Montblanc (I)

Amb ínfules de viatjants, pretenent ser els primers en descobrir racons amagats i explicar-los com una proesa, ens oblidem de parlar del que tenim més a prop: el nostre poble. El meu es diu Montblanc. I no, no es tracta de l’emblemàtic cim dels Alps ni d’un bolígraf caríssim. És un poble enclotat al bell mig de la Conca de Barberà.

Moltes vegades m’han preguntat d’on prové aquest nom, ja que no sembla pas veure’s per enlloc un mont amb el pic blanquinós. Però sí que hi és. Al casc antic, envoltat per les muralles, vora el “Foradot” i aixecant-li uns quants metres a la imponent església de Santa Maria, hi ha “el Pla”. El nom complet és Pla de Santa Bàrbara però, de petits, amb la primera part en teníem ben bé prou per referir-nos al nostre lloc predilecte per esbargir-nos o fer el brètol, sempre lluny dels ulls dels grans.

Des d’aquest turó hi ha unes vistes precioses, tant de Montblanc com de totes les muntanyes i poblacions que conformen la Conca. Si hi vas amb un entès et podrà assenyalar cadascuna de les muntanyes, com la serra de Prades, d’indiscutible bellesa natural o la serra de Miramar, des d’on els montblanquins reben l’emissió televisiva. A més, no t’oblidis de demanar-li que també t’indiqui on descansa, ben estirat, el gegant de nas prominent.

Aquest turó era (i encara és) erm i els seus habitants, que xerraven català medieval quan nasqué el poble al s.XII, l’anomenaven “Montis Albis” perquè “albis” significa erm o blanc. Per això, quan el català es modernitzà, el poble passà a anomenar-se Montblanc.