no aconsegueixes canviar-les,
malgrat fas el millor que es troba a les teves mans,
quan tot al teu voltant és negre com la nit,
l'única solució es troba en una pinta de cervesa stout".
Flann O'Brien, 1939

I una nova coneixença: Què et sembla una guinness d’aquí a deu dies en el Michael Collins...?

MOLTES FELICITATS !!!! i FELIÇ ANY NOU !!!!
(Aaahh... i of course a la guinness tothom serà benvingut...)

El passat 13 de novembre conjuntament amb en Xavi Tarafa vaig participar en el programa de viatges Passaport Barcelona de Barcelona Televisió conduït per en Toni Arbonès i l'Ana Joven que va estar dedicat al Tadjikistan.
Si voleu conèixer una mica més aquest país us convido a veure aquest programa.
Entrades relacionades:La música del dillunsUn tímid somriureJelandy, el cor del PamirLa Pamir Highway, el camí del sostre del món

Dies enrere vaig assabentar-me d’una iniciativa molt interessant a la Catosfera: el o la Blocaire Invisible. Vaig fer una primera ullada, em vaig deixar portar per la il·lusió i ja em veieu inscrit en aquest joc...
El funcionament és ben senzill, el proper 5 de gener, coincidint amb la Nit de Reis, cada blocaire inscrit rebrà un regal en forma d’entrada per part d’un/a altre/a blocaire, aquell que gràcies a la sort s’ha convertit en el seu o la seva “Blocaire Invisible”... Així jo he de fer un regal i se me’n farà un altre... Qualsevol regal és bo i benvingut, i si es fa una ullada als regals d’anteriors convocatòries podreu trobar petits tresors...
En aquesta edició s’han inscrit uns seixanta blocaires i ara ve la part més interessant: jugar a endevinar abans del dia cinc quin és el teu...
De moment el meu Blocaire Invisible m’han deixat un parell de missatges i vaig més embolicat que els cordills d’unes bambes, així que aquests dies de vacances començaré a cercar pistes i més pistes per tots els blocs inscrits... qui sap, potser m’enduré alguna sorpresa...
I en l’altre direcció del joc, he gosat fer una primera incursió en el bloc de la persona que m’ha tocat fer-li el regal... i ara, aquí va la seva segona pista... i aquesta és més fàcil:
Primer de tot, dir que mai l’havia visitat i que no el coneixia, i amb això ja m’elimino com amic, familiar, conegut, fan o passavolant... també dir que m’ha agradat, és divertit, irònic i intel·ligent, ehhh que ja estic dient que és un home, no em direu que aquesta no és una bona pista... i per acabar, també confesso que tenim un mateix gust...
Bé, per avui acabo... però els propers dies portaran noves pistes... i qualsevol ajuda per descobrir el meu o la meva Blocaire Invisible serà benvinguda... Bones festes !!!

Les nits no eren complertes sense dedicar uns quants minuts - a vegades, fins i tot hores - a escriure pausadament estirat sobre uns vells llençols o assegut en alguna còmoda cadira envoltat de coixins. Tornar a viure en silenci i harmonia els instants viscuts durant aquella mateixa jornada o en dies anteriors era un immens plaer que se’n feia difícil de voler compartir, i en part, un dels motius pels quals desitjava viatjar en solitud.




De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena que es vaig dibuixar en restar deixant fluir els mots en el quadern i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravats en algun recondit racó de la memòria.




Aquell saló de te de a la Xina profunda, la carretera deserta al Pamir assegut en les ruines d'un vell fort, l’hamaca polsosa de en el bressol del Mekong, aquells llargs bancs de fusta al Labi-Hauz de Bukhara mentre assaboria un te verd, aquelles escales d’un vell restaurant en el hutong de a Pequín o estirat a la sorra de la platja alpina de Cholpon-Ata al Kirguizistan.




A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: llibertat, alegria, por, melangia, amor o desig i una línia a sota contes d’Àsia, mil•lenàries llegendes, preus i records. Imatges, dibuixos, noves paraules, nous descobriments







Algunes frases que amb van acompanyar tot el viatge:







1Amin Maalouf



2



3





Les fulles dels meus quaderns de viatge són (i seran) un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són la meva vida...

夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉

Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talmentcom la gebrada sobre la terra:Si alço el capveig la lluna lluent.Si baixo el capsomnio que sóc a casa.
"En una nit tranquil.la" de Li Bai

Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.
En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.
Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la...
Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).
Entrades relacionades:Li Bai i l'agulla de ferroDaodejing: el llibre del "dao" i del "de"Els quatre dracsLa granota del fons del pou

"... No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.

Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.

L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.

Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.

Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.

Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat..."

Aquest text és una traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre de 2007 i publicat en el bloc de Ferran Cab durant el mes de desembre.